Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


sábado, 24 de abril de 2010

Dues piscines, un CAP..., una biblioteca: Premià de Mar

He fet el que he volgut i això no sempre passa. Avui, tot plegat fa unes hores, ha estat inaugurada la nova biblioteca de Premià de Mar, Biblioteca Martí Rosselló i Lloveras, i m'he bellugat segons els meus criteris inicials, no assistint-hi, i això, repeteixo, malauradament no sempre em passa. N'estic contenta, de la inauguració de la BMR, però sobre tot de la meva decisió de no ser-hi.
Fa uns anys, quan es va decidir la construcció d'aquest nou espai la notícia em va suposar com a lectora una alegria però alhora un neguit; l'equipament d'una nova biblioteca àmplia i moderna era bona pel poble, però el trasl.lat d'una punta a l'altra per als veïns d'aquesta part suposava un detriment per al barri, per tant per a la ciutat encara més; però no hi havia torn de rèpliques, tocava el perdre, les coses van com van ... que hi farem...Insatisfeta va seguir preocupant-me saber què seria de l'espai relegat, quin ús d'ell se'n faria; en Martí va argumentar la idea de la possibilitat de poder conservar un petit espai al barri on deixar i fer les comandes; s'apuntava una bona solució, ell tant contagiava la preocupació com les possibles iniciatives, estimava aquell petit racó ple de lectura i lectors i no volia que ningú el perdés, era raonable, per tant estàvem amb ell. El temps passa i les obres seguien i, finalment arriba la clausura de la vella, l'inici de la nova. Arronsant els bigotis, la mosca al nas..., no arribavaren notícies de com es tancaria la masia, la possibilitat de conservar un tros de biblioteca s'esfumava setmana a setmana , en Martí patia, la resta, habituals de CanManent amb ell. Mal cop de falç. Inicis del 2010. Gran sacsejada. En Martí mor, semblava que el món literari al barri tenia una doble sentència. Clar que ... la vida no s'atura, ja se sap: gran sentit per la pèrdua, d' aqui poc l'obra s'inaugura, no ha passat res que la vida no pugui resoldre, tindrà el seu nom: ostres què bé!, anem a celebrar-ho, ningú no haurà de dir gaire. Del tot cert.
Aquest ha estat un espontani resum però no menys cert ara que en vull fer ressò, ja què avui és el dia del per què de tot plegat, que diria el seu admirat Monzó. Comença doncs, una nova etapa, les eleccions no s'aturen , i és ara quan xiuxiuexo que m'inquieta saber que la política local - autonòmica i/o estatal- oblida que som una ciutat vora el mar i dues piscines potser no cal i, sí que 30.000 donem ja per augmentar l'espai, la infraestructura , la visió d'una sanitat millor i més gran. I si aquí acaba la demanda és per avui i perquè em fa mandra..., iaios i joves m'ajudaran en endavant i si és menester em farè ús de més paper i del recer del temps .
Del tot cert. Ningú no dirà gaire i jo tampoc, però el dia d'aquesta nova fita no he pogut ni he volgut anar a la inauguració; ben bé tot és ben estrany, en Martí mort, Can Manent tancat, una nova biblioteca i amb un nou nom, el seu, quines paradoxes dóna la vida. Poc de la seva mort i malgrat que el nom de la biblioteca sigui un motiu prou engrescador, no he volgut aplaudir les lloances institucionals, ni les de fora, ni les de dins, ni dels que el coneixien ni dels que tampoc ; les paraules d'amor cap un mort mai sonen prou sinceres i segons qui les diu són... distracció, un moment aburrit, un badall, cap cancó... ni tan sols un poema, tal dia farà un any, adéu siau senyors....No he pogut ni he volgut més que quedar-me a casa malgrat el sol brillant i el mar en calma. ummmmmmmm.
Així doncs, mentre visc les poques ganes de res penso, la ja BMR és a Premià des d'avui oberta, inaugurada, però sense l'enginy d'en Martí Rosselló i la seva posició lliure del: "preferiria no haver-ho de fer" que m' ilustra ara tan bé. La megabiblio no té massa penjades, d'en Martí és buida, ni tan sols mai va passejar-s'hi, per tant la seva disortada absència em demana calma i temps per trobar-li les gràcies que amb els nostres diners han fet (només faltaria!) el que és ara; en sóc conscient que cal esperar-se que no vol dir callar-ne. Aquesta tarda, tot just a les sis i de forma bastant autòmata he obert el seu bloc i m'he trobat a casa seva, el lloc on congratular-me per l'inauguració i fer palesa les meves instàncies , on notificar-li les meves sensacions i, absurdament felicitar-lo. Fet això, em toca esperar i escollir un dia bo per passejar-me pels 2.000 metres que dia a dia afortunadament aniran empapant-se de vida lectora, de nens, noies, vells i xatejadors, aquella gent que ell com a persona honesta, com a bon professional, va cuidar i assessorar en aquell altre espai, molt més petit, molt més antic, però ple d'ell viu i que ara .... resta orfe de llibres i de llibreter i sembla ser que d'idees. Segurament passat el temps i a còpia de mostres de vida, llavors, m'estimaré la biblioteca que porta el seu nom i li farè una fotografia que li faci els honors.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------P.D.: Sempre em quedarà el dubte de saber com en Martí hagués celebrat en vida - quins ats i uts hagués expressat, inclòs la forma i el ritual o el text de la seva columna al "El punt"- la inauguració de la que ara porta el seu nom nova i única biblioteca de la ciutat. Se admiten apuestas.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

miércoles, 21 de abril de 2010

sábado, 17 de abril de 2010

L'animal polític: dona, blanca i...independent

Dura l'exclamació de sorpresa davant la decisió de la dimissió de la regidora de ciutat vella, barri on neix sense mort amb més desídia la desigualtat social. De la notícia, entre alguna esporàdica opinió d'alegria, la de la majoria és d'una gran decepció; a minut que passa, in crescento, es tendeix a pensar que és una molt mala notícia política i social. Parlem-ne.
En temps que el lideratge polític està a vessar de mediocritat, que lluny d'autoexigències el canditat al poc d'esser escollit no recorda que la virtud de la seva intel.ligència, en tant que animal polític, és la de ser capaç de discenir quines conductes són censurables i quines desitjables en tots els fronts, i que lluny de practicar els valors més "animals" com la valentia, el coratge, l'atreviment , s'instal·la en la por possiblement més animal, com és la de patir que els seus propis- o no- congèners polítics, en tant que habitants de la gàbia global, l'expulsin o el feregin, escull disortadament un discurs general i pla, practicant un "deixar fer" conservador i inútil allunyat de la realitat per la qual ha estat elegit fent que cada cop hi hagi més distància de la real democràcia (o l'inrevès). En aquests temps, deia, trobar-se una dimissió neta d'escàndols i corrupcions, propera a la denúncia de les màfies polítiques, socials i econòmiques, consultora de la vida de la "polis" amb la proximitat més perillosa, és una mala notícia i per moments, una notícia bomba.
Malauradament fer política està essent anar molt més enllà de treballar en nom de la ciutadania, és una pràctica molt més concreta. Un polític ha de ser un ventríloc, un mèdium que parla amb la veu de qui l'ha votat, sense transformar-la ni omitir-la, per desprès fer que es practiqui la millor tècnica que resolgui la demanda. Per una altra banda fer política, malgrat que la democràcia hauria ja de demostrar que té una edat, ara no és una conjunció d'objeccions, sembla que sigui un exercici que nens de primària poden practicar amb destresa a l'hora del pati mentre es reparteixen el joc sense importar que el mestre no miri, mentre que els adults durant i dins "la classe" política han de tenir "el profe" que corretgeixi i ordeni el joc; la política actual és una pràctica de suma de molts interessos però on no prima la majoria perquè la majoria no hi participa. En aquesta situació per fer bona política t'has de deixar la salut i després pagar el beure. És el cas de ciutat vella.
És necessari recordar el context per analitzar les reflexions. Primer deceni del segle XXI de la nova era, poca broma. Actualment ser representant de la ciutadania: exercir d'oient pacient de reclams i misèries d'un bocí dels mortals al bell mig de la xarxa "política", s'enten, partit i partits, administracions, premsa, societat, economia, és actualment, i comptant amb contradiccions com la que quasi superem la velocitat de la llum si parlem d'avenços tecnològics, és tan agosarat com fer equilibris dalt d'una corda alta anant ben mamat - política de la bona, clar, si no no cal ni gastar línies de word-.
Ja m'ho deia el meu oncle, "aquest sistema no funciona" i parlava en temps del dictador. I seguim...
A la regidora de ciutat vella li ha pogut el cansament, per no dir la decepció, sentiment que se li llegeix entre línies. I a mi mateixa, per mimetisme vital quasi em pot.. Insisteixo, una molt mala notícia quan un polític abandona per eternes decepcions. És reiteradament decepcionant o díficil d'ilusionar-nos en aquest tipus de democràcia quan els recolçaments d'equip en les batalles polítiques es converteixen en guerres i lluites individuals, favors pendents i temes pagats, i el/la bon polític es queda com les tietes d'abans, per fer de padrines, "per vestir sants", otrosí: más solos que la una; i sabedors que la "política real", la del dia a dia, està més embrotllada que els cabells d'un rastafari. Valorar i resoldre amb la millor fortuna les desigualtats socials no tan sols és utòpic si no que ara per ara sembla irrellevant. Fer política és, en aquest deceni de segle, una altra cosa; avui és tenir por, és ocultar, és negociar amb negoci, és omitir, és deixar de comptar, és desconfiar, és individualitat, és el vot, és el guany, el poder: bla, bla, bla: és oblidar-se del futur, fer-lo inexistent, no existeix, prou, carpe diem, els que vinguin s'espabilin!. I tot això des de la reflexió d' una sola ideologia, una, la de la socialdemocràcia, amb matissos però una, la que s'ha venut com salvadora de les desigualtats, del progrès. Fals discurs.
Però, m'hi nego. En contra de l'enèsima decepció no m'hi penso esgotar, hi ha més dreceres; com tampoc crec que ho faci d'ahir en endavant la senyora Itziar González Virós - des d'aquí ¡chapeau! pel treball fet, per la falta d'acomodament, de ben segur que farà bona feina des de l'ombra de la política oficialista- . I jo no em cansaré com molt(e)s que no han fet mai, possiblement com aquesta regidora de barri, i segurament la mala notícia serà una bona notícia. Temps al temps, com el treball de les formigues fent un formiguer. I des de la confiança en la conciència que està sota les bases de què un és l'altre a través de la pròpia individualitat, i a l'inrevès, penso lluir la bandera vermella ben dins i bastant en fora, com una brusa roja que algú amb orgull vol passejar com si d'un clavell es tractés él darrer dia d'una falsa revolució.
A la fotografia: Itziar González Virós, ahir fent pública la dimissió.
Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre