Jo vaig votar canvi

Jo vaig votar el canvi. Confeso que fa 25 anys vaig optar pel vot útil. Vaig votar socialistes. I, si em sóc sincera, no m’empenedeixo; de fet mai he estat massa fidel, ni al partit (al psu d’abans, ni a iniciativa, però sí a la coali), ni a altres històries; sóc una infidel per naturalesa, de fet la fe com a virtut és fora de la meves doctrines, altra cosa és la confiança, d’això sí que en sóc una forofa.
Avui parlar del triomf del socialisme del post-passat 28-O és parlar des del túnel del temps de tan canvi que n’hi hagut, i no perquè ho volgueren els socialistes. Han passat moltes coses, han canviat moltes més, i el socialisme del llavors, res té a veure aquell que jo vaig creure que votava. Una altra cosa és que m’empenedeixi. Ja ho dit: No. Com l’Alaska, tornaria a fer-ho. Fa 25 anys, com ho recorda tothom avui, hi havia molt d’atur, una Espanya subdesenvolupada, una Catalunya sense estatuts, i una RENFE, de la què ja ens queixavem. Els militars estaven a la guait, els ordinadors ni els ensumavem, i només hi havia una tele, ni mòbils ni mp4s ni havia nascut en Messi, i l’euro…qué era llavors l’euro?; les comunicacions eren molt complicades, era difícil arribar a lloc i saber qui erem. Estavem verds, jo amb vint i pocs, com la mandarina més àcida. Immigració?, perill d’emigració era el que patiem. Canviar-ho tot sense revolucionar res. De fet, ben bé no ha estat així, però dóna la sensació que el què era millor s’ha quedat pel camí. L’entusiasme. La meva infidelitat vé donada per l’experiència de l’ingenuitat perduda, poder he guanyat en sabiesa individual, però he perdut la confiança en allò col.lectiu. I si no hagués votat útil? I si molts no ho haguéssim fet? On seriem ara? Ttambé tinc clar que amb en Felipe González vam tenir sort, del socialisme que es va esdevenir, és un altre tema… ja es preveia que seria difícil la seva pràctica, de fet el model es va quedar amb un esborrany tot imitant la socialdemocràcia europea evitant els seus defectes.
Un fenomen incontrolat, encara que també previsible: molts vots, massa diputats, 202, que es retromultiplicaven en molta més gent nova, quadres i quadres a ocupar en llocs de poder, massa poder i poca gent amb maduresa i responsabilitat què d’allò que representaven, es desprenia. De fet modernitzar Espanya, era tot un repte. Gens fácil, la crisi del petroli, el terrorisme…¿on es reflexa avui l’aplicació dels llavors anomenats valors revolucionaris?
La revolució ha passat a formar part del meu imaginari emocional i particular. Una llàstima, pot ser ho deixem per a l’altra vida, o és qüestió de no tenir fe per seguir treballant-ho encara?.
Ah! I en Moltalbán era viu! i la Pasionaria, i el Superman, i en Ovidi…i la Montserrat Roig, en Ernest Lluch, l’Urruti…i el Tip i el Coll. Aixó sí en John Lennon ja era mort i el gol de Koeman estava per xutar.

Amb McC de McCarthy

Enllaçant amb una proposta d’un lector de “La Vanguardia” al suggeriment de la inclusió de la paraula “maclaren” al diccionari com a èponim insultant, jo proposo un passeig per la seva primera i segona sílaba a través de, per exemple, cognoms més honrosos que els de la coneguda escuderia.

Un dos tres, responda otra vez: Amb McC de Maclaren:

1. McCullers Carson

2. McCarthy Mary

3. McCathy Cormac

1. El corazón es un cazador solitario, Frankie y la boda, La balada del café triste.

2. Pájaros de América, El grupo, La vida encantada.

3. En la frontera, Todos los caballos bellos, En la carretera.

Tres persones, tres novel.les, tres McC, nou recomanacions. El 1 amb el 1… seguéixis la seqüència. Bona narrativa nordamericana amb el nexe “McC”.

Pájaros de América és la novel.la que vaig tancar ahir. Quan acabo una obra la tanco sense clau per si d’acas, mai se sap sempre pot ser útil deixar una escletxa i més, en moltes ocasions, és tal el poso que em deixa que no tan sols no la tanco si no què m’és difícil ensetar una altra sense esperar un temps prudencial. Haig de dir què tamppoc em costa gaire, un cop establert el nombre de pàgines proporcional segons l’obra, decidir quan no val la pena ni un full més de temps i sense prejudicis l’arxivo i tan “ricamente” agafo una altra de la pila que tal dia va fer un any. No és el cas de Pájaros de América, és d’aquelles novel.les què quan acaba, en aquest cas amb un:” …la naturaleza ha muerto”, trigues en reaccionar;acluques els ulls, sospires i acarones l’última plana, et bellugues a la butaca i amb un moviment estrany atures qualsevol acció. Reflexió? Moltes. Sensacions? Més. No té una puntuació de matrícula, no. Des d’una autobiografía encoberta es passeja des d’Amèrica a Europa, enfilant sentiments i filosofia, art i política. Encara, diré, que malgrat haver passat el temps de rigor, encara regalimo el gust d’aquesta McCarthy que ja havia conegut en altres obres, si més no aquesta … l’aconsello especialment.

Sobre calendaris i altres blocs

Res. Navego per blocs, m’aturo, menjo amb ànsia els macarrons de divendres que vaig congelar.Torno a navegar. Sóc al despatx. Toca tarda i és dilluns. Navego per “la comissió de la dignitat”, em canso, poso els auriculars i escolto l’Anni Lennox, peto dins del blog d’un periodista de “El Punt” de Girona que té cognom d’alcalde i penso: atura't!Carai el nano quasi 40 anys i 4 blocs, i un munt d’activitat entre mans. El seu bloc demostra per diferents parts la quantitat de vida ja feta (sic) Dividit en apartats té el gust de compartir amb els seus lectors la següents aficions: escriptors, pel·lícules, entrevistes, webs de diccionaris, de traductors, d’esports, de discursos, de missatges, noms propis, referents... fins aquí entra dins el més estrictament habitual però, segueixo i començo a trobar-me petita- petita quan veig els capítols dedicats a: tipus de festivals, la millor biblioteca, la millor llibreria, galeries de fotografia, altres d’il·lustradors, de disseny, llocs d’interès com el millor poble (Coihaique), la millor ciutat (Tampere! ele), els millors parcs naturals (una amalgama increïble), uns quants pubs preferits, vins, “àdhuc” aigües, altres temptacions ... En fi res, per a ell tot!. Navego pel bloc i el tanco, torno a pensar amb veu alta, ningú no m'escolta: no m’estranya que el Sr. Eisenhower ens ataqui cada vegada abans...

M’aturo, he rentat el plat dels millors macarrons del món, els del pariente, he xarrupat un glop de bona aigua del Manantial Monte Pinos (al súper 0,40 euros), vaig pensant que el poble més maco potser no l’arribaré a veure mai, ufff menys mal, quin estres búscar-lo"!.
Tot plegatem trobo escrivint en un document word: “De donde vienes: manzanas traigo” Ja em veig interpretant aquesta frase dins de poques topades amb alguna amistat. Xino-xano me’n vaig cap el meu modest blog i ep! us endollo la pàgina on consten les festes què toquen per al 2008!!!!!! I mentre faig plans per les hores d’esbarjo de l'any vinent. Com deia en Pla, anirè badant, la fórmula indispensable per ser una mica lliure protegint la memòria i tot d’una gaudir d’una vida amb la ment més clara i el badall més gran.

Per als poc amants del badall:

“Si vols fer fortuna no miris tant la lluna"

http://www.lexnova.es/asp/calendario/calendario.asp?ano=2008&Autonomia=Cataluna

Fes-te una mamografia

Amb aquest eslogan s'endega demà la Jornada contra el càncer de mama.És molt possible que tothom tingui una experiència personal propera o poc llunyana sobre aquesta malaltia; per això veig efectiu i necessari dedicar un dia per, resumir el treball de concienciació en la prevenció, en programes explícits d'aquesta; treballar per tal d'aconseguir diagnòstics ràpids, minvant les llistes d'espera; erradicar les altres llistes, les de les reconstruccions de la mama, més vitals que moltes d'estètica; disminuir les desigualtats territorials, de ben cert què no és el mateix patir aquesta malaltia a Barcelona que a una aldea nicaraguenca; i per arribar, a través de la manifestació exclusiva d'aquesta jornada, als mitjans de comunicació, gràcies als quals es pot aconseguir estar a prop i amb més facilitat donant suport al malalt (l'home també) i a la malalta, així com d'aquella gent que se'ls estimen.Aquestes jornades són reflexives i productives,necessàries; es recullen emocions i diners, s'apropen investigacions, s'avença en definitiva i per això trobo molt adient inclús el filar prim un eslogan. És el cas.De tant en tant penso com m'ho prendria si algun dia en donéssin aquest diagnòstic i crec que em costaria fer-ho amb el coratge que ho va fer la Laura Rodríguez. Sembla estúpid però la vida és plena de símbols; des d'aquest nimi espai un record molt gran per ella i per totes aquelles altres, que amb més força o menys optimisme entomen la malaltia.

Socialització de la marihuana?

Darrerament els efectes nocius de la marihuana són remarcats amb contundència pels especialistes en el camp de la medicina i l'educació a través de la premsa monogràfica i/o documental; arribada l'època de la collita alerten als pares i mares, proclius a que els seus fills tinguin entre els geranis la planta del cannabis, a què valorin els riscos d'aquesta "legalització sociològica" introduïda com a conseqüència de l'evolució donada amb el consum d'aquesta droga. En un estudi d'un pediatre aparegut a "La Vanguardia" s'anuncia que molts dels pares i mares que permeten el cultiu en el sí de la família solen ser els iniciadors en el camí de la socialització de la droga (Eusebio Mejía). I?
A casa, al dalt, no n'hi ha geranis, la papallona grisa se'ls va cruspir, un a un, des de la tija va larvar-se i arrossegà la vida de les flors que encara recorden la meva infància; en canvi sí que hi són vives, força vives, dins dos testos, dues esplendoroses plantes de fulla serrada i d' inconfusible estètica. La marihuana, com la música punk, o la rumba catalana, el cabell amb rastes o les múltiples arracades o la roba de look alternatiu, és sinònim d'inquietud, de festa i de rebel·lió, de certa joventut. Es parla de brots psicòtics, de dèficit d'atenció, d'addicció, d'un inici en una droga tova que pot dur a pitjors conseqüències. Res és gratuït. És clar. Però. Pensem....(un sempre ha de pensar, després de la reflexió es poden permetre vicis i passions sense perill.)
Prohibir cultivar dues plantes a la criatura de disset anys que intento educar amb seny des què l’he parit és, segons el meus criteri, una incoherència sobre una realitat argumentada en la pròpia i per tant seva adolescència. Alerta que dic "seva". Penso que l'ús d'aquest pronom és bàsic. No tots els adolescents són iguals. Tampoc permetria que instal.lés a la seva habitació un hivernacle amb un hort de maríes, la qual cosa denotaria no tan sols un abús del consum si no una més que possible comercialització. Tampoc la criatura hagués gosa't fer-ho. Per què? Ens coneixem. Una altra paraula bàsica. El coneixement mutu, i la comunicació. Si darrera d'un adolescent hi ha un canuto, no pateixo, però dubto i m'ho plantejo, sempre hi ha un inici; no m'importa ser responsable de la socialització del cannabis, però sí que m'importa, per la realitat del jovent del que encara en sóc responsable, vetllat per la formació del seu destí en la realitat. La llibertat de tenir la marihuana a la terrassa no m'inquieta, sabent que no és iniqua no ignoro que socialitza i genera inquietuds ¿ qui no ha tingut moments esplèndits socialitzant un canuto? Des de l'amistat, a l'amor, a la soledat, la creativitat, el relax, l'intimidat, el sexe... et... ¿qui no ha tret les “papes” i des de les hores sap si sí o si no o pot ser després.?
Mare sociabilitzadora de drogues, ho confesso, i? i la tele, i la RENFE, i els micro-sous, i la cocacola, i la nocilla 100% colesterol, i mil iiis, tabac, soroll, velocitat ? Em nego a posar la nostra joventut en zona asèptica. Jo me la planto, me la conreu, la poso a assecar, la fumo i la comparteixo, o no.
Total plegat, em recorda l’història de la rosa de “El petit príncep” que es abandonada per creure-la domesticadora... l'altra dia va ploure a vots i barrals i la pobra marijuana sense tenir aixopluc i...succeí en la criatura un gemec llarg i després una rialla mentre li passava l'assecador I d'això... tal dia farà un any..

P.S. Sobre el tema, la peli “El jardín de la alegria”.

Premi Nobel de Literatura 2007

El Diario de una buena vecina o El Quadern Daurat (en aquestes dues llengües respectivament), són dos dels llibres que m'he lleguit de la des d'avui Premi Nobel de Literatura.

Si ningú té encetada cap lectura qualsevol de les dos obres són una bona recomanació per començar el cap de setmana llarg. El segon per als amants de la lectura breu no és aconsellable. I si no un passeig per qualsevol navegador guaitant l'obra, vital i literària de la Lessing farà poder entrar el cuquet per obrir qualsevol altre.

Satisfeta per l'elecció sueca, considero que és de rebut que hagi estat una dona, nascuda a principis de segle amb una gran trajectòria reinvidicativa dels drets de les dones, la guardonada amb aquest premi, del que tan sols once han estat fèmines les que han recollit el guardó de literatura.

Haig de dir que la seva cara m'enamora. Però això és una altra història.

Embaixador indiscutible de la literatura catalana

Ha guanyat el premi Nacional de literatura, el de narrativa Ciutat de Barcelona, el de novel·la Prudenci Bertrana, el de novel·la El Temps, el Lletra d'Or, el dels Escriptors Catalans, el Trajectòria i, quatre vegades, el premi de la Crítica, que atorga Serra d'Or.

No us perdeu el discurs d'inauguració fet pel Sr. Quim Monzó ahir a Francfurt, podeu clicar :

http://www.llull.cat/llull/estaticos/arxius/discursinaugural.pdf i llegireu les lletres de "la bèstia".

Chapeau Monzó!

Expropiació forçosa, una llei d'esquerres

M'ha arribat aquest text, no és que el s'ha aprovat pel govern de la Generalitat fa escasament dos dies, però la qüestió va en aquesta línia:

L’administració competent podrà acordar el lloguer forçós de l’habitatge prèvia declaració d’incompliment de la funció social de la propietat. A l’expedient de declaració s’ha d’advertir que l’Administració, un cop transcorreguts dos anys des de la seva notificació, pot procedir a l’expropiació de l’usdefruit de l’habitatge per llogar-lo a tercers. En l’expedient de preu just es valorarà la indemnització corresponent al dret d’usdefruit temporal, tenint també en consideració les despeses invertides per l’Administració en la gestió i les eventuals obres de millora efectuades en l’habitatge, concretant a més la forma en què la propietat podrà recuperar l’ús de l’habitatge un cop transcorregut el termini de lloguer forçós. El termini de lloguer forçós no podrà ser superior a sis anys. El procediment s’ajustarà al previst a les legislacions urbanística i l’expropiació forçosa.

No cal dir què o s'està a favor o s'està en contra d'aquesta llei, tal i com està redactada, els matissos no juguen més paper que el què s'ha escrit. ¿Es tan terrible aquesta normativa com diu CiU i el PP donada la situació de manca de sòl al territori? És de difícil justificació per aquelles ideologies on la propietat privada prima sobre la pública, ho entenc, aquesta és una de les difèrències esse ncials entre les dretes i les esquerres, l'intent en la forma de resoldre el problema de les desigualdats. M'han informat que poder no calia aquesta mida si l' idea haguès estat la promoció de la creació d'un parc públic d'habitatge , és a dir, tot allò construit quedaria en propietat de les administracions públiques, la qualcosa varia del sistema actual on l'habitatge protegit és fonamentalment de compra. No ha estat així, no sóc experta en el tema, però certament és que un cop llegit l'articulat, malgrat què certes persones del món de la política el comparin amb una llei franquista del 64 (i?), fa satisfacció veure la pressa de conciència política d'esquerres, que implica aquesta decisió. Amb ella l'ocupació dels pisos estarà molt més garantida que ara i per tant hi haurà molta més oferta de lloguer i qui no vulgui exposar-se a l'expropiació té una de les formes, a més rentable, per tal de no desaprofitar l'usdefruit de la seva propietat, què mai deixarà de tenir.

M'agradaria, però escoltar l'opinió okupa, de debó. La de la Federació d'associacions de veins de Barcelona és crítica per la retallada en el nombre d'habitatges; rebaixes com el pas de 250.000 habitatges a una xifra final de 160.000 en 10 anys, la obligatorietat de reservar el 20% de la promoció passa de 2.000 m2 a 5.000 m2, així com preveure el 15% d’habitatges protegits en municipis de més de 3.000 habitants es modifica a 5.000 habitants. No manifesten cap crítica en el tema de l'expropiació de l'usdefruit.

Aconseguir les primeres promeses haguès estat el gran triomf, el pacte amb constructors i promotors fa imaginar quin ha estat l'obstaclel que ha produit l'escurçada.

Moralitat: Com il.lustra en Forgues: Qui sigui lliure que llenci la primera pedra. Tant per tant...sociabilitzem!

Els moviments socials i els polítics

Aquest cap de setmana a Premià de Mar va haver molt moviment, moviment social, cultural, inclòs mercantil; des de “El Mercat del Mar” a la plaça de la Sardana, el tall de la N-II, la I trobada de l’Agulla, o la recollida de signatures de la Plataforma “Salvem la Nova” fins les activitats del Correllengua, en efecte, la vila era un moviment constant.

Feia goig passejar pel poble, tot plegat l’activitat era creïble perquè havia estat majoritàriament muntada des del carrer, a partir de la gent, polítics a banda, si més no el que es manifestava era, gairebé, una política popular.

La cosa, per a mi, es va transformar quan el vaig veure. A sota pali, a una mena de taula rodona improvisada estava ell. Cofoi pel seu nou càrrec dins del partit, va parlar per dir alguna cosa que sonés creïble i què no semblés electoral; amb la mirada llunyana el vaig fotografiar. A casa mirant l’instant vaig intentar trobar-li a aquell resguard l’ essència, la força d’un líder, la credibilitat d’una persona. A la nit, veient les notícies de TV3, vaig tornar a topar-me amb ell; no parlava de Premià, encara que ho feia des de; parlava del “Pacte de l’habitatge” amb crispació, com sempre. El que més em va desil·lusionar, com aquell infant que descobreix qui són els reis, va ser trobar, fent-li costat, el nostre Alcalde. No em digueu què o per què, però, tota la gràcia que en Buch m’havia regalat durant el passeig del matí, i alguna que altra trobada, amb aquella instantània se’n va esborrar i ni tant sols va quedar el fum. Com els regals, hi ha molts que quan els obres et decepcionen, o més molt que poc poden ser més útils a altres, aquest el cas.. En Felip Puig parlava i en Miquel Buch l’escoltava amb cert afalagament i evident aprovació. No. No m’agradava el regal; i l’alcalde del meu poble, malgrat semblar proper, semblava embelesat per un tipus de política, per certes línies de poder, a les què jo ara renuncio.
Ara sóc com la nena de la fotografia que és mira el gegant i es pregunta de què està fet.

Sobre nacionalisme, religió i altres necessitats

"El pueblo vasco, como el español o el belga, por poner tres ejemplos, existen porque la vida es absurda. Si nuestro paso por la Tierra tuviera algún fin un poco consistente, ¿a quién se le iba a pasar por la cabeza dedicarse a ser un patriota gallego o catalán o sueco (en el caso de que exista esta última variedad, lo que me parecería inconcebible)? Lo difícil, en todo caso, es aguantar la vida a palo seco, sin la protección de una bandera y su correspondiente himno. De ahí que el mundo esté lleno de nacionalidades, algunas lo suficientemente excéntricas como para llenar el vacío de varias generaciones. De alguien que expirara gritando "¡Vivan los Vosgos!", se podría afirmar sin género de dudas que había gozado de una existencia plena. Además, le pondrían una calle.

Pero el nacionalismo no siempre basta para aliviar el vértigo de no saber quién eres, adónde vas o de dónde vienes. Hay patriotas franceses, alemanes o turcos profundamente insatisfechos de sí mismos. Por eso conviene redondear la identidad nacional con una religión. Ser, por ejemplo, profundamente inglés al tiempo que radicalmente protestante constituye un seguro de vida. No se sabe de ningún español católico, por poner otro caso, que haya sufrido una depresión profunda. Quizá una úlcera sí, pero la úlcera tiene mejor pronóstico que la depresión. Conocemos un sustituto de la religión y la patria, el bricolaje, que no hace daño a nadie y con el que lo único que se matan son las horas. Pero está poco implantado todavía.

El Gobierno, la oposición y los partidos periféricos compiten en los últimos días por ver a quién le gusta más España y su bandera, lo que parece que da votos (y sentido). Me gusta mucho España, repetía Zapatero no hace mucho en una emisora de radio. No habríamos reparado en ello de no ser porque lo afirmaba con tal pasión que daban ganas de decirle que Finlandia tampoco estaba mal. Y no está mal, pero si lo dices en una entrevista te corren a gorrazos. Es como si un arzobispo castrense de Zaragoza dijera que preferiría ser búlgaro y sintoísta, o egipcio y yoruba lo que, a poco que se considere, son combinaciones tan viables o inviables como cualquiera otra. Lo que hace falta es que todo esto sea para bien."

JJ Millán: Article d'avui a"El País"

No tinc res afagir sobre aquesta reflexió, és intel.ligent i encertada, com gaire bé tot el què escriu aquest senyor de ploma àgil, em trec el barret i convido a disfrutar si més no de la seva perícia literària.

Els joves i les places noves

Si ens hi fixem en un tret homogeni de les diferents personalitats què formen la Plataforma de “Salvem la Nova” es veuria què hi ha més d’un nexe, però el de l’edat és un indiscutible. Des dels avis nascuts abans de la guerra, als del franquisme, als pares i mares de la generació X, a alguna tieta de la generació de la baby boom, o als encara i afortunadament no catalogats infants de pit, tenim una amalgama interessant a travès d’una visió única, l’edat.
A tot aquest personal li interessa conservar i preservar el pulmó de la Nova, com a d’altres no, però observant el detall em sembla més curiós el fenòmen dels joves què d'altres que ocupen aquesta plaça.
Sabem que els joves en particular busquen els seus llocs per això, per fer seu el temps i l’espai, i tot plegat poder compartir. Com a mostra tenim moltes places i cadascuna d’elles amb la seva particularitat entre la gent que la frecuenta, però si parlem de la Nova, diria que n' hi ha una colla què s’ajusten més a aquells nascuts després del 88, dia amunt hora avall, aquesta generació inventada des d’un estudi holandès, com a “Generació Einstein”. Sembla ser què son nois i noies més sociables, tenen una gran capacitat de comunicació i demanen expresar el què pensen tenint una bona dosi d’interés en voler canviar el món. L’informe els alça com a vindicadors de la felicitat i els experts assenyalen què són joves que busquen un desenvolupament personal cada cop menys lligat a l’entorn professional. Deu anys de treball de camp avalen aquest estudi. En contra tenen la falta de rigor i de disciplina però al contextualitzar-los en un marc de prosperitat econòmica obtenen un perfil optimista i esperit de protesta.
Què volen molts joves de la Nova, que des de l’independentisme fins el moviment ocupa, des de grups d’esplai, ecologistes o inclús els què comencen a tocar el dos cap a la maduresa; què volen dient No. Volen tenir criteri, volen ser escoltats i volen conservar el seu espai per madurar el què pensen i el que senten. S’està gestant un futur. ¿Seran ells, quan els anys els hi ho permetin, qui aconseguiran quelcom més del què ara per ara nosaltres (generacions hippies, yuppies, i d’altres bèsties) li anem treient a la vida? Temps al temps. Però no seré jo qui els mogui d’aquesta plaça no sigui què amb els anys m’empenedís per haver barrat el pas a una gent què si més no sembla que pot tenir més clar quin és el seu capital, una plaça de parquing o un bon company. Apostem per la perpetuitat d'aquest pensament.