Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


viernes, 12 de diciembre de 2008

L'amic invisible

La invisibilitat és una altra de les meves obsessions, sense ella, la humanitat no culminaria un del seus grans propòsits que és el que ens perfila de cara a l’altre, el propòsit de la visibilitat. Dia i nit, blanc o negre, tot té un contrari, que li diguin als amants de l’esport o als enemics de la pau.
Ser o no ser, com el millor dels enginys i el més màgic, com la sentència més absoluta i eterna del déu de la literatura, encara mai no superada amb el temps: Ser o no ser. Un altre contrari. Però si canviem la conjunció, la dita que modelaria l’obsessió d’avui seria : Ser i no ser, una altra qüestió.
Hi ha ocasions on la mania de la visibilitat és molt desitjada i arriba inclòs a prendre caires de neurosi, és quan l’ego pren més força amb el consequent perill d’esdevenir un suplici per aquells que observen l’excés maniàtic de qui vol “ser” i que en el gaudi de mostrar-se s’hi repenja. En d’altres ocasions és la invisibilitat el premi, arribant a ser, possiblement, més que un plaer una necessitat i el procés, un massatge per agafar embranzida i seguir tirant el dia a dia sense deixar de pensar que amb els anys la vida es torna estranya i la sociabilitat esquerpa, tornant la neurosi a ser una característica. És el cas en la meva persona i d’això segurament que d’altres se’n beneficiaran i no es falsa modèstia... però en general i gairebé la majoria es reconforta amb la neutralitat, conformada per unes dosi de reconeixement i altres d’oblit. Aquest és el camí del mig, el que els més savis recomanen i segueixen.
Però és, en aquestes dades de desembre quan veig l’excentricitat de les festes i l’augment circulatori de paraules i altres mostres, quan em revisita l’obsessió asocial i se'm torna més temptadora la possibilitat de poder-me convertir en “amic invisible” , i a modus de regal embolicat amb llaçada vermella, per allò què no diguin que no estigui guapa (l’ego sempre a punt), ser-hi present sinó invisible davant de les cerimònies nadalenques que tant ens reclamen, podent gaudir d’un anonimat que observa, riu i se’n pitona des de la més neutra escena i el més improbable perill, i apostar per la celebració de la pau i la felicitat , això sí amb un somriure divertit que des d'un forat que estripat li ha pres la perfecció al regal i que a mi , per sort, em permet com un lligam umbilical seguir unida a la vida.

jueves, 4 de diciembre de 2008

Vila Primilia: per a quan una flor a la bústia?

Després de les butlletes, les revistes gratuïtes piquen a la meva porta amb insistència.. Són a tota arreu i, són tan invasores com una pestanya perduda dins d’un ull. Són i no són, van i venen, volen per l’aire en dies de vent després de ser ningunejades per la majoria de les mirades, però jo fixo la meva i allà hi recauen fent-me seva. Sóc feble i de nou, torno amb l’obsessió què algú inanimat em persegueix...Això passa.

Amb un festival de temàtiques; de bellesa, de llibres, d’articles per a la llar, de joguines, de perfumeries, d’aparells electrodomèstics o informàtics, o de tot una mica, combreguen a gogó i fan de la bústia un regalim propi del bullit de la sopa del dia de nadal. Dia a dia, amb certa impaciència, un seguit de marques, suggeriments i propostes esperen la resposta del desig del propietari per fer-li la compra d’ aquests dies més fàcil encara que no sempre s’aconsegueix més que una bona migranya.

Entre el volum de mirades que alerten el: Compra’m, jo sóc el millor! no dubtis, vine, el millor preu! sempre hi cau alguna carta del banc, alguna altra de les finques anunciant una despesa extraordinària i, cap de personal; sense cap sorpresa això ja s’ha acabat fa massa, ni felicitació nadalenca amb sobre i segell per a l’ocasió, ni carta dels parents d’ultramar, potser sí la notificació d’alguna infracció. I de tant en tant, amb una temporalitat mensual en persegueix una altra, la revista municipal: Vila Primilia.

De mida considerable, qualitat de paper excessiva i lletra de dimensions pròpies del protocol d’un departament d’oftalmologia apareix novament aquest mes de desembre anunciant el seu número 48.

Cal reconèixer que ja comença a estar ficadeta en anys... i potser seria el moment, amb l’excusa d’encetar any i la carència de tenir un passat, de fer d’aquesta revista, eina sempre interessant, alguna cosa més que una publicació municipal avorrida, amb poca informació i exempta de capacitat relacional i comunicativa amb la ciutadania. Amb una estètica més actual i participativa, propera, i amb articles de nivell, jocs entretinguts i opinions diverses, afegides a les del món polític, podria nàixer per a Premià alguna cosa més que quatre fulls de compromís polític i despesa poc útil; una revista, que un cop agafada de la bústia, no passés directament a la brossa sinó que fes de la seva lectura un parany de trobada entre diferents persones, organitzacions i perquè no, obsessions de més bon portar..



Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre