Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


martes, 29 de enero de 2008

Vida y destino

Avui en Chejov faria 148 anys i per celebrar-ho he pensat que estaria bé acabar la novela basada en la batalla de Stalingrado "Vida y Destino" d'en Vasili Grossman què des de desembre estic llegint. I doncs? vés m'agraden els símbols i tot d'una no m'estranyaria que si en Grossman fos viu avui hagués pensat amb en Chejov, inclús és possible que escribís alguna ratlla en el seu honor; també és possible que algun gen estrafolari i supersticiós de la meva història genètica per la banda gallega s'imposi davant la meva estimada però feble personalitat. Però, alerta, no ho he fet, de cop m'he detingut a la pàgina 1067 de l'obra editada per l'impecable col.lecció de la Galaxia Gutemberg, del Cercle de Lectors i he pensat que avui feien "House" i per tant abans havia de sopar per després veure tranquilament el capítol de l'infame doctor. El llibre l'he deçat damunt el nòrdic de la meva habitació, pesadament, amb contundencia; bé més aviat ha estat, ell, el llibre qui ha caigut amb decisió per la seva pròpia estructura. El text, quant a text narrat, acaba a la pàgina 1104, feta la resta em separaven del final 37 pàgines. What? Fet i fet porto dies allargassant les estones de lectura d'aquesta magna novel.la; en principi vaig fer un espring prou bèstia per arribar a la segona part, de tres, orgullosa de la compra; la part tercera va anar fluint mentre els flocs de neu del bar d’una estació d’esquí francesa queien, com sempre, fluixet, tímids, i el temps de lectura estava marcat pel ritme proporcional què el dia a dia, després de l’excursió, em demanava però amb la gràcia que mentre anava arribant el final les dosi anaven minvant, la temptació que repta un final m’advertia que fos prudent i gaudís lentament, més lentament d’aquesta última batalla, el plaer de la lectura d’una gran obra.
I aquí estic, a 5 metres de la pàgina que amb la xifra 1960 (l’any que l’autor va dir s’ha acabat) marca el desenllaç fatal d'un fí que certes lectures et proporcionen. Tan és el sentiment que poder em quedi aquí, aquí davant de: “Se necesitaba la piel de la Revolución, se desollaba a los hombres todavía vivos. Los que se cubrían con la piel de la Revolución hablaban su mismo lenguaje, repetían sus gestos, pero tenían otro cerebro, otros pulmones, otro hígado, otros ojos.” Decidit, aquestes línies regeneren el gen estravagant; així ho vaig fer amb la Muntanya Màgica d’en Mann, a cent i escaig planes del final descansa en la meva voluntat el moment perfecte per tornar a collir el llibre i decidir si ja és el moment, així de nou.
De fet el desenllaç és el de menys…ara ja mana la sensació que l’història narrada sempre és viva en mí, tot el demés estava ja dit.

domingo, 27 de enero de 2008

L'importància del bloc

Aquest cap de setmana el CTUG ha acollit la 1ª trobada de blocaires de Catalunya, bateixada per en Toni Ibañez Catosfera; afortunadament la meva inscripció va arribar tot just abans que pengessin el rètol de “no n’ hi ha entrades” i de tal forma què dels beneficis recollits faré cinc cèntims tot significant el què ha estat per a mi allò més innovador i un descobriment, com el què m’ha endegat més passió i visceralitat.

Des d’una organització formada per l’Ajuntament de Granollers i Poliblocs.cat s’han desenvolupat les jornades a partir de taules rodones molt ben seleccionades i representades; tractant d’aconseguir què, els grans temes de sempre com, la literatura, la política, l’educació, l’economia i els negocis, la nacionalitat, la inter-relació dels i als mass-mèdia, i algun altre etcètera, combreguessin junts, de forma aleatòria o paritària, unitària o en comunitat, i sempre a gust del consumidor i tota la llibertat, arribant a una conclusió positiva com és el fet de l’ horitzontalitat que neix d’aquest gran fenomen participatiu com és la xarxa, així com, convidant a una reflexió sobre la necessitat, o no, de l’aprofitament a escala intel.lectual i creativa, política i associativa de l’ús d’aquesta gran democràcia participativa que es desprenen des d’algunes eines nascudes des de les TIC.

Molt fluides i dinàmiques, les jornades també han estat denses, des de divendres tarda fins diumenge migdia; possiblement aquest fet ha estat conseqüència què el debat no hagi estat del tot massiu, no per ganes, si nó per què el fenomen és nou i tot no hi cabia.

Personalment resaltaria unes quantes sorpreses. Primerament, comprovar que no estava tan lluny com em semblava d’aquesta eina, ¿eina?, o el que sigui però, per a mi, completament innovadora (és veritat, desconeixia realment el que és la web 2.0 i per tant el servei del twitter, i qui composa una wiki, o el paper de la facewook etc..; ignorant sense vergonya com molta gent), i segon la gran sorpresa de la seva capacitat de generar creativitat i multiriquesa i, per tant, sabiduria. De fet, no m’havia aturat a pensar.

S’ha debatut sobre el concepte de bloc, per uns “monuments al ego”, per altres, llocs de sobèrbia o una gran eina per intentar guanyar unes eleccions ( el cas Obama), en el cas d’un polític participant “portaveu d’un mateix”; en general, escriptures provisionals, hiper-textos, literatures del jo... He vist com les empreses usen el bloc per fer campanyes de captació o editors que projecten aquesta tècnica per dibuixar el seu futur més proper, com es generen associacions a través d’una mateixa gran idea o un interés comú. He conegut projectes gestats entre dos persones al bar gracienc “Salambo” : “el pais llamado a” una història real explicada com una fàbula, i finalment diré què s’ha determinat com la gran esperança per incorporar nous lectors. El relax ha partit d’utilitzacions de termes com la mirmecologia per demostrar hipotesi. S’ha recorregut a la gran influència de les xarxes socials per tancar cercles. Era “de obligado cumplimiento” la circulació i intercanvi de noms de blocs imprescindibles o sumament recomenables, molts els desconeixia; s’ha parlat, evidentment del de Polònia… però el què més m’ha impressionat és la acceptació del blog del temps de TV3.


Aprendre, moltes coses he après; d’altres han quedat a l’aire, algunes estan dins el meu caparró treballant, pot seer algun dia esdevinguin evidències; disfrutar, molt n’he gaudit; conèixer gent con en Ganxito o la dra. Laura Borràs ha estat tot un plaer; i per amanir els ingredients, la sensació terapeùtica de les hores passades, malgrat què tot plegat era una mena d’esforç (cap de setmana), no tinc la sensació de trobar-me esllomada: sé més, conec més gent, he rigut i disfrutar, he pensat, he somiat, inclús… tinc un xic més d’esperança i tot plegat és sempre una gran sensació d’estar viva.
Ep… i passejar dins “La gran porxada i els carrers que l’irradien …un luxe d’anticicló.

jueves, 24 de enero de 2008

1957-2007 Una altra celebració

Varem aprofitar que l’Albert estava visitant la família per celebrar-ho. Ell és el què viu més lluny i està poc per la ciutat i, havien de ser-hi tots; la colla d’ Horta, de Martí Codolar, els què varen fer els cinquanta. Eren l’excusa: En Quico Carbonell, la Montse, en Carles Moslares, en Manel Iranzo, l’Encarna, en Josan, en Joan Clot, la Montse Moslares, l’ Imma i l’Albert. L’eslogan:10 per 50 = 500: tots i totes.
Als trenta ho vam cel.lebrar a l’Ateneu d’Horta però llavors hi havia cert contacte, teniem aquell frec a frec on les anècdotes i les batalles encara no són més que històries recents sense més importància; inclús algú continuava pel barri abans de la gran migració: de Gràcia fins a Miami (en Carles), a Madrid, a Bilbao…a Sabadell, a rodar pel món (l’Albert, en Josan i en Joan).
1957-2007: era una bona aturada , en un espai en el temps prou gran per retrobar-se i disfrutar de molts records i si donava temps fer cinc cèntims només del present.
Varen ser ells, els nois …je!, amb menys pèl i més panxa però més ànims, qui van organitzar la festa i, junt amb fills, nebodes i algun altre jovenívol descendent, ens van preparar la sorpresa, a l’Aliança del Poble Nou, terreny neutral.
Era LA COLLA, amb maiúscules, amb l’empatia que qualsevol anomenaria al seu grup de juventut, per qui hauries donat més que més. La colla, el grup de les joventuts comunistes, de l’associació de veïns d’ Horta, del cau d’Horta, d'algún cristià que afiliat a les línies marxistes predicava Comín; de les cèl.lules d’amagat al bloc de pisos de la Vall d’Hebró, on es clouien les estratègies dels diferents camps d’acció: treball, carrer, universitat; de ponències teòriques i reciclatge per als novells i de lluita al carrer demanant el vot als 18, dret a l’abortament, guarderies gratuites, i la llibertat d’algun company (de quines ens havien salvat els Fina!); de reunions al laberint d’Horta clandestines i amb noms falsos;, de festes, de secrets, de ball, de marihuana…, de còrrer davant les tocineres, d’amors i desamors, de vida; de tardes escoltant Pink Floyd, d’ incursions al Carmel per tal d’inmiscuir-nos i traficar complots vers els anarquistes arrel les Jornades libertarias del Parc Güell. Era Canet, era, diria avui, llibertat, entusiasme, juventut. Va arribar aquell, dissabte sant roig del 77 i la calma i un local propi, una casa vella a les afores, llavors, del barri ens van acollir i apaivagar fins que poc a poc creixerem i com tot bon fill gran acabarem marxant buscant Ìtaca.
Un text és poc per reproduir records, plens de sensacions i emocions, molt poc; però una festa és val un record i una joventut tota una versió.
La trobada va estar a les alçades; crits i cares d’espant al veure com algú no ens reconeixia, com algú altre havia canviat tant o més que un mateix; explicacions, resums, experiències d’aquells anys, traçats de noves vides en poc menys de sis hores, records, molts records, i ara un recull de correus electrònics, telèfons i bones noves ens situen en una certa melangia, ja som grans però per unes hores varem ser de nou aquells joves adolescents.

miércoles, 23 de enero de 2008

1971-2008 La regla en tota regla

1971-2008 Una relació de llarga durada.
Dilluns 21 va ser Santa Agnés. Per culpa d’una certa excentricitat del meu caràcter tinc una estima especial al santoral, m’agrada saber el dia que és i l’onomàstica que es celebra. Reminiscencia d’educació cristiana?. De tot allò que m’explicaren, l’història com a biografia dels sants fora el què vaig trobar menys horrorós del què les monges explicaven a dones de poca fé com jo.
Diuen que l’Agnès va ser proclamada màrtir per no voler renunciar a Crist davant les exigències d’un matrimoni forçat amb el fill de l’alcalde de Roma a les acaballes de l’any 290; desprès de sentenciar-la a viure en un prostíbul d’on miraculosament en va sortir verge, va morir a la foguera. Morí degollada emplenada de sang. Premonitori. Els historiadors la varen proclamar màrtir de la virginitat, patrona de les adolescents.

1971. 21 de gener.
Ara fa 38 anys que jo anotava al meu diari de candau que ja era dona. El meu cos havia començat a sagnar i jo n’estava cofoia. L’Agnès es materialitzava.
Malgrat que els pares consideraren que la notícia no era per llençar cohets: quina pena…, ara ja començarem a patir…, i si es queda embarassada…; jo em sentia contenta. Dit i fet era una de les misions que havia d’exercir en aquest seu moment, era l’època que la fi principal de la dona era casar-se i parir. Era època de panys blancs, re de tampax ni compreses amb ales; no podies tocar una flor perquè es pansia; qui la tenia avinagrava el vi, tallava la maionesa, ennegria el sucre; no en va els anglosaxons l’anomenaven “the curse” (la maldició); la mare i les veines li deien la tia maria…, doña pepa, eso, la cosa…, el període. En fí , malgrat l’alegria que suposava ser dona, les circumstàncies no ajudaven gaire a sentir-se orgullosa o a estimar-la.

2008. 21 de gener.
Després d’aquest temps passat, mes rere mes, obviant els embarassos i algun desequilibri hormonal, ha estat present a la meva vida més que un marit, més que un amant, més que un treball, més que un lloc per viure, més que un fill.
És increible la relació, 38 anys! que he mantingut amb la regla. Com totes relacions n’h i hagut per tot: l’ he odiada, l’he maleida, l’he admirada, l’he patida, he desitjat inclús tenir-la. Des dels panys calents, passant per la famosa Saldeva fins l’Ibuprofe, el dolor ha acompanyat aquesta relació més que altra cosa; la incomoditat també ha estat un repte, no en va l’higiene i la seguretat; el desequilibri hormonal amb la famosa histèria que avença la prèvia ha estat, és una gran …putada; el desig per ella s’ha establert quan la por a un embaràs no desitjat l’ha aclamada amb un si us pla..., però amor, el què es diu amor no n’hi hagut més que el propi d’un camí llarg fet en companyia.
Puc recordar històries, anècdotes i relacions, conseqüència o a través de la regla, políticament correcte, menstruació. Sobre tot, converses i nexes, conxorxes entre dones, nous reptes, noves visions per exemplaritzar a les nostres adolescents, a les noves Agnès.
La meva relació amb la regla, com la de moltes dones de la meva generació, ha servit, a part de l'amor-odi de qualsevol relació, per posar-li nom i definir-la amb claretat i sense traumes, per donar-li un lloc a la vida de la dona que no tenia, ni més eufòric ni menys frívol; definitivament posar “la regla” en norma, la qual cosa era necessària perquè aquella estava fora de joc i de tota regla…

Tota una companya de viatge, que … quan marxi, li cridaré : apa siau, no t'oblidaré però..bon vent i barca nova! Les èpoques són, espais en el temps on el record no es pot menysprear.

jueves, 17 de enero de 2008

Premis mil

A mi els premis m’agraden, tots i més. Serà què la cosa té història. Quan era petita a l’escola exposaven mensualment un quadre d’honor per classe i grup; les nenes en orla rosa, per als nens era blava, clar; s’exposava i això ja per sí mateix era ja un premi, però també es premiava amb un “present” aquell que feia mèrits per constar-hi, i jo, que sóc filla única i un xic perfeccionista i necessitada d’afalacs, feia d’esforços per gaudir d’algun èxit, i de tant en tant sortia al quadre rosa, clar, i em premiaven, per tant. Però amb el temps això s’ha anat acabant; els premis o se’ls lliura un pròpiament o s’ha de fer molts mèrits per obtenir-los, també juga la sort, però amb aquesta estic enfadada, bé tampoc gaire...no és qüestió de temptar-la que quan s’emprenya....
Així que confesso seguir sent una seguidora compulsiva de gairebé tots els premis bons i no tant bons, dels desconeguts i dels petits...i dels estúpids i tot; dels Goya, sí!..del Planeta, dels Nobel, inclòs gaudeixo mirant el resum de la gala dels Oscar! ...i ara... i aquí vaig, esperaré el premi a la millor novel·la 2007 Fundación J.M. Lara. Avui han sortit els cinc finalistes d’aquesta edició, em toca està alerta, encara què jo no sóc a la llista, clar, què més m’agradaria que saber escriure bé ...i ja no dic publicar! però sí que hi són aquests i aquestes: Mundo maravilloso, de Javier Calvo, La loca de Chillán, de Aquilino Duque, El padre de Blancanieves, de Belén Gopegui, El corazón helado, de Almudena Grandes, y Los príncipes valientes, de Javier Pérez Andújar.

Resumint; premi: 150.000 eurets, estic per què se’ls gasti o la Belén Gopegui o l’Almudena. Són bones, són d’esquerres i són dones. Els hi falta ser ...de PremiaR de Mar. Ui. què dolent!

lunes, 14 de enero de 2008

Un café, a Laie per exemple.

Quasi sempre és un plaer el cafè de mig matí. Premsa en mà, amb la intenció de deixar en blanc els temes professionals, faig camí cap a la cafeteria, encara per determinar, quan surto per la porta. El Passeig de Gràcia, és un carrer on l’oferta d’espais per fer una aturada breu, és pròdiga. Només sortir de l’edifici de la Catalana on treballo, Catalana d’Occident, ja em trobo el Fargi, gelats magnífics, sucs de taronja naturals i un descompte del 20% per la meva freqüència, fa que sigui dels més escollits; a la cantonada de la dreta, està el Navarra, massa pompós i de llum fosca fa que en general el descarti; agafant el C/Casp, el Bracafé, l’ambient carregat de cigar i un excés de fred m'obliguen obviar-lo; el Cafè de la Ràdio, d’on recullo el meu arxiu personal de dedicatòries diverses de personatges diversos per al meu arxiu d’ídols particulars pot ser una opció; i ja girant Pau Clarís si pujo 5 metres em trobo amb l’exquisitat. La llibreria-café Laie. Aquí ja he fet cim. No sempre; vull dir que no sempre hi vaig. Com totes les coses que agraden és millor dosificar-les. No és l’excepció aquest indret. Només entrar està la llibreria, petita i bonica com la presó, però il·lustre i magnífica quant el mostrari d’obres; un selecte assaig, bona poesia, i no menys de teatre fan que junt amb la narrativa més actual i els clàssics més significatius des dels temps d’en Gutemberg una pugui gaudir en menys temps del que podria i voldria. Sortint de la llibreria unes escales porten a la cafeteria-restaurant, que cuca i silenciosa, sense fum i amb tot tipus de premsa es pot prendre un desdejuni per 3, 25 i si vols emportar-te un dinar complert per 6,75; i sempre amb la sensació de ser-hi en una bombolla dins l’esfera barcelonina, un cercle absent de pertorbació i què només altera la xerrada tranquil·la provinent de la taula més taula propera. Un racó de plaer, un plaer en un racó.

I encara més, el menjador. Si esmorzes o berenes, si fas un cafè o un aigua, acompanyat o sol a la sala gran, terrassa d’àntic pis coberta amb caliu i estil senzill, hores d’ara et trobes amb “Les parets de l’habitació”, una exposició d’una colla de fotografies de l’Helena de la Guardia sobre aquest objecte, el llibre. En blanc i negre i també en color s’exposen i venen imatges sobre llibres, vells, nous, manuscrits, impresos, amb una edició petita de 6 còpies de cada original. Cars, massa cars, malgrat l’exclusivitat del tiratge, però bons companys de viatge mentre tens un a les mans, de llibre, i prens una infusió o un wisqui.

Per aquesta exposició Laie ha editat una plaquette de la qual s’han editat 1.000 exemplars numerats, on un fragment, més idoni impossible, d’Una pantera al soterrani d’Amos Oz acompanya aquestes parets de l’habitació; repeteixo, un altre regal dedicat a la joia del llibre; com a objecte, com a icona, motiu d’aquesta exposició.

Qui vulgui escoltar jazz, les nit de Laie, completen l’oferta. No les he tastat, massa lluny dels meus vespres de Premià, però de ben segur què, amb tants i tantes obres i mestres del fet d’escriure, tindran l’aura dels petits plaers, com és per a mi el de fer un cafè.

viernes, 11 de enero de 2008

Notícia sobre Can Sanpere

El jutge desestima el recurs contenciós administratiu contra l'Ajuntament en relació a Can Sanpere
El jutjat del Contenciós-Administratiu núm. 5 de Barcelona ha desestimant el recurs interposat a data d'1 de desembre de 2005 per Josel S.L contra l'Ajuntament de Premià de Mar. El motiu del recurs era la no conformitat amb l'informe que va fer l'arquitecte municipal on es declarava la incompatibilitat urbanística de l'activitat projectada per part Josel SL de construir a la Gran Via de Lluís Companys 114-128 (Can Sanpere) una edifici destinat a l'activitat industrial d'equipaments i serveis informàtics i un aparcament de prop de 800 places.

Segons diu la sentència, la certificació negativa de la compatibilitat urbanística que es va fer des de l'Ajuntament en el seu moment és conforme a dret, ja que es basa en arguments com ara la inadequació del projecte presentat amb l'espai i humà de Premià de Mar i altres conseqüències negatives com ara la contaminació acústica o atmosfèrica.

Extret de la web de l'Ajuntament de Premià de Mar.

miércoles, 9 de enero de 2008

Sarkozy i J J Santos

És increible com s'assemblen. Ahir nit em vaig adonar.
Aquest fet m'ha dut penjar irremediablement aquest video titulat "parecidos razonables", és per petar-se; inevitable dedicar-se uns moments de pausa i riure gràcies aquests montatges.
D'altra banda, juro pel meu blog no parlar més del president francès si no és per allò estrictament polític considerant la part mediàtica fora d'aquella excelsa definició que darrerament sembla estar incorporada de forma contundent en vell concepte grec.
Darreres notícies sobre la campanya electoral nordamericana (tinc un amic corresponsal que m'ho xiula tot): L'Obama prepara fer publicar la relació amb la blanquíssima i glamourosa Scarlett Johansson.

martes, 8 de enero de 2008

Sense compasió; la vida és un carnaval i les penes marxen cantant...




Todo aquel que piense que la vida siempre es cruel tiene que saber que no es así
Que tan solo hay momentos malos, y todo pasa
Todo aquel que piense que esto nunca va a cambiar tiene que saber que no es así
Que al mal tiempo buena cara, y todo cambia
Ay, no hay que llorar,
No hay que llorar
Que la vida es un carnaval
Y es mas bello vivir cantando, oh oh oh
Ay, no hay que llorar,
No hay que llorar
Que la vida es un carnaval
Y las penas se van cantando, oh oh oh
Ay, no hay que llorar,
No hay que llorar
Que la vida es un carnaval
Y es mas bello vivir cantando, oh oh oh
Carnaval, es para reír
No hay que llorar, para gozar
Carnaval, para disfrutar
Hay que vivir cantando
Carnaval, la vida es un carnaval
No hay que llorar, todos podemos cantar
Carnaval, hay señores
Hay que vivir cantando
Carnaval, todo aquel que piense
No hay que llorar, que la vida es cruel
Carnaval, nunca estará solo
Hay que vivir cantando, Dios está con él

Para aquellos que se quejan tanto, Fuá
Para aquellos que solo critican, Fuá
Para aquellos que usan las armas, Fuá
Para aquellos que nos contaminen, Fuá
Para aquellos que hacen la guerra, Fuá
Para aquellos que viven pecando, Fuá
Para aquellos que nos maltratan, Fuá
Para aquellos que nos contagian, Fuá

En Dario és possible que cantès la Cèlia tot dient que és important veure-ho així... però a vegades ...només de tant en tant...deixo de ballar i em queixo. Avui és un d'aquest dies.
Molts ens trobarem mancats d' aquell hippie elegant de sonriure cínica i cor foll. Jo trobaré a faltar aquella convocatòria del juliol i la seva figura llibertina passejant el seu ca per Premià.
Per a aquells què contagien les seves ganes de viure...Fuá!

martes, 1 de enero de 2008

Esperant el moment




Això de canviar de la nit vella a un any nou amb aquesta celeritat s’em fa difícil. Tres, dos, un, zero: un brot de suro i l’explosió d’una escuma magnifica el canvi. Adéu la nit més vella, alcem la copa al noudiisme, trenquem els dies passats, dignifiquem un de nou!.
Passar de la vellesa a la joventut amb aquesta rapidesa em deixa sacsejada fins a tal punt que m’immobilitzo quasi deixant de respirar; qui no’m entengui que em disculpi per què sí m’aturo. Apretant molt els ulls em rebosso amb qualsevol roba i amb els dits als oides marxo d’aquest temps tot preguntant-me: però a quin dia sóm, per què d’aquest soroll? mentre, els ebris de vida canten la festa al carrer i ocupen la nit i jo així arraulida deixo que els moments s’allargassin fins aconseguir que el fil fronterer que separa l’any acabat i la densitat dels nous dies sigui prou espès per què el meu cor estimi aquest esclat, per què el meu ànim el soporti. Sí, acomodar aquesta brusquedat en el meu temps, insoportablement prima, definitivament ràpida, i fer-me nova com ho és cada moment; per què així amb la prudència d’un tobogà per aquell nen petit m’han de venir les hores properes, amb una lliscada suau i entenedora que faci que el petac a terra ferma sigui soportablement prim, indefinidament lent, de cap altra manera no puc ésser-hi jove dins d’una nit que ja s’ha tararejat vella. És així amb la lentitud que explico on sóc jo ara, el nou dia de’l any nou; amb el pas lent d’unes hores és quan, com un fi guant, m’emmotllo en el temps que la demarcació avui fa extremadament rodona, extremadament definitiva, 2008, i amb la sorpresa que dóna el temps, com ho fa cada pas el dia a dia. Bon any 2008! Ara sí.
Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre