Anava passejant aquests dies entre la melangia i la crispació (sembla un combinat difícil però puc assegurar que no és impossible), quan, després de signar el comprovant de pagament de la compra del segon llibre de la Trilogia de Deptfort, Mantícora, d’en Robertson Davies, m’he trobat regalant-li a la caixera de la llibreria Catalonia un somriure tan esplèndid com immerescut. La noia, vés, malgrat que és jove, té treball i un bon equip de companys, fet que em consta, és antipàtica, que no introvertida, i no massa agradable. Segurament en té causes, els hi disculparé i, sinó tampoc discutiria que té dret a l’antipatia, evidentment, com tampoc els hi qüestionaria aquells que tenen confiança en què Messi mai deixi el Barça.
Bufen vents estranys i l’anticicló no acaba d’instal.lar-se en aquest meu món de coordenades, ara per ara, un pèl desorientades; no estant cofoia apuro involuntàriament els escarafalls i, repartir a tot i a dret somriures ha deixat de ser, per sorpresa meva, una de les meves peculiaritats. Desconeguda com em trobo en aquesta, espero i desitjo (o no), transitòria personalitat, és quan em sorprenc davant l’expressió d’ aquella mostra d’afabilitat meva i més destinada a qui sabia que no apreciaria tal dispensa. Alguna causa inconscient havia d’haver-se disparat dins meu i sense control perquè l’esclat de gentilesa manifestat fos gran i obert, gens histriònic i molt agraït, encara què, com ja he dir, hagués caigut en terreny erm. Vaig sortir al carrer i un sol brillant va petar al vidre de les meves ulleres, arribava la bonança? El somriure i el sol anaven de bracet. Poc temps he necessitat de treure l’entrellat; represa la caminada vaig comprovar que la felicitat de tenir un bon llibre a les meves mans em va desconnectar del món i de les seves misèries i treure’m allò que gairebé no posseixo. Una cara olivàcia emmarcada per uns cabells desgraciats no varen ser prou valents per aniquilar una il.lusió que havia brollar com una flor en la neu, i que va venir, com en moltes altres ocasions, de la mà de la literatura.
Bufen vents estranys i l’anticicló no acaba d’instal.lar-se en aquest meu món de coordenades, ara per ara, un pèl desorientades; no estant cofoia apuro involuntàriament els escarafalls i, repartir a tot i a dret somriures ha deixat de ser, per sorpresa meva, una de les meves peculiaritats. Desconeguda com em trobo en aquesta, espero i desitjo (o no), transitòria personalitat, és quan em sorprenc davant l’expressió d’ aquella mostra d’afabilitat meva i més destinada a qui sabia que no apreciaria tal dispensa. Alguna causa inconscient havia d’haver-se disparat dins meu i sense control perquè l’esclat de gentilesa manifestat fos gran i obert, gens histriònic i molt agraït, encara què, com ja he dir, hagués caigut en terreny erm. Vaig sortir al carrer i un sol brillant va petar al vidre de les meves ulleres, arribava la bonança? El somriure i el sol anaven de bracet. Poc temps he necessitat de treure l’entrellat; represa la caminada vaig comprovar que la felicitat de tenir un bon llibre a les meves mans em va desconnectar del món i de les seves misèries i treure’m allò que gairebé no posseixo. Una cara olivàcia emmarcada per uns cabells desgraciats no varen ser prou valents per aniquilar una il.lusió que havia brollar com una flor en la neu, i que va venir, com en moltes altres ocasions, de la mà de la literatura.
Ilustració: J Mendelsson