Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


lunes, 24 de diciembre de 2007

Nadala Endorenca


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES...

que l'escuma d' uns brindis afortunats us acompanyi aquests dies.
Onada a Premià de Mar, 17 de desembre 2007.

viernes, 21 de diciembre de 2007

Carta a qualsevol rei o similar

Instància dirigida a Sa Majestat:

Il.lustríssim senyor Rei Mag. Demano una mica de responsabilitat. Sentit comú i seriositat. Un pèl de gust i amabilitat. Valga'm déu quina horrositattt! És un elogi a la falta de sensibilitat, és un agravi a la gràcia, l'estètica i la complacència, quin insult! quina barbaritattt! Qué és que és un atac, un ultratge, quina mofa, una difamació. Senyor Rei Mag... quina injúria aquest oprobi, un improperi, aquesta indistinció, una deformació.
Demano elegància, goig, alegria, satifacció. Un exigu sentit de la normalitat, res més que una estoneta de lirisme, d'afectivitat. Una cosa toba, flexibilitat; demano ductilitat, allò susceptible, res més que amor...; lindura, delicadesa, reduida divinitat. Des d' un xic de primor, un petit esplendor... Però, per favor, li demano amb un si us plau, fora tanta lletjor; un escas encant, un mínim atractiu, altesa, gran majestat, bellesa és símbol de felicitat. Sa reial sobirà, ho ha de comprendre, no és gaire esforç, aquesta petició. Per bé de tots, gràcies, cordialment, en espera... del seu compliment. Sa m
ajestat. Entenc el seu interès, segur que serà de ben segur acomplida la...solicitud. Moltes gràcies. A reveure, fins l'any vinent, que si s'aconseguix li seré fidel i tornaré a fer l'instància pertinent. A reveure, als seus peus...encara que això sigui indignament... molt agraïda, passi-ho bé...bé...

miércoles, 19 de diciembre de 2007

La cançó de l'any

Heus ací. La meva cançó de l'any. En el blog del meu amic Àngel (http://jtatiangel.blogspot.com/) sitúa com a la millor cançó de l'any a Impossible Germany de Wilco. No li penso discutir. Us recomano les seves recomanacions, "valga la redundancia", ja què és destre sobre la matèria; i el que faig és pillar-li l'idea i dir la meva cançó preferida, per alegre i dinàmica.
Entre cançó i anunci, aposto, i no és conya (sóc així de musicalment bàsica o plana), per aquest híbrid de la Shakira. A més, sembla ser que el diners que ha guanyat amb aquesta publicitat els ha destinant a la fundació colombiana Pies Descalzos. Pues, muchos se pondrian a los suyos, los de la Shakira, dic. Jo agenollar-me no, però alçar-me de puntetes i marcar-li un potent petó al Bardem si que ho faria, crec, vaja.
na na naaa naa....... na na

martes, 18 de diciembre de 2007

Tres eran tres las hijas de Elena, 17 i 18 i demà 19













Una de les dues ilustracions és de Thomas Nard.
Si algú sap identificar el bisbe i l'autor de la fotografia, me lo diga, gràcies.
El desembre és un vell...que fa arrugar la pell. Això diu el nostre refranyer.
Perquè el desembre és el més fred i fosc de tots els mesos de l'any. I per això se'l representa com un vell prim fatigat, de blanques i llarges barbes, que carrega un feix de llenya, i que duu un fanal a la mà. És el mes que fa dotze, un mes adormidor, de poca feina al camp, de molt foc i molta rondalla. És també el mes de l'Advent i l'esperança. Tothom espera el bon temps.
Text extret de l'almanac del cordill 2008, i dedicat, des d'aquest blog, aquelles persones airades amb aquells què pensen enemics de la seu pàtria als que només són petits adversaris (adversària jo, clar) de tendències sociològiques de certa patologia obsessiva.
L'apunt del calendari d'advent del mes pot ser per exemple aquest que segueix.
Catalunya és la segona zona productora de pera a Europa, per darrera d'Itàlia. Les varietats més conreades aquí són la Conference i la Blanquilla.
És a dir: No em toqueu la idem.
17, 18 i 19
Tres eran tres y ninguna era buena. Tres eran tres y ninguna era buena. Julia, Paloma y Elena. Tres eran tres y ninguna de las tres era buena. Rubia, castaña y morena. Tres eran tres y ninguna de las tres era buena. Julia, Paloma y Elena. Tres eran tres y ninguna era buena.
Jaime de Armiñán.

lunes, 17 de diciembre de 2007

Carla Bruni premiere dame de la France?

Quelqu'Un M'a dit
Alguien me dijo que nuestras vidas
No valen gran cosa
Pasan en un instante
Como la fragancia de las rosas
Alguien me dijo
Que el tiempo que se va es podrido
Que nuestras penas cobijan a alguien
Sin embargo alguien me dijo

Que te gustaba de nuevo
Este alguien me dijo
Que te gustaba de nuevo
Seria esto posible entonces?

Alguien me dijo
Que el destino se burla de nosotros
Que no nos da nada
Y que nos promete a todos
Que la felicidad esta a nuestro alcance
Y entonces alzamos la mano
Y descubrimos que estamos locos
Sin embargo alguien me dijo

Pero quien me dijo
Que siempre te he gustado?
No lo recuerdo,
Era tarde en la noche
Oigo voces de nuevo,
Pero no veo quien las dice
“Le gustas”, este secreto fue dicho por el,
No fue dicho por tu voz
Lo ves, alguien me lo dijo

Que te gustaba otra vez,
Es lo que dices?
Que te gustaba otra vez,
Seria esto posible entonces?

Alguien me dijo que nuestras vidas
No valen gran cosa
Pasan en un instante
Como la fragancia de las rosas
Alguien me dijo
Que el tiempo que se va es podrido
Que nuestras penas cobijan a alguien

http://www.sarkozynicolas.com/

domingo, 16 de diciembre de 2007

Anuncio Freixenet Navidad 2007. Key To Reserva

Setze paputxi

M'he escapat amb un poc de disfraç!
Com tinc uns dies de descans...
buscaré el trineu i cercant la neu
amb molta cura viatjaré a l'altura.
Sense baixar ximeneies
sense pujar terrats,
que la lliga no para i
Jo, jou, jou!!!!!!!
jo vigilaré els Reials,
que els Reis no són més que tres,
i nosaltres menys que els tercers,
jo no puc fer-ne més,
més que omplir-me
de pomada, la pota enlairada,
i dir de passada,
bon any, tot just tenim
la copa enlaire i ...
a la cantonada!

Tant se me'n dóna

Tant se me'n dóna fer-li el joc a Freixenet. Tinc una excusa però, és una empresa catalana. I una altra més, estic enfadada, com una infanta feliç m'he enfadat amb els pares noels perquè no m'agraden el que porten. Aquest cap de setmana, aquests dies anteriors al dissabte i diumenge, s'han emplenat de parenoelmania, i la culpa és el meu capritxòs caprici de dia rera dia fe'ls hi honors, als paputxins de barba blanca. Doncs no, canvio de via, passo dels 80 per hora i segueixo a l'esquerra, però sempre fidel a l'ideologia, som animals de costums, encara que costumistes o ¿consumistes?. Les festetes de nassos. Pues sí. I amb el Nadal venen també els anuncis; de xocolates aturronats, de colònies amb eslogans anglosaxons, de cosos excel.lsos i cares de nina antiga; de juguines mil; de mil formes de gastar innecessariament mils de mils. Els caixers ja no treuen gota. Esgotats, estressats i desprogramats; com una toballola mullada els exprems i no en treus més que un breu escrit que apunta alguna cosa com aquesta: caixer fora de servei. Amb la nadalmania perdem el senderi i quedar-se fora, compte!, també és de boigos i a més a més, gairebé impossible; doncs repeteixo, he seguit amb la ideologia nadalenca, i ho faig amb l'orgull per la peça escollida. Si no l'heu vist, no dubteu. Cliqueu el rec del youtube i disfruteu del mestre Scorsese.

I una felicitació a Freixenet per apostar pel canvi, pel risc i pel bon estil i l'art publicitari. Al meu entendre, clar.

viernes, 14 de diciembre de 2007

14 D: Dia de la República del Jueves














"El jueves" la revista que surt el miércoles i de qui es parla avui divendres.
La seva habilitat és suprema tant com la seva intel.ligència i audàcia informativa. Com a mostra la réplica final a la famosa sentència com absurda denúncia. Un plaer tenir aquest tipus de publicacions a prop nostre.

miércoles, 12 de diciembre de 2007

Josep Guinovart i Bertran













Punt i final.

I 12: Comprar per comprar, a botiga, a Premià.

He necessitat uns dies per penjar aquesta petita notícia ja què segurament estava amagada en un racó de l’hemisferi menys instintiu del meu cervell i li calia un hervor cognitiu per decidir surar a la superfície en el moment més adient. La ment té aquests capricis.

Narro el fet.

Tot just començava el mes de desembre; mes nadalenc per excel·lència, mes darrer, més que un mes; quan vaig trobar-me amb un fet insòlit hores d’ara, una manifestació obrera, treballadora, més concretament, una manifestació sindical. Era a les portes del Supermercat CAPRABO de la Gran via de Premià de Mar on vaig trobar una colla de persones que convidava a la reflexió i invitava a la informació; sense cap tipus d’extorsió eren pocs però es veien força.

Amb la desconeixença del fet puntual, la meva primera i per tant més sincera exclamació va ser: EUREKA! VISCA! OLE!.... existeix el moviment, més, existeix el moviment sindical!

La consigna era clara: Durant la primera quinzena d’aquest mes de consum per excel·lència expressaven el consell “No comprar a Caprabo del 1 al 15-D”, aquest era més que menys l’eslògan.

Dit això, el meu caparronet ha trigat a fer pública la reflexió, com deia, però és aquí.

Sembla ser que encara algú es molesta en organitzar-se per exercir la queixa d’un defecte, molèstia, inconveniència, putada a la fi... en seu el lloc de treball, allò més necessari, allò més bàsic, i tan oblidat, repeteixo, el lloc de treball. Sembla ser que algú encara s’uneix per intentar resoldre comunment, ara en ple segle XXI, i durant les festes consumistes una reivindicació. Increïble i alhora engrescador. Passejar per aquesta “granvia”, sembla l’únic carrer productiu a nivell de botigues i altres comerços dit de pas, i trobar-te un grup de persones amb banderes què repartint octavetes convidaven al boicot d’un gran supermercat per les seves polítiques de precarietat laboral m’ha fet sentit d’un altre segle. Sí, vés, d’un altre segle i alhora tant en el moment…

Només afegir l’adreça http://cnt-caprabociencias.blogspot.com/ per si es vol saber més sobre el tema . I m’animo tot dient-me; en davant Endora, encara és possible sortir al carrer amb més lemes que el de la nacionalitat!

Ah i qui vulgui pot afegir-se a la vaga, inclòs si vol allargar-la... lliurament, eternament... i tornar a ...plaça per sempre més...al comerç del poble, al petit botiguer.

martes, 11 de diciembre de 2007

Parenoelmania/10+1

tot és qüestió de viatjar
On? A la terra? o, a la lluna?

Parenoelmania/10


Estic en un altre món



Quina Felicitat! I si no torno?
Penso que ja quasi estic tornant... Qué mal!

domingo, 9 de diciembre de 2007

Papa Noel/Vuitè i novè

Una de les notícies de més embergadura a les pàgines de succesos locals d'aquest llarg cap de setmana ha estat la de l'important captura d'un grup indeterminat de terroristes nadalencs en un bosc de les afores de la gran ciutat veina. Sembla ser que fruit d'un gran desplegament policial i dins l'operació RR (Reno Rodolfo) ha estat possible la detenció d'aquest col.lectiu que actuava amb plena impunitat dins les comarques de les zones més habitades i de les afores més silencioses. Hores d'ara han passat a disposició judicial per tal de què el jutge els hi prengui declaració entre d'altres per delicte d'atemptat a la salut pública, a la moral privada..etc, etc..... El seu advocat, Sr. Melchor Tió, no ha volgut fet declaracions malgrat que sembla bastant clar que la condemna pot anar, segons fons bens informades, des de 9 mil milions trescents quatre mil anys de presó o la posta en llibertat immediata sense cap càrrec.

viernes, 7 de diciembre de 2007

Parenoelmania/Setè

Ja han començat a aparèixer. La germinació era latent. El perill imminent. La invasió indubtable. La raó, coneguda. Era qüestió d'esperar, d'esperar i mirar, de mirar alçant lleument la mirada, de mirar de biaix, de costat, a dreta, a dreta i esquerra; reproduits salvatgament, de coits sense interrompre, d' amors improvables neixen amb el caos de la vida; aquí, allà, més enllà, travessant ciutats, movent-se per continents, d'illa en illa, arribant de ben segur a les selves, als primers deserts, a les més altes muntanyes; hi són, ben cert, no cal tenir la mirada atenta, només tenir-ne. Grans, nans, més arrodonits, poc polits, diminuts, cagamandúrries, esmaperduts, com la cançó; de cera, de fang, tèxtils, acotonats. Dominen la nostra vida, l'estan revolucionant, s'enlairen per les parets, arriben a les finestres, i agosarats, sense picar cap vidre, et busquen per...penetrar-te, més endins, ben endins, just aquí, a prop del cos del teu cor vermell. I tú potser hi caus i els deixes quedar-s'hi. Inclús sé d' algú que s'enamora sense fre i acaba foll i clònic.
Que la roda continui és només qüestió d'amor i sexe...i d'algun tret paranormal.

Papa Noel/Sisè


miércoles, 5 de diciembre de 2007

martes, 4 de diciembre de 2007

Papa Noel, Quart


Continuu. Sóc una entusiasta dels calendaris, dels clàssics, clar. Tant els xinorrets què a modus de tarja de presentació regalen a les cansaladeries com dels descomunals , meitat números format 24 amb negreta i sense cursiva i meitat mossa fluixa de robes i generosa en carns que donen color als tallers de pneumàtics, magatzems d’impressió de samarretes surferes o a les fàbriques de conserves de la comarca.

Cada any em faig amb uns quants. El de la tauleta del despatx deltreball, que no és l’agenda, sol contenir espai per poder marcar notes; el general de casa, al menjador, on figuren les cites més importants, normalment les dels metges; un de CONMASA a la cuina m’ajuda a situar-me; a la meva taula de l'ordinador de casa un de triangular on anoto quan hormono i quan no; també al billeter sempre hi ha un de petit, ajuda a saber quin cap de setmana estan les criatures amb mí i quin no. Al móbil es pot consultar un del què fins ara no n’havia parat atenció i que posssiblement substituirà a altres. Tots ells els escullo amb força cura, a més, sense fer col.lecció confeso guardar-ne per esplaier-me en el temps amb el temps. Una de les poques constants a la meva vida, el dia a dia.

Deia que sí, que m’agraden; per tant fer-me amb el calendari de pagès és un altre caprici, així com el de regalar cada desembre el d’advent a cadascuna de les mosses de casa. Aquest any el senyor que viu amb mi ha estat genial. Ha reciclat 24 mitjonets del cole del Dofí i amb 24 agulles de la roba numerades i desordenades els ha penjat d’una corda a un prestatge de la llibreria; dins de cada mitjó hi ha posat estratègicament un golosina de xocolata de formes nadalenques, com s’escau, per deleit de les nenes. Segueixo, doncs, fent tribut d’admiració a l’organització del temps, amb un intent de viure el dia a dia i a llarg plaç un any vista no més.

Com no podia faltar, aquest blog, també gaudirà d’un calendari d’advent. A falta d’idees més originals he decidit dedicar als papis noels el protagonisme d’aquesta fita. A dia d’avui, ja són quatre els que hauré penjat, anava enraderida, i prometo, doncs, fins la víspera de Nadal regalar a cada dia que caigui un exemplar vermellet i blanc més.

És qüestió de temps, tot plegat. El gran tema de la vida. El 2008 és a tocar, però avui és 4 de desembre, Santa Bárbara, Sant Félix, Santa Tecla, per al devots… I dijous per els que fan pont.
Apa siau.

Papa Noel/Tercer

Continuarà, continuarà, continuarà, continuarà, continuarà, continuarà, continuarà i con t i nu arà, constrinuarà, costrinuarà, contriarà, crontinuarà, catrinuarà, cutrinuarà, cotrinuarà, arà... conti n u a rà...
po favor... ! qué algú em convidi a un cofee! También se vale una paztillita pa dormir. Bueno ara no, després, més tard, cap a les 4 de la tarda ...coff coff cofftinuarà.

Papa Noel/Segon


La veritat sobre el Papa noel.

Papa Noel / Primer


Nit en blanc

El rellotge marca quasi les cinc. Sense cap altra voluntat que la panxa regirada m’he despertat fa ja una hora. Res de nou més que el silenci espantat pel soroll dels meus budells. Miro per la balconada de la sala del menjador i sento que tothom dorm. Dins, a casa i fora. A dreta el C/ del Pilar, estranyament resta en calma; a esquerra els entorns que remunten cap a muntanya només frisen per la serena nit i tanmateix inquieta nit només empaitada pel brunzit del vent que aixeca fulles seques i esvalota insomnis comuns d’aquells que com jo són desperts. He intentat tornar al llit, el nòrdic no pesa però abriga massa quan la desídia es penja del desvetllament persistent. Les respiracions dels bronquis veins són sonores i rítmiques. Amb la precisió exacte d’un rellotge de cucut diferencia els espais muts dels suspirs més aguts; sembla que s’escolti una cautelosa pronúncia, va… va….va…, i de sobte un moviment brusc, el soroll quasi metàl.lic de la roba de llit nova, i un gir decidit em fan aixecar i decidir que no és el lloc adeqüat per passar l’estona. Obro l’ordinador i em deixo dur per les paraules; escric aquesta nota i decideixo tombar-me al sofà amb en Chejov. Un bon relat curt es garantia i bona medicina. Mentre la nit entra a quarts de sis i el rumb del vent ha fet mudança. Ja ve el dimarts i el silenci és un miracle.

jueves, 29 de noviembre de 2007

10 més 7 anys ; un futur.

Tipologia d'adolescència.
L'altra dia parlava d'aquesta paraula incerta: FUTUR, bé és més la situació qui provoca l'incertesa que no pas el seu propi concept. El futur és el que és, res tangible i molt d'incert. Afortunadament.

Aquest és el primer FUTUR que penjo. Vull col.leccionar futur, com el que col.lecciona talls d'ungla.
Escric al títol: 10 més 7 anys, un futur.
I poso d'imatge al jove Bojan.
I aquest em porta a aquell altre que en Llach va honorar in memoriam.

...disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres...

Com són els disset? Aquell temps que s'apropa a la majoria...?
Continuarem.


miércoles, 28 de noviembre de 2007

Articles i articles...

N'hi ha articles de premsa que no s'entenen. Són prou crítpics o són massa complexes o, són de nul.la categoria informativa i inclús literària. Altres passen a l' història per la seva desperta retòrica o el seu volum d'idees.
Estic intentant classificar aquest article que tot seguit adjunto, si més no per ser de bona envergadura; no deixa de ser d' un vice-director d'un diari de reconeixent qui l'escriu i, a més es tracta de la segona pàgina editorial; i confeso que estic tenint seriosos problemes. No és de literatura facilona, ni de descripció de cap hipòtesi complexe, però em passa què encara no trobo la gràcia argumentar com s'argumenta la situació política actual de forma tan fosca, tirant a tort i a dret sense cap anàlisi, i la solució final és de guinda.

Tatannnnn....... Dicho lo dicho:
PILAR

Hubo un tiempo, no tan lejano, en el que la intelectualidad progresista decimonónica puso su conocimiento al servicio del pueblo. Algunos lo hicieron desde la soberbia jacobina. Aquella que se creía depositaria de una sabiduría, revolucionaria por supuesto, capaz de erigirse en cabeza pensante de un cuerpo inane y sin alma que atendía por populacho. Pese a ello, hubo actores incalificables como Georges Sorel, que denunció la envidia feroz de los intelectuales empobrecidos que ansiaban guillotinar a los comerciantes boyantes. Un sentimiento depravado. Aunque se hayan disputado muchos partidos de fútbol desde entonces, lo único que ha cambiado son las formas, que no el fondo. Seguimos esclavizados por disputas escolásticas en las que se pretende exorcizar a aquellos que expresan dudas. Demasiados pensamientos continúan esclavizados y amordazados por quienes deliran con soluciones definitivas. El despotismo fanático se camufla, incluso con disfraces buenistas. Las palabras y las ideas se zarandean en un carnaval sin fin, que es la noria perfecta para el fanatismo teórico. Pero no crean. Frente a los extravíos de la razón o la reinvención de la rueda y de la pistola de chispas, no estamos solos. De hecho, casi nunca lo hemos estado. Por eso, para reforzar esa sutil atalaya de la sensatez, para rebatir a quienes pretender edificar un futuro perfecto sobre los despojos del presente cual si fuéramos un camposanto irrecuperable, hoy se incorpora a La Vanguardia Pilar Rahola. Esta librepensadora, polémica como tal, se suma a quienes desde estas páginas intentan combatir con argumentos a los teólogos de las certidumbres.

Alfredo Abián

Vicedirector de “La Vanguardia”

domingo, 25 de noviembre de 2007

REC, fins quan l'off?

S’acaba el cap de setmana i no puc dir que hagi estat tranquil, intranquil tampoc, bé no sé. Intentaré explicar-me i poder sabré definir-me amb més exactitud.L’intranquilitat (¿)va iniciar-se tard. Fins el dissabte al migdia jo era una persona mínimament feliç i tranquilota, bé…( tornem amb la pauraleta…) Sí, de fet tot rutllava, però allò que dóna la vida i la conxorxa es va manifestar tan senzillament com fent una cervesa. L’amic Martí va sentenciar:”62 és ja una edat”, més o menys aquestes varen ser les seves paraules. La notícia de la malaltia d’un amic va posar fil a l’agulla i encetarem amb certa frivolitat i un histèric interés sobre l’incertesa del temps que ens queda i com digerir en carn pròpia una notícia com aquesta. Total sent pessimistes és possible que es facin fitxar alhora cada dia a dalt, als cels de déu. Va deduir algú amb cert sarcasme. Com la notícia no va ser grata tampoc es pot dir que ens despatxarem amb locuacitat fervorosa sobre el tema; les diferents possibilitats de certesa sobre el futur (varen deduir que cap, naturalment) i una possible solució de companyia mutua en l’espera, va marca la ruta final de la curta conversa, conversa que amb un creuament d’idees exaltades entomarem a la fí amb allò que de debó dolia, la incertesa del futur de algú estimat.
Amb Ja comença el compte enrera o Cuando las barbas de tu vecino veas afeitar pon las tuyas a remojo vam plegar veles i cadascú a ca seua què comptant amb els dits, ostres! doncs és cert, no queda tant, cal repensar-ho nena, em vaig trobar dient, tota sola des de les hores. Intranquilitat. Doncs. Això és posa serio. Ho repenso o ho deixo per un altre dia… ?Tot duBtes. Per paliar aquesta indecisió tenia varies possibilitats: agafar un llibre d’algun gurú indu no em venia massa de gust, mastegar-me les ungles ho considerava massa infantil i la derrota no portava en lloc, veure el Barça tampoc era garantia de plaer i oblid, pujar a Girona a sopar amb piragüistes em reproduia una juventut que tot just feia unes hores havia perdut… millor dormir. I així fora.
Diumenge al matí no va conduir a canvis. Bon sol però dia gris de violencia de gènere. Discursos sobre discursos, res nou que reconduís el present cap a un futur més cert.
Tot d’una una altra cervesa davant va produir el deliri, amb “El País” a les mans vaig trobar una momentània i esporàdica solució: Tocar el botó i encendre. Gravar. Engegar. Encetar. Donar vida a una història: REC.!
La película. El terror. Histèria sobre l’histèria. El meu tractament és el shock, posa una peli de terror a la teva vida!!!!! i.. doncs, poder t’afluixes…
Rec: Tot acaba com comença; com sempre tot és esféric, rodó, com la vida, com el botó. Gens perfecte però un cicle. Un principi amb un final. Com la vida mateixa; amb sorpreses, alguna estona d’humor, ensurts, molta intranquilitat i poc sexe. Com la vida mateixa.
Encara segueix gravant…però, fins quan? Sort de l' incertesa. És l'únic que és cert; el moment que graves, l'instant; com diria el predicador televisiu: Apodera' t del dia!
Tú no indagues, es ilícito saberlo, qué fin a mí o a ti los dioses te han concedido, Leuconóe, ni consultes las cábalas babilónicas. ¡Es mejor soportar lo que haya de ser, tanto si Júpiter te ha otorgado más inviernos o si éste es el último, que ahora deshace el mar tirreno oponiendo arrecifes: sé inteligente, escancia vino y, en nuestra breve vida, ata corto largas esperanzas. Mientras hablamos, habrá huido el tiempo envidioso:aprovecha el día, sin fiarte lo más mínimo del mañana.
Horacio

miércoles, 21 de noviembre de 2007

Iris Varela: el monstre es recrea

Nascuda a Veneçuela, la número 11 de 13 germans és diputada chavista i altrament anomenada la Comandante Fosforito.
Qué es veu en aquesta gravació? Unes imatges esgarrifoses. És possible que aquesta diputada hagi estat votada? Tingui adeptes? Doncs, sí i sembla que molts són els què justifiquen la seva ira, i la utilització que en fa d’ella per reivindicar en nom propi i d’altris. Tintes de tonner correrien si imprimissim només alguns dels textos que parlen amb cofoia de la dona.
La història de l’afer del video s’explica quan el periodista de la televisió va fer referència en el seu programa sobre un capítol dolorós a la vida de l'Iris. Ella, al1992 va parir amb moltes complicacions un nen que va morir al poc de nèixer just a l'època quan es va produir el cop d'estat a Chávez. La diputada va acusar a l'hospital per no combregar amb la causa chavista i fer que el seu fill no sobrevisqués de forma expresa. Aquest fet, segons s'explica al seu país, ha portat aquesta dona a ser part del que es veu al video; carregada de dolor i ira, plena de rencúnies, enllesteix sense prejudicis ni educació, perdent papers i raó que la descalifiquen ja als primers instants de la seva intervenció.
Se li ha escoltat a dir en una altra ocasió més serena que li agradaria ser la sustituta de Chávez.
Tot plegat convida a seguir pensant com aquest món segueix generant monstres, l’ Iris, el presentador, la neopolítica del XXI, la televisió, youtube i jo mateixa formem part de la monstruosa complexitat de l’èsser humà i de les seves circumstàncies.
Només a un ser com en Fernando Fernán Gómez se li pot permetre aquell: a la mierda! sense bellugar-se li més que una anècdota a la seva biografia. Un record a l'actor, poeta, i escriptor i a l'Emma Cohen que amb molt d'honor va estar a la seva ombra.

Premi Llibreter 2007

Claus i Lucas d'Agota Kristof és la meva aposta per a la novel.la triomfadora d'enguany del Premi Llibreter, guardó que otorga el Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya.
Són set els llibreters els que s'encarreguen d'escollir la novel.la a promocionar per les llibreries entre unes poques bones finalistes on el què es prima és la qualitat i la garantia d'una obra sèria. No n'hi ha guany econòmic en quant al premi, és el reconeixement a la botiga el que serà garantia de seguiment de l'autor i l'obra.
El premi es concedeix des del 2000, i han estat finalistes i/o guanyadores obres de personatges com Sándor Marai amb L'ultima trobada, John M.Coetzee per L'edat de ferro, Philip Roth amb Pastrimonio, Siri Hustvedt per Todo cuanto amé, i en Martí Rosselló amb l'Anna K.
L'Agota Kristof la coneixia per La analfabeta. Haig de dir que només la tinc a la butxaca; la seva lectura no ha passat de la crítica i quatre ratlles més del sumari, però comentant la jugada amb la gent de "Laie" i de "Catalònia" i tenint l'experiència d'una novel.la anterior de la nomenada húngara, m'he decidit perquè sigui ella la que rutlli aquest any per les llibreries com a la primera en el "top ten" dels llibreters, la llista dels quals podeu saber si entreu a la seva web.
L'alé del búfal a l'hivern de Neus Canyelles, escrita per la mallorquina, si guanyés seria la primera obra de llengua catalana que obtingués el premi. No estarà de més guardar-la a la pila de lectura a reservar.

lunes, 19 de noviembre de 2007

D'un roig encès voldria jo la vida

López Raimundo, lluita d'avui per un demà més lliure.
Autors: José Martí Gómez, Josep Ramoneda

- Com t'agradaria que et recordessin?
- Com que sembla que la llegenda ja està en marxa, m'agradaria que em recordessin com "un home bo".
___________________________________________________
Juan Panadero demanant la llibert de López Raimundo i del poble espanyol; recita un poema de Rafael Alberti:
...
!No os durmáis! !De prisa! !Andad!
Que por prisa que llevéis,
más lleva la tempestad.
...
!Arded sin descanso! !Arded! La libertad no la tienen
los que no tienen sed.

"D'un roig encès voldria jo la vida" Era l'eslogan de l'época...

La fotografia és a Millau ahir al vespre.
El roig que queia damunt la nit em va portar al seu record. L'home bo, mai prou sadollat de llibertat.
El negre cau damunt del roig. N'hi ha dol, la llibertat porta crespó negre; ja dura massa.
Donades les circumstàncies de desencís global amb tics d' estranyes ànsies de llibertat, em fa sentir amb aquesta nova absència (fa poc la mort d'en Guti, lluny queda la Montser Roig) molt més òrfana de referents, ideològics, polítics... humans.
Esperem que torni a lluir la vida.

jueves, 15 de noviembre de 2007

15 novembre 1958







I em varen connectar.

miércoles, 14 de noviembre de 2007

El petó

Visitant avui casa de l’Ana (http://ampharou.com/) he fet memòria de les famoses i valencianes "Cerámicas Lladró". Aquestes ceràmiques em porten a la meva infància. A casa d'algun familiar, veí o amic de la família, no recordo on, havia vist alguna peça de Lladró, mai moguda de lloc, sempre mirant-me. Fredes, distants. Recordo també alguna de les seves botigues, als anys setanta, una instal.lada al Passatge del Crèdit, passatge perpendicular al Carrer de Ferran de Barcelona; una altra, como no, al Passeig de Gràcia, dins d’unes gal.leries; horroroses, les estatuetes. Les trobava horroroses. Sempre m'havia imaginat la cara d'espant amb què respondria a qui em regalés alguna, si això s’arribés a produir.

Ana=Klimt(afirmatiu); Klimt=Lladró. Uiuiu... això darrer necessita molt més matissos. Anem a veure.

L’altra dia vaig descobrir que Lladró actualment aposta fort. Sembla ser que darrerament treu peces exclusives (Menines, alguna dona goiesca...) i de producció limitada. Això si no dóna diners el què sí fa és fer-se conèixer arreu. En aquest cas es tracta de 80 estatuetes que evoquen "El petó" de Klimt i què amb boçinets d'or i platí aplicats a la figura es vendran a un preu de 14.000 dòlars cadascuna (la presentació ha estat feta als EEUU) .
Al mercat internacional actual gairebé tothom és lliure de fer el que vol, tant els productors com els compradors; però, no puc evitar una certa ganyota veient les dues imatges juntes a diferents espais del google: El quadre de Klimt i la peça de Lladró.

És indubtable que el concepte d'art és molt sui generis; tinta i papers s'han gastat parlant sobre el tema, i també s'ha dit repetidíssimes vegades, que segones part mai foren bones. Un altre d'impecable, per al tema que exposo, les comparacions són odioses . Res a veure, ho sé, o...si? Últimament dubto molt. Una campanya nadalenca per a privilegiats fa que els valencians de Lladró apostin per aquesta obra de ceràmica i la seva expansió. Però, tot plegat, i tornant a mirar les imatges, sento grima; i torno a l'idea inicial, la de la meva infantesa. Horrible. No tan horrible poder si no existís un referent; tota la llum del quadre d'en Klimt se l'emporta la fredor de la ceràmica amb el luxe i la textura que per natura desprèn aquesta tècnica; molt valuosa indubtablement; però no crec que hagi estat un encert escollir "El petó" per fer-ne còpia. L’art, per a mi, entre moltes coses, desprèn vida, moviment, ¿què són a la fí les emocions si no? No sé si es perpetua l’obra amb el seguiment que fan els Lladró d’algunes obres d'art, o ben bé passa el contrari, li resten mèrit si és que això és possible. Altra cosa és els beneficis obtinguts per la venda d'aquesta estatueta. Aniran a petar a una organització sense ànim de lucre de Virgínia amb una promoció que els germans Lladró han anomenat: Operación Sonrisa. Tot un detall, aquest, clar.



lunes, 12 de noviembre de 2007

La memòria històrica: música i lletra

Escenari: Guerra civil espanyola; amagat en una poblat cantàbric entre muntanyes nevades, un home escriu sobre la mort sobrevinguda de la seva dona, el cadáver de la què encara no ha enterrat i observa; sobre els plors del fill nascut durant la fugida, del que, entre d'altres penes, té la de la culpa d'haver-li donat la vida; i sobre una vaca famèlica que els acompanya, i què a falta d'herbes li costa morir.

"Con unos sacos para el heno he hecho una cuna abrigada y la he cubierto con la colcha de ganchillo heredada de su abuela y que Elena insistió en llevar consigo como si en ella estuviera resumido su pasado. No es ya tan acogedora como lo fue cuando compartíamos la huida pero da calor al niño y es probable que aún quede algo en ella del aroma de su madre. Debo confesar que no he soportado la comparación de la vida y de la muerte.
Verles a los dos en la misma cama, boca arriba, Elena tan acabada y él tan sin hacer, ha sido como trazar una raya entre lo verdadero y lo falso. Repentinamente la muerte era muerte, nada más que muerte, sin los candores del cuerpo, sin lo animal de la vida. Un cadáver, al cabo de tres días, es un mineral sin la humedad del aliento, sin la fragilidad de las flores. Ni siquiera es algo indefenso. Es algo que no puede sentirse acorralado y, sin embargo, se agazapara como si quisiera pasar desaparecido. Un cadáver, al cabo de tres días, es sólo soledad y ni siquiera tiene el don de la tristeza. Al niño se le está secando el cordón umbilical. Y llora."

Un memorable viatge per la memòria històrica: “Los girasoles ciegos” que Alberto Méndez fa a través de quatre relats breus on la derrota és el nexe d’aquell recorregut.
De lectura, diria què, obligada a instituts o similars per fer un exemplar exercici de record a les petjades de les guerres, amb l’emprempta del dolor i la veritat i/o realitat del què representen. No en va, en Paolo Conte deia que la veritable divisió entre els sers humans és, els que han viscut una guerra i els què no.

La bona lletra i una bona música, ens porten cap a bons testimonis de guerres passades i memòries presents.

jueves, 8 de noviembre de 2007

Wilco - California Stars

Dedicat a l'Àngel, recordant els antics programes radiofònics on es manifestaven sentiments de molts tipus a través de cançons dedicades al radial.
Que sigui una nit nerd i així m'ho pugui explicar!

miércoles, 7 de noviembre de 2007

La plaça Catalunya és blava

Que és rodona, tothom de més o menys a la vora ho saps però que és blava no. Bé no és blava, està blava i excitada. L'excés és el que avui determina el caràcter d'aquest espai moltes vegades qüestionat per desaprofitat i inútil,; excés i soroll, histèric soroll, histriònic soroll, històric soroll.
La nota de color(sic) la donen els aficionats del Gasgow Rangers, la premsa avui en va plena. I del soroll també en són protagonistes . El que no entenc és l'excés. Em molesta, m'irrita, l'odío. Ja, quan el passat any el Barça va guanyar la Champions, vaig comprovar que els holigans és un fenomen humà que ultrapassa la nacionalitat i que no admet ni enten de raons i necessita de l'esbargo desaforat i desproporcionat a través de manifestacions públiques ( si no quina gràcia tindria...), en aquell cas meu a la Gran Via, la gran via de Premià de Mar; evidentment vaig descobrir allò que tothom sabia, que aquestes celebracions són la teràpia del desmesurat. És fàcil saber que el fútbol desata passions però auguraria que no som prou conscients que és un dels episodis occidentals on l'home és capaç de transformar-se en bèstia globalment sense que ningú dels observadors polítics, socials o econòmics, per no obviar els esportius que són els que haurian d'exercitar amb el màxim interès la seva resolució, facin res al respecte. I tot en nom de l'esport. I de la pela, clar.
La plaça Catalunya junt amb els carrers que hi radien no només està blava si no que està encesa, d'ultratge, però. La dignitat del monument de Macià està en aquests moments per sota de la dignitat exigible per a un mosquit. Por i fàstic a Barcelona, en Thompson aquí també és un referent.
Diuen que la clatellada ja és penable i pregunto...aquest espectacle no necessita norma? No m'agraden les ordenances, de fet en vaig manifestar en contra però ben bé que avui, o dies com avui, han de servir per replantejar el fenomen. El soroll de sirenes ha acompanyat tota la tarda els crits dels fanàtics, "partit d'alt risc" ..., la polícia feina en tenia (i les previsions on són?), i les ambulàncies, i els escombriaires i els veins; mentre en Montilla reclama autoritat i respecte per al nostre país i l'Aznar feia el discurs del verí; ell que és un dels molts exemples de crispació continguda que acceleren l'efecte holigan sense que ningú se n'adoni. I a Finlandia, el país envejat, matança des de la paranoia. Estem creant monstres, i això ja ho deia mon pare, i el seu, i el besavi !mira que som rucs! La política de l'allau; sempre anant a més.

martes, 6 de noviembre de 2007

El concepte de ciutat

Parlar sobre el canvi en la personalitat de la ciutat de Bilbao és recordar la Barcelona pre-olímpica.

Aquest dies he estat passejant pels carrers de la nova “BilBo”. La meva imatge de la ciutat conservava l’idea d’una ciutat industrial, naviera, fundada sobre les mines on el Nervió era l’eix neural per on transitaven els vaixells de mercaderies que enriquien la zona. Una ciutat amb grans fumarades i xemeneies què, als meus ulls amb cert espant, lluïen grans flames fogoses . Homes amb xapela de ruda expressió i cara de fred acompanyaven el meu record. Res a veure. Amb l’arribada del Guggenheim, es produí l’efecte. Així l’ anomenen. Amb l’arquitectura espectacular, amb l’exponent de la cultura com a potenciadora de l’economia arriba un canvi. Com a Barcelona. En aquest cas el titani serveix de mirall als parcs nets i a la nova ria ajardinada; el pont de La Salve, amb nou look, emmaquillat per a la celebració del desè any de la inauguració del Gg; el pont Zubi Zuri, també aquí arribà en Calatrava...no exempt de les sempre incòmodes inconveniències que dóna la cultura del disseny, més útil a la bellesa que a la pràctica, a vegades...; la neteja del casc antic després de les inundacions dels vuitanta; el servei de metro d’en Foster. Un gran canvi, ¿un bon canvi?
10 anys han estat prou per deixar enrera la visió d’un nacionalisme tancat en l’orgull de la tradició. Bilbao s’ha instal·lat al mapa de la internacionalitat i, no lliurat de les misèries de qualsevol ciutat, és lloada pel forani i disgusta particularment al natiu més conservador. ¿És un bon canvi? em segueixo preguntant. Amb els ets i uts del canvis que provoca la redefinició de ciutat, és difícil definir-se i més com a visitant; en Harvey segur que diria molt després d'un senzill anàlisi, jo només puc dir que Bilbao, d’una altra forma però, em segueix impressionant.

domingo, 28 de octubre de 2007

Jo vaig votar canvi

Jo vaig votar el canvi. Confeso que fa 25 anys vaig optar pel vot útil. Vaig votar socialistes. I, si em sóc sincera, no m’empenedeixo; de fet mai he estat massa fidel, ni al partit (al psu d’abans, ni a iniciativa, però sí a la coali), ni a altres històries; sóc una infidel per naturalesa, de fet la fe com a virtut és fora de la meves doctrines, altra cosa és la confiança, d’això sí que en sóc una forofa.
Avui parlar del triomf del socialisme del post-passat 28-O és parlar des del túnel del temps de tan canvi que n’hi hagut, i no perquè ho volgueren els socialistes. Han passat moltes coses, han canviat moltes més, i el socialisme del llavors, res té a veure aquell que jo vaig creure que votava. Una altra cosa és que m’empenedeixi. Ja ho dit: No. Com l’Alaska, tornaria a fer-ho. Fa 25 anys, com ho recorda tothom avui, hi havia molt d’atur, una Espanya subdesenvolupada, una Catalunya sense estatuts, i una RENFE, de la què ja ens queixavem. Els militars estaven a la guait, els ordinadors ni els ensumavem, i només hi havia una tele, ni mòbils ni mp4s ni havia nascut en Messi, i l’euro…qué era llavors l’euro?; les comunicacions eren molt complicades, era difícil arribar a lloc i saber qui erem. Estavem verds, jo amb vint i pocs, com la mandarina més àcida. Immigració?, perill d’emigració era el que patiem. Canviar-ho tot sense revolucionar res. De fet, ben bé no ha estat així, però dóna la sensació que el què era millor s’ha quedat pel camí. L’entusiasme. La meva infidelitat vé donada per l’experiència de l’ingenuitat perduda, poder he guanyat en sabiesa individual, però he perdut la confiança en allò col.lectiu. I si no hagués votat útil? I si molts no ho haguéssim fet? On seriem ara? Ttambé tinc clar que amb en Felipe González vam tenir sort, del socialisme que es va esdevenir, és un altre tema… ja es preveia que seria difícil la seva pràctica, de fet el model es va quedar amb un esborrany tot imitant la socialdemocràcia europea evitant els seus defectes.
Un fenomen incontrolat, encara que també previsible: molts vots, massa diputats, 202, que es retromultiplicaven en molta més gent nova, quadres i quadres a ocupar en llocs de poder, massa poder i poca gent amb maduresa i responsabilitat què d’allò que representaven, es desprenia. De fet modernitzar Espanya, era tot un repte. Gens fácil, la crisi del petroli, el terrorisme…¿on es reflexa avui l’aplicació dels llavors anomenats valors revolucionaris?
La revolució ha passat a formar part del meu imaginari emocional i particular. Una llàstima, pot ser ho deixem per a l’altra vida, o és qüestió de no tenir fe per seguir treballant-ho encara?.
Ah! I en Moltalbán era viu! i la Pasionaria, i el Superman, i en Ovidi…i la Montserrat Roig, en Ernest Lluch, l’Urruti…i el Tip i el Coll. Aixó sí en John Lennon ja era mort i el gol de Koeman estava per xutar.

miércoles, 24 de octubre de 2007

Amb McC de McCarthy




Enllaçant amb una proposta d’un lector de “La Vanguardia” al suggeriment de la inclusió de la paraula “maclaren” al diccionari com a èponim insultant, jo proposo un passeig per la seva primera i segona sílaba a través de, per exemple, cognoms més honrosos que els de la coneguda escuderia.

Un dos tres, responda otra vez: Amb McC de Maclaren:


1. McCullers Carson

2. McCarthy Mary

3. McCathy Cormac

1. El corazón es un cazador solitario, Frankie y la boda, La balada del café triste.

2. Pájaros de América, El grupo, La vida encantada.

3. En la frontera, Todos los caballos bellos, En la carretera.

Tres persones, tres novel.les, tres McC, nou recomanacions. El 1 amb el 1… seguéixis la seqüència. Bona narrativa nordamericana amb el nexe “McC”.

Pájaros de América és la novel.la que vaig tancar ahir. Quan acabo una obra la tanco sense clau per si d’acas, mai se sap sempre pot ser útil deixar una escletxa i més, en moltes ocasions, és tal el poso que em deixa que no tan sols no la tanco si no què m’és difícil ensetar una altra sense esperar un temps prudencial. Haig de dir què tamppoc em costa gaire, un cop establert el nombre de pàgines proporcional segons l’obra, decidir quan no val la pena ni un full més de temps i sense prejudicis l’arxivo i tan “ricamente” agafo una altra de la pila que tal dia va fer un any. No és el cas de Pájaros de América, és d’aquelles novel.les què quan acaba, en aquest cas amb un:” …la naturaleza ha muerto”, trigues en reaccionar;acluques els ulls, sospires i acarones l’última plana, et bellugues a la butaca i amb un moviment estrany atures qualsevol acció. Reflexió? Moltes. Sensacions? Més. No té una puntuació de matrícula, no. Des d’una autobiografía encoberta es passeja des d’Amèrica a Europa, enfilant sentiments i filosofia, art i política. Encara, diré, que malgrat haver passat el temps de rigor, encara regalimo el gust d’aquesta McCarthy que ja havia conegut en altres obres, si més no aquesta … l’aconsello especialment.

lunes, 22 de octubre de 2007

Sobre calendaris i altres blocs

Res. Navego per blocs, m’aturo, menjo amb ànsia els macarrons de divendres que vaig congelar.Torno a navegar. Sóc al despatx. Toca tarda i és dilluns. Navego per “la comissió de la dignitat”, em canso, poso els auriculars i escolto l’Anni Lennox, peto dins del blog d’un periodista de “El Punt” de Girona que té cognom d’alcalde i penso: atura't!Carai el nano quasi 40 anys i 4 blocs, i un munt d’activitat entre mans. El seu bloc demostra per diferents parts la quantitat de vida ja feta (sic) Dividit en apartats té el gust de compartir amb els seus lectors la següents aficions: escriptors, pel·lícules, entrevistes, webs de diccionaris, de traductors, d’esports, de discursos, de missatges, noms propis, referents... fins aquí entra dins el més estrictament habitual però, segueixo i començo a trobar-me petita- petita quan veig els capítols dedicats a: tipus de festivals, la millor biblioteca, la millor llibreria, galeries de fotografia, altres d’il·lustradors, de disseny, llocs d’interès com el millor poble (Coihaique), la millor ciutat (Tampere! ele), els millors parcs naturals (una amalgama increïble), uns quants pubs preferits, vins, “àdhuc” aigües, altres temptacions ... En fi res, per a ell tot!. Navego pel bloc i el tanco, torno a pensar amb veu alta, ningú no m'escolta: no m’estranya que el Sr. Eisenhower ens ataqui cada vegada abans...

M’aturo, he rentat el plat dels millors macarrons del món, els del pariente, he xarrupat un glop de bona aigua del Manantial Monte Pinos (al súper 0,40 euros), vaig pensant que el poble més maco potser no l’arribaré a veure mai, ufff menys mal, quin estres búscar-lo"!.
Tot plegatem trobo escrivint en un document word: “De donde vienes: manzanas traigo” Ja em veig interpretant aquesta frase dins de poques topades amb alguna amistat. Xino-xano me’n vaig cap el meu modest blog i ep! us endollo la pàgina on consten les festes què toquen per al 2008!!!!!! I mentre faig plans per les hores d’esbarjo de l'any vinent. Com deia en Pla, anirè badant, la fórmula indispensable per ser una mica lliure protegint la memòria i tot d’una gaudir d’una vida amb la ment més clara i el badall més gran.

Per als poc amants del badall:

“Si vols fer fortuna no miris tant la lluna"

http://www.lexnova.es/asp/calendario/calendario.asp?ano=2008&Autonomia=Cataluna




jueves, 18 de octubre de 2007

Fes-te una mamografia

Amb aquest eslogan s'endega demà la Jornada contra el càncer de mama.És molt possible que tothom tingui una experiència personal propera o poc llunyana sobre aquesta malaltia; per això veig efectiu i necessari dedicar un dia per, resumir el treball de concienciació en la prevenció, en programes explícits d'aquesta; treballar per tal d'aconseguir diagnòstics ràpids, minvant les llistes d'espera; erradicar les altres llistes, les de les reconstruccions de la mama, més vitals que moltes d'estètica; disminuir les desigualtats territorials, de ben cert què no és el mateix patir aquesta malaltia a Barcelona que a una aldea nicaraguenca; i per arribar, a través de la manifestació exclusiva d'aquesta jornada, als mitjans de comunicació, gràcies als quals es pot aconseguir estar a prop i amb més facilitat donant suport al malalt (l'home també) i a la malalta, així com d'aquella gent que se'ls estimen.Aquestes jornades són reflexives i productives,necessàries; es recullen emocions i diners, s'apropen investigacions, s'avença en definitiva i per això trobo molt adient inclús el filar prim un eslogan. És el cas.De tant en tant penso com m'ho prendria si algun dia en donéssin aquest diagnòstic i crec que em costaria fer-ho amb el coratge que ho va fer la Laura Rodríguez. Sembla estúpid però la vida és plena de símbols; des d'aquest nimi espai un record molt gran per ella i per totes aquelles altres, que amb més força o menys optimisme entomen la malaltia.

miércoles, 17 de octubre de 2007

Socialització de la marihuana?

Darrerament els efectes nocius de la marihuana són remarcats amb contundència pels especialistes en el camp de la medicina i l'educació a través de la premsa monogràfica i/o documental; arribada l'època de la collita alerten als pares i mares, proclius a que els seus fills tinguin entre els geranis la planta del cannabis, a què valorin els riscos d'aquesta "legalització sociològica" introduïda com a conseqüència de l'evolució donada amb el consum d'aquesta droga. En un estudi d'un pediatre aparegut a "La Vanguardia" s'anuncia que molts dels pares i mares que permeten el cultiu en el sí de la família solen ser els iniciadors en el camí de la socialització de la droga (Eusebio Mejía). I?
A casa, al dalt, no n'hi ha geranis, la papallona grisa se'ls va cruspir, un a un, des de la tija va larvar-se i arrossegà la vida de les flors que encara recorden la meva infància; en canvi sí que hi són vives, força vives, dins dos testos, dues esplendoroses plantes de fulla serrada i d' inconfusible estètica. La marihuana, com la música punk, o la rumba catalana, el cabell amb rastes o les múltiples arracades o la roba de look alternatiu, és sinònim d'inquietud, de festa i de rebel·lió, de certa joventut. Es parla de brots psicòtics, de dèficit d'atenció, d'addicció, d'un inici en una droga tova que pot dur a pitjors conseqüències. Res és gratuït. És clar. Però. Pensem....(un sempre ha de pensar, després de la reflexió es poden permetre vicis i passions sense perill.)
Prohibir cultivar dues plantes a la criatura de disset anys que intento educar amb seny des què l’he parit és, segons el meus criteri, una incoherència sobre una realitat argumentada en la pròpia i per tant seva adolescència. Alerta que dic "seva". Penso que l'ús d'aquest pronom és bàsic. No tots els adolescents són iguals. Tampoc permetria que instal.lés a la seva habitació un hivernacle amb un hort de maríes, la qual cosa denotaria no tan sols un abús del consum si no una més que possible comercialització. Tampoc la criatura hagués gosa't fer-ho. Per què? Ens coneixem. Una altra paraula bàsica. El coneixement mutu, i la comunicació. Si darrera d'un adolescent hi ha un canuto, no pateixo, però dubto i m'ho plantejo, sempre hi ha un inici; no m'importa ser responsable de la socialització del cannabis, però sí que m'importa, per la realitat del jovent del que encara en sóc responsable, vetllat per la formació del seu destí en la realitat. La llibertat de tenir la marihuana a la terrassa no m'inquieta, sabent que no és iniqua no ignoro que socialitza i genera inquietuds ¿ qui no ha tingut moments esplèndits socialitzant un canuto? Des de l'amistat, a l'amor, a la soledat, la creativitat, el relax, l'intimidat, el sexe... et... ¿qui no ha tret les “papes” i des de les hores sap si sí o si no o pot ser després.?
Mare sociabilitzadora de drogues, ho confesso, i? i la tele, i la RENFE, i els micro-sous, i la cocacola, i la nocilla 100% colesterol, i mil iiis, tabac, soroll, velocitat ? Em nego a posar la nostra joventut en zona asèptica. Jo me la planto, me la conreu, la poso a assecar, la fumo i la comparteixo, o no.
Total plegat, em recorda l’història de la rosa de “El petit príncep” que es abandonada per creure-la domesticadora... l'altra dia va ploure a vots i barrals i la pobra marijuana sense tenir aixopluc i...succeí en la criatura un gemec llarg i després una rialla mentre li passava l'assecador I d'això... tal dia farà un any..

P.S. Sobre el tema, la peli “El jardín de la alegria”.

jueves, 11 de octubre de 2007

Premi Nobel de Literatura 2007

El Diario de una buena vecina o El Quadern Daurat (en aquestes dues llengües respectivament), són dos dels llibres que m'he lleguit de la des d'avui Premi Nobel de Literatura.

Si ningú té encetada cap lectura qualsevol de les dos obres són una bona recomanació per començar el cap de setmana llarg. El segon per als amants de la lectura breu no és aconsellable. I si no un passeig per qualsevol navegador guaitant l'obra, vital i literària de la Lessing farà poder entrar el cuquet per obrir qualsevol altre.

Satisfeta per l'elecció sueca, considero que és de rebut que hagi estat una dona, nascuda a principis de segle amb una gran trajectòria reinvidicativa dels drets de les dones, la guardonada amb aquest premi, del que tan sols once han estat fèmines les que han recollit el guardó de literatura.

Haig de dir que la seva cara m'enamora. Però això és una altra història.

martes, 9 de octubre de 2007

Embaixador indiscutible de la literatura catalana


Ha guanyat el premi Nacional de literatura, el de narrativa Ciutat de Barcelona, el de novel·la Prudenci Bertrana, el de novel·la El Temps, el Lletra d'Or, el dels Escriptors Catalans, el Trajectòria i, quatre vegades, el premi de la Crítica, que atorga Serra d'Or.
No us perdeu el discurs d'inauguració fet pel Sr. Quim Monzó ahir a Francfurt, podeu clicar :
Chapeau Monzó!

Expropiació forçosa, una llei d'esquerres


M'ha arribat aquest text, no és que el s'ha aprovat pel govern de la Generalitat fa escasament dos dies, però la qüestió va en aquesta línia:

L’administració competent podrà acordar el lloguer forçós de l’habitatge prèvia declaració d’incompliment de la funció social de la propietat. A l’expedient de declaració s’ha d’advertir que l’Administració, un cop transcorreguts dos anys des de la seva notificació, pot procedir a l’expropiació de l’usdefruit de l’habitatge per llogar-lo a tercers. En l’expedient de preu just es valorarà la indemnització corresponent al dret d’usdefruit temporal, tenint també en consideració les despeses invertides per l’Administració en la gestió i les eventuals obres de millora efectuades en l’habitatge, concretant a més la forma en què la propietat podrà recuperar l’ús de l’habitatge un cop transcorregut el termini de lloguer forçós. El termini de lloguer forçós no podrà ser superior a sis anys. El procediment s’ajustarà al previst a les legislacions urbanística i l’expropiació forçosa.

No cal dir què o s'està a favor o s'està en contra d'aquesta llei, tal i com està redactada, els matissos no juguen més paper que el què s'ha escrit. ¿Es tan terrible aquesta normativa com diu CiU i el PP donada la situació de manca de sòl al territori? És de difícil justificació per aquelles ideologies on la propietat privada prima sobre la pública, ho entenc, aquesta és una de les difèrències esse ncials entre les dretes i les esquerres, l'intent en la forma de resoldre el problema de les desigualdats. M'han informat que poder no calia aquesta mida si l' idea haguès estat la promoció de la creació d'un parc públic d'habitatge , és a dir, tot allò construit quedaria en propietat de les administracions públiques, la qualcosa varia del sistema actual on l'habitatge protegit és fonamentalment de compra. No ha estat així, no sóc experta en el tema, però certament és que un cop llegit l'articulat, malgrat què certes persones del món de la política el comparin amb una llei franquista del 64 (i?), fa satisfacció veure la pressa de conciència política d'esquerres, que implica aquesta decisió. Amb ella l'ocupació dels pisos estarà molt més garantida que ara i per tant hi haurà molta més oferta de lloguer i qui no vulgui exposar-se a l'expropiació té una de les formes, a més rentable, per tal de no desaprofitar l'usdefruit de la seva propietat, què mai deixarà de tenir.
M'agradaria, però escoltar l'opinió okupa, de debó. La de la Federació d'associacions de veins de Barcelona és crítica per la retallada en el nombre d'habitatges; rebaixes com el pas de 250.000 habitatges a una xifra final de 160.000 en 10 anys, la obligatorietat de reservar el 20% de la promoció passa de 2.000 m2 a 5.000 m2, així com preveure el 15% d’habitatges protegits en municipis de més de 3.000 habitants es modifica a 5.000 habitants. No manifesten cap crítica en el tema de l'expropiació de l'usdefruit.
Aconseguir les primeres promeses haguès estat el gran triomf, el pacte amb constructors i promotors fa imaginar quin ha estat l'obstaclel que ha produit l'escurçada.
Moralitat: Com il.lustra en Forgues: Qui sigui lliure que llenci la primera pedra. Tant per tant...sociabilitzem!

lunes, 8 de octubre de 2007

Els moviments socials i els polítics

Aquest cap de setmana a Premià de Mar va haver molt moviment, moviment social, cultural, inclòs mercantil; des de “El Mercat del Mar” a la plaça de la Sardana, el tall de la N-II, la I trobada de l’Agulla, o la recollida de signatures de la Plataforma “Salvem la Nova” fins les activitats del Correllengua, en efecte, la vila era un moviment constant.

Feia goig passejar pel poble, tot plegat l’activitat era creïble perquè havia estat majoritàriament muntada des del carrer, a partir de la gent, polítics a banda, si més no el que es manifestava era, gairebé, una política popular.

La cosa, per a mi, es va transformar quan el vaig veure. A sota pali, a una mena de taula rodona improvisada estava ell. Cofoi pel seu nou càrrec dins del partit, va parlar per dir alguna cosa que sonés creïble i què no semblés electoral; amb la mirada llunyana el vaig fotografiar. A casa mirant l’instant vaig intentar trobar-li a aquell resguard l’ essència, la força d’un líder, la credibilitat d’una persona. A la nit, veient les notícies de TV3, vaig tornar a topar-me amb ell; no parlava de Premià, encara que ho feia des de; parlava del “Pacte de l’habitatge” amb crispació, com sempre. El que més em va desil·lusionar, com aquell infant que descobreix qui són els reis, va ser trobar, fent-li costat, el nostre Alcalde. No em digueu què o per què, però, tota la gràcia que en Buch m’havia regalat durant el passeig del matí, i alguna que altra trobada, amb aquella instantània se’n va esborrar i ni tant sols va quedar el fum. Com els regals, hi ha molts que quan els obres et decepcionen, o més molt que poc poden ser més útils a altres, aquest el cas.. En Felip Puig parlava i en Miquel Buch l’escoltava amb cert afalagament i evident aprovació. No. No m’agradava el regal; i l’alcalde del meu poble, malgrat semblar proper, semblava embelesat per un tipus de política, per certes línies de poder, a les què jo ara renuncio.
Ara sóc com la nena de la fotografia que és mira el gegant i es pregunta de què està fet.

viernes, 5 de octubre de 2007

Sobre nacionalisme, religió i altres necessitats


"El pueblo vasco, como el español o el belga, por poner tres ejemplos, existen porque la vida es absurda. Si nuestro paso por la Tierra tuviera algún fin un poco consistente, ¿a quién se le iba a pasar por la cabeza dedicarse a ser un patriota gallego o catalán o sueco (en el caso de que exista esta última variedad, lo que me parecería inconcebible)? Lo difícil, en todo caso, es aguantar la vida a palo seco, sin la protección de una bandera y su correspondiente himno. De ahí que el mundo esté lleno de nacionalidades, algunas lo suficientemente excéntricas como para llenar el vacío de varias generaciones. De alguien que expirara gritando "¡Vivan los Vosgos!", se podría afirmar sin género de dudas que había gozado de una existencia plena. Además, le pondrían una calle.

Pero el nacionalismo no siempre basta para aliviar el vértigo de no saber quién eres, adónde vas o de dónde vienes. Hay patriotas franceses, alemanes o turcos profundamente insatisfechos de sí mismos. Por eso conviene redondear la identidad nacional con una religión. Ser, por ejemplo, profundamente inglés al tiempo que radicalmente protestante constituye un seguro de vida. No se sabe de ningún español católico, por poner otro caso, que haya sufrido una depresión profunda. Quizá una úlcera sí, pero la úlcera tiene mejor pronóstico que la depresión. Conocemos un sustituto de la religión y la patria, el bricolaje, que no hace daño a nadie y con el que lo único que se matan son las horas. Pero está poco implantado todavía.

El Gobierno, la oposición y los partidos periféricos compiten en los últimos días por ver a quién le gusta más España y su bandera, lo que parece que da votos (y sentido). Me gusta mucho España, repetía Zapatero no hace mucho en una emisora de radio. No habríamos reparado en ello de no ser porque lo afirmaba con tal pasión que daban ganas de decirle que Finlandia tampoco estaba mal. Y no está mal, pero si lo dices en una entrevista te corren a gorrazos. Es como si un arzobispo castrense de Zaragoza dijera que preferiría ser búlgaro y sintoísta, o egipcio y yoruba lo que, a poco que se considere, son combinaciones tan viables o inviables como cualquiera otra. Lo que hace falta es que todo esto sea para bien."

JJ Millán: Article d'avui a"El País"

No tinc res afagir sobre aquesta reflexió, és intel.ligent i encertada, com gaire bé tot el què escriu aquest senyor de ploma àgil, em trec el barret i convido a disfrutar si més no de la seva perícia literària.

lunes, 1 de octubre de 2007

Els joves i les places noves


Si ens hi fixem en un tret homogeni de les diferents personalitats què formen la Plataforma de “Salvem la Nova” es veuria què hi ha més d’un nexe, però el de l’edat és un indiscutible. Des dels avis nascuts abans de la guerra, als del franquisme, als pares i mares de la generació X, a alguna tieta de la generació de la baby boom, o als encara i afortunadament no catalogats infants de pit, tenim una amalgama interessant a travès d’una visió única, l’edat.
A tot aquest personal li interessa conservar i preservar el pulmó de la Nova, com a d’altres no, però observant el detall em sembla més curiós el fenòmen dels joves què d'altres que ocupen aquesta plaça.
Sabem que els joves en particular busquen els seus llocs per això, per fer seu el temps i l’espai, i tot plegat poder compartir. Com a mostra tenim moltes places i cadascuna d’elles amb la seva particularitat entre la gent que la frecuenta, però si parlem de la Nova, diria que n' hi ha una colla què s’ajusten més a aquells nascuts després del 88, dia amunt hora avall, aquesta generació inventada des d’un estudi holandès, com a “Generació Einstein”. Sembla ser què son nois i noies més sociables, tenen una gran capacitat de comunicació i demanen expresar el què pensen tenint una bona dosi d’interés en voler canviar el món. L’informe els alça com a vindicadors de la felicitat i els experts assenyalen què són joves que busquen un desenvolupament personal cada cop menys lligat a l’entorn professional. Deu anys de treball de camp avalen aquest estudi. En contra tenen la falta de rigor i de disciplina però al contextualitzar-los en un marc de prosperitat econòmica obtenen un perfil optimista i esperit de protesta.
Què volen molts joves de la Nova, que des de l’independentisme fins el moviment ocupa, des de grups d’esplai, ecologistes o inclús els què comencen a tocar el dos cap a la maduresa; què volen dient No. Volen tenir criteri, volen ser escoltats i volen conservar el seu espai per madurar el què pensen i el que senten. S’està gestant un futur. ¿Seran ells, quan els anys els hi ho permetin, qui aconseguiran quelcom més del què ara per ara nosaltres (generacions hippies, yuppies, i d’altres bèsties) li anem treient a la vida? Temps al temps. Però no seré jo qui els mogui d’aquesta plaça no sigui què amb els anys m’empenedís per haver barrat el pas a una gent què si més no sembla que pot tenir més clar quin és el seu capital, una plaça de parquing o un bon company. Apostem per la perpetuitat d'aquest pensament.

miércoles, 26 de septiembre de 2007

La Copa de la España Libre

"La Copa de la España Libre" o altrament anomenada "Copa de la República" es va proposar ahir al Congrès per tal què es reconegués la seva oficialitat. Aquest torneig es va celebrar al 1937 durant la guerra civil.
La proposta ha estat defensada pel grup IU-ICV amb l'intent de aturar la discriminació feta per la RFE de Fútbol amb el reconeixement oficial fet a la seva història de la Copa del Generalíssim del 39 i obviar la de la Copa de la República.
D'aquesta forma s'admitiria com a vàlid el resultat de la final on el Llevant va guanyar al València, incorporant-se els títols de campió i subcampió als equips corresponents.
Aquella copa ha esdevingut en el temps amb la coneguda Copa del Rei.
En aquests moments on la soberania monàrquica, en petits sectors, està sent qüestionada seria provocador demanar un canvi de nom de la ja reconeguda Copa del Rei per l'ignorada Copa de la España Libre ; alerta que ningú pateixi ningú ho ha fet, nooo la notícia, com s'ha vist, no era aquesta, si així fos escoltariem sectors, no pocs, que defensarien la continuitat de la Copa del Rei pel què representa i seria obvi l'inutalitat de l'esforç de tal proposta; però, se'm permeti un moment de somni en el què es representaria l'ús d'aquest magnífic i suggerent nom de "Copa de la España Libre" i què podria ser per aglotinadori esportiu dels esperits unificadors de totes les nacionalitats que configuren aquest territori i mirall d'una visió federalista. Si es vol seguir fent fantasia es relegaria al Rei com a símbol d'aquesta possible copa, per allò del seu paper conciliador. Tot plegat un somni federal ja què actualment la monarquia és qüestionada fluixet fluixet, malgrat expressions més sorolloses d'aquells als què la realesa els irrita de tal forma què, lliurament, utilizen la crema de fotografies com a manifestació de repulsa, sent, però, el seu pes reivindicatiu merament anecdòtic i manipulable.
Tot plegat, aquest somni, passades un parell de generacions... o tres, és possible que sigui una realitat. El de la copa i el federalisme monàrquic.

lunes, 24 de septiembre de 2007

Salvem la Nova!

Què passa amb la plaça Nova?

si, no, per què, quan, què passa, vulldirlameva, tansemenfot però , quèéslanova, vulldir, farem, fareu, faig, em nego, jo dic, diria, i si..., doncs, sou, informa'm, memòria, eing?, ajuts, participació, història, qui si, qui no, qui no sap, qui no enten....:

viernes, 21 de septiembre de 2007

Violacions literàries

En ple debat sobre la llibertat aconseguida pel violador de la Vall d'Hebró, enganxo un article del membre de la RAE, (eing) Artur Pérez-Reverte, escrit a l'XL Semanal i que es titula "Mujeres como las de antes", on es detecta una certa falta de... sensibilitat, ni masculina ni femenina, diria humana, que està a tocar de ser una violació literària al bon gust. De pas li dedico al "machito" aquest video, que titulo: Bombons.
Es clar, espero que ell no es doni per aludir, ja que la bellesa no es pròpia dels què la tenen si no dels què no la confonen.

Muchas veces he dicho que apenas quedan mujeres como las de antes. Ni en el cine, ni fuera de él. Y me refiero a mujeres de esas que pisaban fuerte y sentías temblar el suelo a su paso. Mujeres de bandera. Lo comento con Javier Marías saliendo del hotel Palace, donde en el vestíbulo vemos a una torda espectacular. “Aunque ordinaria”, opina Javier. “Creo que no lo sabe”, apunto yo. Seguimos conversando carrera de San Jerónimo arriba, en dirección a la Puerta del Sol. Es una noche madrileña animada, cálida y agradable, que nos suministra abundante material para observación y glosa. Yo me muevo, fiel a mis mitos, en un registro que va de Ava Gardner y Debra Paget a Kim Novak, pasando por la Silvana Mangano de Arroz amargo; y Javier añade los nombres de Donna Reed, Rhonda Fleming, Jane Russell y Angie Dickinson, que apruebo con entusiasmo. Coincidimos además en dos señoras de belleza abrumadora, aunque opuesta: Sophia Loren y Grace Kelly. Al referirnos a la primera, Javier y yo emitimos aullidos a lo Mastroianni propios de nuestro sexo –no de nuestro género, imbéciles–, que vuelven superfluo cualquier comentario adicional. Haciendo, por cierto, darse por aludidas, sin fundamento, a unas focas desechos de tienta que pasan junto a nosotros, vestidas con pantalón pirata, lorzas al aire y camiseta sudada; creyendo, las infelices, que nuestro “por allí resopla” va con ellas. Respecto a Grace Kelly, dicho sea de paso, me anoto un punto con el rey de Redonda –me encanta madrugarle en materia cinéfila, pues no ocurre casi nunca–, porque él no recuerda la secuencia del pasillo del hotel en Atrapa a un ladrón, cuando doña Grace se vuelve y besa a Cary Grant ante la puerta, de un modo que haría a cualquier varón normalmente constituido dar la vida por ser el señor Grant.

Pero no sólo era el cine, concluimos, sino la vida real. Los dos somos veteranos
del año 51 y tenemos, cine aparte, recuerdos personales que aplicar al asunto: madres, tías, primas mayores, vecinas. Esas medias con costura sobre zapatos de aguja, comenta Javier con sonrisa nostálgica. Esas siluetas, añado yo, gloriosas e inconfundibles: cintura ceñida, curva de caderas y falda de tubo ajustada hasta las rodillas. Etcétera. No era casual, concluimos, que en las fotos familiares nuestras madres parecieran estrellas de cine; o que tal vez fuesen las estrellas de cine las que se parecían muchísimo a ellas. Hasta las niñas, en el recreo, se recogían con una mano la falda del babi y procuraban caminar como las mujeres mayores, con suave contoneo condicionado por la sabia combinación de tacones, falda que obligaba a moverse de un modo determinado, caderas en las que nunca se ponía el sol y garbo propio de hembras de gloriosa casta. En aquel tiempo, las mujeres se movían como en el cine y como señoras porque iban al cine y porque, además, eran señoras.

Con esa charla hemos llegado a la calle Mayor, donde se divisa por la proa un ejemplo rotundo de cuanto hemos dicho. Entre una cita de Shakespeare y otra de Henry James, o de uno de ésos, Javier mira al frente con el radar de adquisición de objetivos haciendo bip-bip-bip; yo sigo la dirección de sus ojos, que me dicen no he querido saber pero he sabido, y se nos cruza una rubia de buena cara y mejor figura, vestida de negro y con zapatos de tacón, que camina arqueando las piernas, toc, toc, con tan poca gracia que es como para, piadosamente –¿acaso no se mata a los caballos?–, abatirla de un escopetazo. Nos paramos a mirarla mientras se aleja, moviendo desolados la cabeza. Quod erat demostrandum, le digo al de Redonda para probarle que yo también tengo mis clásicos. Mírala, chaval: belleza, cuerpo perfecto, pero cuando decide ponerse elegante parece una marmota dominguera. Y es que han perdido la costumbre, colega. Vestirse
como una señora, con tacón alto y el garbo adecuado, no se improvisa, ni se consigue entrando en una zapatería buena y en una tienda de ropa cara. No se pasa así como así de sentarse despatarrada, el tatuaje en la teta y el piercing en el ombligo a unos zapatos de Manolo Blahnik y un vestido de Chanel o de Versace. Puede ocurrir como con ese chiste del caballero que ve a una señora bellísima y muy bien puesta, sentada en una cafetería. “Es usted –le dice– la mujer más hermosa y elegante que he visto en mi vida. Me fascinan esos ojos, esa boca, esa forma de vestir. La amo, se lo juro. Pero respóndame, por favor. Dígame algo.” Y la otra contesta: “¿Pa qué? ¿Pa cagarla”.

Moraleja, senyor Pérez-Reverte; dones i homes bombons trepitgen fort ara i abans , només literats de moral brumosa, com és el cas, s'atreveixen a fer pública la seva insuficiència emocional i estètica.
Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre

Archivo del blog