Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


jueves, 29 de noviembre de 2007

10 més 7 anys ; un futur.

Tipologia d'adolescència.
L'altra dia parlava d'aquesta paraula incerta: FUTUR, bé és més la situació qui provoca l'incertesa que no pas el seu propi concept. El futur és el que és, res tangible i molt d'incert. Afortunadament.

Aquest és el primer FUTUR que penjo. Vull col.leccionar futur, com el que col.lecciona talls d'ungla.
Escric al títol: 10 més 7 anys, un futur.
I poso d'imatge al jove Bojan.
I aquest em porta a aquell altre que en Llach va honorar in memoriam.

...disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres...

Com són els disset? Aquell temps que s'apropa a la majoria...?
Continuarem.


miércoles, 28 de noviembre de 2007

Articles i articles...

N'hi ha articles de premsa que no s'entenen. Són prou crítpics o són massa complexes o, són de nul.la categoria informativa i inclús literària. Altres passen a l' història per la seva desperta retòrica o el seu volum d'idees.
Estic intentant classificar aquest article que tot seguit adjunto, si més no per ser de bona envergadura; no deixa de ser d' un vice-director d'un diari de reconeixent qui l'escriu i, a més es tracta de la segona pàgina editorial; i confeso que estic tenint seriosos problemes. No és de literatura facilona, ni de descripció de cap hipòtesi complexe, però em passa què encara no trobo la gràcia argumentar com s'argumenta la situació política actual de forma tan fosca, tirant a tort i a dret sense cap anàlisi, i la solució final és de guinda.

Tatannnnn....... Dicho lo dicho:
PILAR

Hubo un tiempo, no tan lejano, en el que la intelectualidad progresista decimonónica puso su conocimiento al servicio del pueblo. Algunos lo hicieron desde la soberbia jacobina. Aquella que se creía depositaria de una sabiduría, revolucionaria por supuesto, capaz de erigirse en cabeza pensante de un cuerpo inane y sin alma que atendía por populacho. Pese a ello, hubo actores incalificables como Georges Sorel, que denunció la envidia feroz de los intelectuales empobrecidos que ansiaban guillotinar a los comerciantes boyantes. Un sentimiento depravado. Aunque se hayan disputado muchos partidos de fútbol desde entonces, lo único que ha cambiado son las formas, que no el fondo. Seguimos esclavizados por disputas escolásticas en las que se pretende exorcizar a aquellos que expresan dudas. Demasiados pensamientos continúan esclavizados y amordazados por quienes deliran con soluciones definitivas. El despotismo fanático se camufla, incluso con disfraces buenistas. Las palabras y las ideas se zarandean en un carnaval sin fin, que es la noria perfecta para el fanatismo teórico. Pero no crean. Frente a los extravíos de la razón o la reinvención de la rueda y de la pistola de chispas, no estamos solos. De hecho, casi nunca lo hemos estado. Por eso, para reforzar esa sutil atalaya de la sensatez, para rebatir a quienes pretender edificar un futuro perfecto sobre los despojos del presente cual si fuéramos un camposanto irrecuperable, hoy se incorpora a La Vanguardia Pilar Rahola. Esta librepensadora, polémica como tal, se suma a quienes desde estas páginas intentan combatir con argumentos a los teólogos de las certidumbres.

Alfredo Abián

Vicedirector de “La Vanguardia”

domingo, 25 de noviembre de 2007

REC, fins quan l'off?

S’acaba el cap de setmana i no puc dir que hagi estat tranquil, intranquil tampoc, bé no sé. Intentaré explicar-me i poder sabré definir-me amb més exactitud.L’intranquilitat (¿)va iniciar-se tard. Fins el dissabte al migdia jo era una persona mínimament feliç i tranquilota, bé…( tornem amb la pauraleta…) Sí, de fet tot rutllava, però allò que dóna la vida i la conxorxa es va manifestar tan senzillament com fent una cervesa. L’amic Martí va sentenciar:”62 és ja una edat”, més o menys aquestes varen ser les seves paraules. La notícia de la malaltia d’un amic va posar fil a l’agulla i encetarem amb certa frivolitat i un histèric interés sobre l’incertesa del temps que ens queda i com digerir en carn pròpia una notícia com aquesta. Total sent pessimistes és possible que es facin fitxar alhora cada dia a dalt, als cels de déu. Va deduir algú amb cert sarcasme. Com la notícia no va ser grata tampoc es pot dir que ens despatxarem amb locuacitat fervorosa sobre el tema; les diferents possibilitats de certesa sobre el futur (varen deduir que cap, naturalment) i una possible solució de companyia mutua en l’espera, va marca la ruta final de la curta conversa, conversa que amb un creuament d’idees exaltades entomarem a la fí amb allò que de debó dolia, la incertesa del futur de algú estimat.
Amb Ja comença el compte enrera o Cuando las barbas de tu vecino veas afeitar pon las tuyas a remojo vam plegar veles i cadascú a ca seua què comptant amb els dits, ostres! doncs és cert, no queda tant, cal repensar-ho nena, em vaig trobar dient, tota sola des de les hores. Intranquilitat. Doncs. Això és posa serio. Ho repenso o ho deixo per un altre dia… ?Tot duBtes. Per paliar aquesta indecisió tenia varies possibilitats: agafar un llibre d’algun gurú indu no em venia massa de gust, mastegar-me les ungles ho considerava massa infantil i la derrota no portava en lloc, veure el Barça tampoc era garantia de plaer i oblid, pujar a Girona a sopar amb piragüistes em reproduia una juventut que tot just feia unes hores havia perdut… millor dormir. I així fora.
Diumenge al matí no va conduir a canvis. Bon sol però dia gris de violencia de gènere. Discursos sobre discursos, res nou que reconduís el present cap a un futur més cert.
Tot d’una una altra cervesa davant va produir el deliri, amb “El País” a les mans vaig trobar una momentània i esporàdica solució: Tocar el botó i encendre. Gravar. Engegar. Encetar. Donar vida a una història: REC.!
La película. El terror. Histèria sobre l’histèria. El meu tractament és el shock, posa una peli de terror a la teva vida!!!!! i.. doncs, poder t’afluixes…
Rec: Tot acaba com comença; com sempre tot és esféric, rodó, com la vida, com el botó. Gens perfecte però un cicle. Un principi amb un final. Com la vida mateixa; amb sorpreses, alguna estona d’humor, ensurts, molta intranquilitat i poc sexe. Com la vida mateixa.
Encara segueix gravant…però, fins quan? Sort de l' incertesa. És l'únic que és cert; el moment que graves, l'instant; com diria el predicador televisiu: Apodera' t del dia!
Tú no indagues, es ilícito saberlo, qué fin a mí o a ti los dioses te han concedido, Leuconóe, ni consultes las cábalas babilónicas. ¡Es mejor soportar lo que haya de ser, tanto si Júpiter te ha otorgado más inviernos o si éste es el último, que ahora deshace el mar tirreno oponiendo arrecifes: sé inteligente, escancia vino y, en nuestra breve vida, ata corto largas esperanzas. Mientras hablamos, habrá huido el tiempo envidioso:aprovecha el día, sin fiarte lo más mínimo del mañana.
Horacio

miércoles, 21 de noviembre de 2007

Iris Varela: el monstre es recrea

Nascuda a Veneçuela, la número 11 de 13 germans és diputada chavista i altrament anomenada la Comandante Fosforito.
Qué es veu en aquesta gravació? Unes imatges esgarrifoses. És possible que aquesta diputada hagi estat votada? Tingui adeptes? Doncs, sí i sembla que molts són els què justifiquen la seva ira, i la utilització que en fa d’ella per reivindicar en nom propi i d’altris. Tintes de tonner correrien si imprimissim només alguns dels textos que parlen amb cofoia de la dona.
La història de l’afer del video s’explica quan el periodista de la televisió va fer referència en el seu programa sobre un capítol dolorós a la vida de l'Iris. Ella, al1992 va parir amb moltes complicacions un nen que va morir al poc de nèixer just a l'època quan es va produir el cop d'estat a Chávez. La diputada va acusar a l'hospital per no combregar amb la causa chavista i fer que el seu fill no sobrevisqués de forma expresa. Aquest fet, segons s'explica al seu país, ha portat aquesta dona a ser part del que es veu al video; carregada de dolor i ira, plena de rencúnies, enllesteix sense prejudicis ni educació, perdent papers i raó que la descalifiquen ja als primers instants de la seva intervenció.
Se li ha escoltat a dir en una altra ocasió més serena que li agradaria ser la sustituta de Chávez.
Tot plegat convida a seguir pensant com aquest món segueix generant monstres, l’ Iris, el presentador, la neopolítica del XXI, la televisió, youtube i jo mateixa formem part de la monstruosa complexitat de l’èsser humà i de les seves circumstàncies.
Només a un ser com en Fernando Fernán Gómez se li pot permetre aquell: a la mierda! sense bellugar-se li més que una anècdota a la seva biografia. Un record a l'actor, poeta, i escriptor i a l'Emma Cohen que amb molt d'honor va estar a la seva ombra.

Premi Llibreter 2007

Claus i Lucas d'Agota Kristof és la meva aposta per a la novel.la triomfadora d'enguany del Premi Llibreter, guardó que otorga el Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya.
Són set els llibreters els que s'encarreguen d'escollir la novel.la a promocionar per les llibreries entre unes poques bones finalistes on el què es prima és la qualitat i la garantia d'una obra sèria. No n'hi ha guany econòmic en quant al premi, és el reconeixement a la botiga el que serà garantia de seguiment de l'autor i l'obra.
El premi es concedeix des del 2000, i han estat finalistes i/o guanyadores obres de personatges com Sándor Marai amb L'ultima trobada, John M.Coetzee per L'edat de ferro, Philip Roth amb Pastrimonio, Siri Hustvedt per Todo cuanto amé, i en Martí Rosselló amb l'Anna K.
L'Agota Kristof la coneixia per La analfabeta. Haig de dir que només la tinc a la butxaca; la seva lectura no ha passat de la crítica i quatre ratlles més del sumari, però comentant la jugada amb la gent de "Laie" i de "Catalònia" i tenint l'experiència d'una novel.la anterior de la nomenada húngara, m'he decidit perquè sigui ella la que rutlli aquest any per les llibreries com a la primera en el "top ten" dels llibreters, la llista dels quals podeu saber si entreu a la seva web.
L'alé del búfal a l'hivern de Neus Canyelles, escrita per la mallorquina, si guanyés seria la primera obra de llengua catalana que obtingués el premi. No estarà de més guardar-la a la pila de lectura a reservar.

lunes, 19 de noviembre de 2007

D'un roig encès voldria jo la vida

López Raimundo, lluita d'avui per un demà més lliure.
Autors: José Martí Gómez, Josep Ramoneda

- Com t'agradaria que et recordessin?
- Com que sembla que la llegenda ja està en marxa, m'agradaria que em recordessin com "un home bo".
___________________________________________________
Juan Panadero demanant la llibert de López Raimundo i del poble espanyol; recita un poema de Rafael Alberti:
...
!No os durmáis! !De prisa! !Andad!
Que por prisa que llevéis,
más lleva la tempestad.
...
!Arded sin descanso! !Arded! La libertad no la tienen
los que no tienen sed.

"D'un roig encès voldria jo la vida" Era l'eslogan de l'época...

La fotografia és a Millau ahir al vespre.
El roig que queia damunt la nit em va portar al seu record. L'home bo, mai prou sadollat de llibertat.
El negre cau damunt del roig. N'hi ha dol, la llibertat porta crespó negre; ja dura massa.
Donades les circumstàncies de desencís global amb tics d' estranyes ànsies de llibertat, em fa sentir amb aquesta nova absència (fa poc la mort d'en Guti, lluny queda la Montser Roig) molt més òrfana de referents, ideològics, polítics... humans.
Esperem que torni a lluir la vida.

jueves, 15 de noviembre de 2007

15 novembre 1958







I em varen connectar.

miércoles, 14 de noviembre de 2007

El petó

Visitant avui casa de l’Ana (http://ampharou.com/) he fet memòria de les famoses i valencianes "Cerámicas Lladró". Aquestes ceràmiques em porten a la meva infància. A casa d'algun familiar, veí o amic de la família, no recordo on, havia vist alguna peça de Lladró, mai moguda de lloc, sempre mirant-me. Fredes, distants. Recordo també alguna de les seves botigues, als anys setanta, una instal.lada al Passatge del Crèdit, passatge perpendicular al Carrer de Ferran de Barcelona; una altra, como no, al Passeig de Gràcia, dins d’unes gal.leries; horroroses, les estatuetes. Les trobava horroroses. Sempre m'havia imaginat la cara d'espant amb què respondria a qui em regalés alguna, si això s’arribés a produir.

Ana=Klimt(afirmatiu); Klimt=Lladró. Uiuiu... això darrer necessita molt més matissos. Anem a veure.

L’altra dia vaig descobrir que Lladró actualment aposta fort. Sembla ser que darrerament treu peces exclusives (Menines, alguna dona goiesca...) i de producció limitada. Això si no dóna diners el què sí fa és fer-se conèixer arreu. En aquest cas es tracta de 80 estatuetes que evoquen "El petó" de Klimt i què amb boçinets d'or i platí aplicats a la figura es vendran a un preu de 14.000 dòlars cadascuna (la presentació ha estat feta als EEUU) .
Al mercat internacional actual gairebé tothom és lliure de fer el que vol, tant els productors com els compradors; però, no puc evitar una certa ganyota veient les dues imatges juntes a diferents espais del google: El quadre de Klimt i la peça de Lladró.

És indubtable que el concepte d'art és molt sui generis; tinta i papers s'han gastat parlant sobre el tema, i també s'ha dit repetidíssimes vegades, que segones part mai foren bones. Un altre d'impecable, per al tema que exposo, les comparacions són odioses . Res a veure, ho sé, o...si? Últimament dubto molt. Una campanya nadalenca per a privilegiats fa que els valencians de Lladró apostin per aquesta obra de ceràmica i la seva expansió. Però, tot plegat, i tornant a mirar les imatges, sento grima; i torno a l'idea inicial, la de la meva infantesa. Horrible. No tan horrible poder si no existís un referent; tota la llum del quadre d'en Klimt se l'emporta la fredor de la ceràmica amb el luxe i la textura que per natura desprèn aquesta tècnica; molt valuosa indubtablement; però no crec que hagi estat un encert escollir "El petó" per fer-ne còpia. L’art, per a mi, entre moltes coses, desprèn vida, moviment, ¿què són a la fí les emocions si no? No sé si es perpetua l’obra amb el seguiment que fan els Lladró d’algunes obres d'art, o ben bé passa el contrari, li resten mèrit si és que això és possible. Altra cosa és els beneficis obtinguts per la venda d'aquesta estatueta. Aniran a petar a una organització sense ànim de lucre de Virgínia amb una promoció que els germans Lladró han anomenat: Operación Sonrisa. Tot un detall, aquest, clar.



lunes, 12 de noviembre de 2007

La memòria històrica: música i lletra

Escenari: Guerra civil espanyola; amagat en una poblat cantàbric entre muntanyes nevades, un home escriu sobre la mort sobrevinguda de la seva dona, el cadáver de la què encara no ha enterrat i observa; sobre els plors del fill nascut durant la fugida, del que, entre d'altres penes, té la de la culpa d'haver-li donat la vida; i sobre una vaca famèlica que els acompanya, i què a falta d'herbes li costa morir.

"Con unos sacos para el heno he hecho una cuna abrigada y la he cubierto con la colcha de ganchillo heredada de su abuela y que Elena insistió en llevar consigo como si en ella estuviera resumido su pasado. No es ya tan acogedora como lo fue cuando compartíamos la huida pero da calor al niño y es probable que aún quede algo en ella del aroma de su madre. Debo confesar que no he soportado la comparación de la vida y de la muerte.
Verles a los dos en la misma cama, boca arriba, Elena tan acabada y él tan sin hacer, ha sido como trazar una raya entre lo verdadero y lo falso. Repentinamente la muerte era muerte, nada más que muerte, sin los candores del cuerpo, sin lo animal de la vida. Un cadáver, al cabo de tres días, es un mineral sin la humedad del aliento, sin la fragilidad de las flores. Ni siquiera es algo indefenso. Es algo que no puede sentirse acorralado y, sin embargo, se agazapara como si quisiera pasar desaparecido. Un cadáver, al cabo de tres días, es sólo soledad y ni siquiera tiene el don de la tristeza. Al niño se le está secando el cordón umbilical. Y llora."

Un memorable viatge per la memòria històrica: “Los girasoles ciegos” que Alberto Méndez fa a través de quatre relats breus on la derrota és el nexe d’aquell recorregut.
De lectura, diria què, obligada a instituts o similars per fer un exemplar exercici de record a les petjades de les guerres, amb l’emprempta del dolor i la veritat i/o realitat del què representen. No en va, en Paolo Conte deia que la veritable divisió entre els sers humans és, els que han viscut una guerra i els què no.

La bona lletra i una bona música, ens porten cap a bons testimonis de guerres passades i memòries presents.

jueves, 8 de noviembre de 2007

Wilco - California Stars

Dedicat a l'Àngel, recordant els antics programes radiofònics on es manifestaven sentiments de molts tipus a través de cançons dedicades al radial.
Que sigui una nit nerd i així m'ho pugui explicar!

miércoles, 7 de noviembre de 2007

La plaça Catalunya és blava

Que és rodona, tothom de més o menys a la vora ho saps però que és blava no. Bé no és blava, està blava i excitada. L'excés és el que avui determina el caràcter d'aquest espai moltes vegades qüestionat per desaprofitat i inútil,; excés i soroll, histèric soroll, histriònic soroll, històric soroll.
La nota de color(sic) la donen els aficionats del Gasgow Rangers, la premsa avui en va plena. I del soroll també en són protagonistes . El que no entenc és l'excés. Em molesta, m'irrita, l'odío. Ja, quan el passat any el Barça va guanyar la Champions, vaig comprovar que els holigans és un fenomen humà que ultrapassa la nacionalitat i que no admet ni enten de raons i necessita de l'esbargo desaforat i desproporcionat a través de manifestacions públiques ( si no quina gràcia tindria...), en aquell cas meu a la Gran Via, la gran via de Premià de Mar; evidentment vaig descobrir allò que tothom sabia, que aquestes celebracions són la teràpia del desmesurat. És fàcil saber que el fútbol desata passions però auguraria que no som prou conscients que és un dels episodis occidentals on l'home és capaç de transformar-se en bèstia globalment sense que ningú dels observadors polítics, socials o econòmics, per no obviar els esportius que són els que haurian d'exercitar amb el màxim interès la seva resolució, facin res al respecte. I tot en nom de l'esport. I de la pela, clar.
La plaça Catalunya junt amb els carrers que hi radien no només està blava si no que està encesa, d'ultratge, però. La dignitat del monument de Macià està en aquests moments per sota de la dignitat exigible per a un mosquit. Por i fàstic a Barcelona, en Thompson aquí també és un referent.
Diuen que la clatellada ja és penable i pregunto...aquest espectacle no necessita norma? No m'agraden les ordenances, de fet en vaig manifestar en contra però ben bé que avui, o dies com avui, han de servir per replantejar el fenomen. El soroll de sirenes ha acompanyat tota la tarda els crits dels fanàtics, "partit d'alt risc" ..., la polícia feina en tenia (i les previsions on són?), i les ambulàncies, i els escombriaires i els veins; mentre en Montilla reclama autoritat i respecte per al nostre país i l'Aznar feia el discurs del verí; ell que és un dels molts exemples de crispació continguda que acceleren l'efecte holigan sense que ningú se n'adoni. I a Finlandia, el país envejat, matança des de la paranoia. Estem creant monstres, i això ja ho deia mon pare, i el seu, i el besavi !mira que som rucs! La política de l'allau; sempre anant a més.

martes, 6 de noviembre de 2007

El concepte de ciutat

Parlar sobre el canvi en la personalitat de la ciutat de Bilbao és recordar la Barcelona pre-olímpica.

Aquest dies he estat passejant pels carrers de la nova “BilBo”. La meva imatge de la ciutat conservava l’idea d’una ciutat industrial, naviera, fundada sobre les mines on el Nervió era l’eix neural per on transitaven els vaixells de mercaderies que enriquien la zona. Una ciutat amb grans fumarades i xemeneies què, als meus ulls amb cert espant, lluïen grans flames fogoses . Homes amb xapela de ruda expressió i cara de fred acompanyaven el meu record. Res a veure. Amb l’arribada del Guggenheim, es produí l’efecte. Així l’ anomenen. Amb l’arquitectura espectacular, amb l’exponent de la cultura com a potenciadora de l’economia arriba un canvi. Com a Barcelona. En aquest cas el titani serveix de mirall als parcs nets i a la nova ria ajardinada; el pont de La Salve, amb nou look, emmaquillat per a la celebració del desè any de la inauguració del Gg; el pont Zubi Zuri, també aquí arribà en Calatrava...no exempt de les sempre incòmodes inconveniències que dóna la cultura del disseny, més útil a la bellesa que a la pràctica, a vegades...; la neteja del casc antic després de les inundacions dels vuitanta; el servei de metro d’en Foster. Un gran canvi, ¿un bon canvi?
10 anys han estat prou per deixar enrera la visió d’un nacionalisme tancat en l’orgull de la tradició. Bilbao s’ha instal·lat al mapa de la internacionalitat i, no lliurat de les misèries de qualsevol ciutat, és lloada pel forani i disgusta particularment al natiu més conservador. ¿És un bon canvi? em segueixo preguntant. Amb els ets i uts del canvis que provoca la redefinició de ciutat, és difícil definir-se i més com a visitant; en Harvey segur que diria molt després d'un senzill anàlisi, jo només puc dir que Bilbao, d’una altra forma però, em segueix impressionant.

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre