S’acaba el cap de setmana i no puc dir que hagi estat tranquil, intranquil tampoc, bé no sé. Intentaré explicar-me i poder sabré definir-me amb més exactitud.L’intranquilitat (¿)va iniciar-se tard. Fins el dissabte al migdia jo era una persona mínimament feliç i tranquilota, bé…( tornem amb la pauraleta…) Sí, de fet tot rutllava, però allò que dóna la vida i la conxorxa es va manifestar tan senzillament com fent una cervesa. L’amic Martí va sentenciar:”62 és ja una edat”, més o menys aquestes varen ser les seves paraules. La notícia de la malaltia d’un amic va posar fil a l’agulla i encetarem amb certa frivolitat i un histèric interés sobre l’incertesa del temps que ens queda i com digerir en carn pròpia una notícia com aquesta. Total sent pessimistes és possible que es facin fitxar alhora cada dia a dalt, als cels de déu. Va deduir algú amb cert sarcasme. Com la notícia no va ser grata tampoc es pot dir que ens despatxarem amb locuacitat fervorosa sobre el tema; les diferents possibilitats de certesa sobre el futur (varen deduir que cap, naturalment) i una possible solució de companyia mutua en l’espera, va marca la ruta final de la curta conversa, conversa que amb un creuament d’idees exaltades entomarem a la fí amb allò que de debó dolia, la incertesa del futur de algú estimat.Amb Ja comença el compte enrera o Cuando las barbas de tu vecino veas afeitar pon las tuyas a remojo vam plegar veles i cadascú a ca seua què comptant amb els dits, ostres! doncs és cert, no queda tant, cal repensar-ho nena, em vaig trobar dient, tota sola des de les hores. Intranquilitat. Doncs. Això és posa serio. Ho repenso o ho deixo per un altre dia… ?Tot duBtes. Per paliar aquesta indecisió tenia varies possibilitats: agafar un llibre d’algun gurú indu no em venia massa de gust, mastegar-me les ungles ho considerava massa infantil i la derrota no portava en lloc, veure el Barça tampoc era garantia de plaer i oblid, pujar a Girona a sopar amb piragüistes em reproduia una juventut que tot just feia unes hores havia perdut… millor dormir. I així fora.
Diumenge al matí no va conduir a canvis. Bon sol però dia gris de violencia de gènere. Discursos sobre discursos, res nou que reconduís el present cap a un futur més cert.
Tot d’una una altra cervesa davant va produir el deliri, amb “El País” a les mans vaig trobar una momentània i esporàdica solució: Tocar el botó i encendre. Gravar. Engegar. Encetar. Donar vida a una història: REC.!
La película. El terror. Histèria sobre l’histèria. El meu tractament és el shock, posa una peli de terror a la teva vida!!!!! i.. doncs, poder t’afluixes…
Rec: Tot acaba com comença; com sempre tot és esféric, rodó, com la vida, com el botó. Gens perfecte però un cicle. Un principi amb un final. Com la vida mateixa; amb sorpreses, alguna estona d’humor, ensurts, molta intranquilitat i poc sexe. Com la vida mateixa.
Encara segueix gravant…però, fins quan? Sort de l' incertesa. És l'únic que és cert; el moment que graves, l'instant; com diria el predicador televisiu: Apodera' t del dia!
Tú no indagues, es ilícito saberlo, qué fin a mí o a ti los dioses te han concedido, Leuconóe, ni consultes las cábalas babilónicas. ¡Es mejor soportar lo que haya de ser, tanto si Júpiter te ha otorgado más inviernos o si éste es el último, que ahora deshace el mar tirreno oponiendo arrecifes: sé inteligente, escancia vino y, en nuestra breve vida, ata corto largas esperanzas. Mientras hablamos, habrá huido el tiempo envidioso:aprovecha el día, sin fiarte lo más mínimo del mañana.
Horacio
4 comentarios:
Ho sento. Tots plegats ja tenim una edat. A partir d'ara pot passar qualsevol cosa perquè l'existència humana és així. L'expressió que sovint feia servir Manuel Vázquez Montalbán, el fracàs biològic, és essencialment humà i vital. I ja fa anys que hem saltat la tanca. Les coses com siguin. No cal tenir-se 62. Hi ha aquella dita tan extesa que diu: a partir dels 40, si no et fa mal res és que ja t'has mort. Una mica exagerat, en tot cas, el que hauríem de saber, sobretot perquè ja som grans, és que el ptijor està per venir, i no és conya.
La idea de la muerte es lo único que templa nuestro espíritu. C.Castaneda
tenim passat, el podem visitar a base de friccions cerebrals, tenim present, ara (i no pas "ara i adés", i el futur és un invent.
El present és el temps i l'espai comprimits en un punt inexistent.
El futur és una paraula.
El passat és un arxiu (depen de les neurones disponibles, es pot consultar).
L'autoajut és un producte que ensenya a perdre.
Triomfar és detectar " l'ara ".
En termes discogràfics (és a dir: en termes de felicitat), el dispositiu arqueològic és aquest:
el passat és la coberta del disc buida, la funda de plàstic rebregada i l'interruptor activat.
el present immediat és el binomi agulla/vinil, el corrent submarí adobat de fregits abans de la cançó.
el present-present és la cançó.
el futur és la coberta que inclou el disc escoltat dins de la funda de plàstic, convenienment endreçat a la prestatgeria.
La vida, doncs, és el disc.
La mort, doncs és l'absència de música.
Incloc el silenci en el mateix paquet que la música.
Salut i deliri.
vivir el día a día sin pensar hasta cuando. Pediria una muerte rapida y sin dolor. la muerte no me da miedo, el dolor esloque temo,porque lo sufro.
DISFRUTAR SALUDOS
ANAMORGANA
Publicar un comentario