Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


viernes, 31 de agosto de 2007

La darrera escuma del mes

I per finalitzar el mes i les vacances res millor què celebrar-ho. I ho faré amb una cervesa del país; servida amb jerra fresca, estreta del congelador del bar i de glaç opac; amb posagot que com paper secant xucli ben endins el regalim; i amb escuma, molta escuma que em faci desitjar el glop i poc a poc acabar-me la caravana. Ara que ho veig, tot plegat, sis és un gran número.

Últim dia d'agost

Joc: Ordenar segons sentit de la frase.

"Sant
Vacances
S
per a
han
les
molta
acabat
gent
Darrer
agost- dia- d' -operació- comença-
Tornem- hi."
Solució: Hi-tornem Sant" operació comença agost d' dia Darrer. gent molta per acabat han s' vacances les.

miércoles, 29 de agosto de 2007

! Vengo a hablar de mi muerte!

Vengo a hablar de mi MUERTE

Se oyó chillar a Francisco Umbral cuantito le abrieron la puerta del cielo.
- Vengo a hablar de mi Muerte y nadie me escucha!!! Insensatos!!! Qué pasa aquí, si lo llego a saber no vengo!
- Amigo Francisco (le dijo un querubín atrevido) me parece que no sabes una cosilla. Junto con tu muerte, se produjeron otras.
- Esto ya me lo imagino, te piensas que soy idiota!!!
- Claro que no (continuó el ángel rollizo de papada empolvada), sé que como hombre de prensa, faena que té honró sobre todo tu vida en los últimos años, eres conocedor de la gran visitada página de necrológicas…
- Venga, venga… no te enrolles, que no he venido a escuchar peroratas.
- Pues la página hoy ha ido plena, plenita de nombres y algunos han estado enmarcados en tamaño importante, cursiva y negrita en toditos los periódicos del día. Entre ellos el tuyo claro.
- Como que entre ellos, SOBRE ELLOS.
- Perdona (dijo con una cierta timidez ensombrecida por una risilla) Paco pero…
- Como que PACO ( gritó el literato con una fuerza descomunal que despertó a las angelitas rosadas que dormían apacibles entre nubes), pero qué se habrá creído semejante…por el simple hecho de ser inmortal te crees, te crees…. (no sabiendo lleno de ira acabar la frase) y no me tutees, memo.
- Lo siento, senyor PACO… (sonreía mientras le ponía el acento en la categoría del escritor)…no pretendía..
- Señor Umbralllll!! (crujió moviéndosele la melena cana)
- Bien, Señor Francisco. Decía que hoy la puerta principal, el umbral de este paraíso, ha estado cruzado por un personaje que ha merecido que el mismísimo Dios haya acudido a recibirlo con todos los honores. Es decir, querubines mayores y medios lo han acompañado con sus violines y trompetas y el jardín ha sido adecuadamente adornado para la ocasión que merece el inicio en la vida eterna de este chico que con solo 22 añitos ha dejado el terrenal infierno; nombrándome, claro (con orgullo), a mí capitán de este barco.
- ¡Un joven recién librado de pañales tiene más importancia que yo???!
- Parece ser …. (hablando con libiandad) que sí…
Un futbolista de un club sevillano se desplomó en el campo durante el último y primer partido de la liga. Se llamaba Antonio Puerta y la ciudad y los aficionados al fútbol del mundo entero han sucumbido ante ese suceso tan penoso.
- Pero, pero, peroooo!. Ahora mismo quiero a Dios en este umbral.
- Señor idem. ¿No le he dicho que todas las instituciones están en la puerta principal, otramente dicha umbral (rió malicioso cubriéndose y escondiendo la boca enrojecida por un discreto carmín) esperando el nuevo habitante de este jardín de las delicias.
- Esto es intolerable! Toda la vida dedicado al arte y un simple jugadorcillo de tres al cuarto… (Moviéndose arriba y abajo, brazos cruzados a modo de capellán detrás de la espalda)…Novelas, artículos…. Un pensador como yo. Premio Cervantes, Príncipe de … de Asturias!! Esperando aquí en el….
- Sí, en el umbral. Realmente están pasando (sin hacer caso del sermón y mirando con la vista baja) del ….. umbral hacia …..la puerta ….. para recibir a Antonio dejando fuera del…(el angelito no gozaba decir la palabra clave)…umbral… al Señor…¿ me recuerda su nombre?...

El Barça amb el Sevilla

En un comunicat, la Junta directiva del FC Barcelona ha anunciat la suspensió dels actes previs de la Festa del Gamper. A més, deia el comunicat, destinarà, a la investigació de les malalties cardiovasculars, el 10% de la recaptació del partit d'avui contra l'Inter.
Trobo molt encertades aquestes dues decisions. I penso que una no seria res sense l'altra, però no tothom pensa igual, afortunadament si més no en ocasions produeix certa sorpresa alguna discrepància: Concretament avui a Rac 1, el Sr. Manel Cuyàs, trobava innecessari que el Barça adoptès aquesta mida, considerant que la mort de l'Antonio Puerta estava fora d'òrbita del sentir del públic culé i que opinava que s'havia de seguir amb la festa i l'ajetreiu.
Sembla ser que la ciutat de Sevilla, l'equip del Sevilla, els aficionats sevillans i el fútbol en general resten massa lluny de la nostra Catalunya. Sembla ser que l'esport i el fútbol en particular s'han de mantenir al marge, a nivell de protocol, dels infortunis. Sembla ser que ni que fos per proximitat el dol s'ha de mantenir en distància. ¿Per què marcar aquesta jornada amb crespó negre i aturar la música i la festa després de la mort d'un símbol, i d'una persona?
És estrany què el seny català aporti aquesta rauxa tan estranya. En lloc de commemorar la festa traspassant-la en una data on fer pinya i dir públicament que som al costat dels altres. NO. Cal ser diferents. Cal tenir fronteres. Sempre ben lluny de les Espanyes.
Pregunta, amb tota la mala intenció, invertirè la situació ¿ si el jugador desafortunat haguès estat català; ni què del Nàstic es tractès (per allò de la baixada a segona), no s'hauria estranyat aquest senyor si un equip comm... posem el Sevilla, Betis, etc..., haguès estat a punt de celebrar ...posem ...per cas... la festa del Rocío o el dia de la Macarena, tant és, i no s'haguès arreplegat en comandita fent dol comunitari i tancant el "xiringuito" per unes hores i en unes circumstàncies tot pregant una mica de silenci si més no particular (mai diria "estatal")?

A vegades, n'hi ha que volen ser més papistes que el papa.
I cert posicionament nacionalista no el suporto, sobre tot quan s'escapa de la raó i dels sentiments d'aquells que són necessaris per unir als sers humans, tot diferenciant-los.

sábado, 25 de agosto de 2007

El romanticisme escumós: Bergman etern?


Llegeixo avui al "EL País" un article titolat: És pot viure sense Bergman? L'autor és l'escriptor G.Martín Garzo, al que mai he tingut l'interès de llegir; poder per la meva pedanteria i prejudici de jutjar alguns autors espanyols(sic)com a "ocupes" d'un espai literari, per a mi, prescindible.
Sense contextualitzar passo a transcriure un paràgraf que m'ha fet fer només llegir-lo expressar físicament una estranya ganyota.
"...pues Bergman fue uno de los creadores más excepcionales que ha existido jamás, alguien cuyas películas, representaciones teatrales y libros tenían el poder de conmovernos, maravillarnos y horrorizarnos a la vez, en que vida y muerte, ternura y rigor (molt d'acord, d'acordíssim) iban de la mano, (ara començo a sentir allò que en castellà s'enten com a "grima")cómo sólo pasa en la obra de los más grandes, aquellos que nunca deberían morir." punt i a part en el text.
Com a rèplica a aquest pensament excesivament romàntic passo ara a transcriure un pensament del controvertit pensador E. Ciornan excesivament... No sé. Ho faré en castellà per ser la llengua en la que el llegeixo (la qual cosa serà de tendència en aquest blog, transcriure segons la llengua en què he llegit).
Diu:
Nada puede reducirse a la unidad. El caos acecha al mundo en todos sus rincones. La contradicción no es sólo el sentido de la vida, sino también el de la muerte. Un acto cualquiera es idéntico a todos los demás. No hay ni esperanza ni desesperanza, sino las dos a un tiempo. Se muere al vivir y se vive al morir. Lo absoluto es simultaneidad crepúsculos, lágrimas, úlceras, bestias y rosas; !Ay, esos momentos de soledad total que pasas en trance sintiendo a Dios, en los que tienes celos de tí mismo!.
Si no sientes que "el mar" puede servirte de seudónimo, es que no has experimentado nunca ni un instante de soledad.
Fi.
Potser és que a més de poc romàntica sóc un pelín marxista.

jueves, 23 de agosto de 2007

Una escuma desdentada

Anava a buscar el bus que em dués a Barcelona, a l'oficina. Els graus al retol de neó de la farmàcia de la cantonada marquaven 18 graus i l'hora les 8h 3', 22 d'agost malgrat la temperatura. Abans faria una parada a la granja més propera del barri, un híbrid de cafeteria i forn de pa. Feia pocs dies que prenia el café amb llet en un got de vidre, per caprici de la cambrera, en aquell bar.
Ja l'havia vist amb anterioritat. Asseguda en una tauleta rodona i mínima, què junt amb altres invadien el poc espai del negoci, mirava el paper i rumiava xiclet des d'una boca desdentada. Volta darrera volta el fum es feia pas entre la goma i la queixalada; mentre, en una llibreta d'escolar amb espirals, escrivia i mig farfullava.
Això era ahir i abans d'ahir. Quan avui entro en el local, el cigarret, la goma de marcar i desgavellada, ella mantenia el ritual. Prima com tot allò prim, amb més edat que ganes, anava fent notes. Carai, m'he exclamat! carai de dona! és ben curiosa. Què deu anotar? Segur que està fent el seu diari... fixa't... amb una llibreta "enri" de paper quadriculat i un boli vermell fa la feina! Cada vegada més a prop de la línia parava l'ull i la llàgrima, aquella que cau sense adornar-te'n, per vellesa o cansament. I si potser no escriu més que la llista de la compra, o una recepta? i si... està escribint una carta a un amant? o... el testament abans del suicidi?
Càbories, però poder sí que està fent l'anotació i resum dels seus afers al seu diari íntim, sí d’aquells d'abans, els que tancaven amb solapa i què s'obrien regirant una clau dins d’un candau tòtil i innocent.
Només les 8 del matí i així ja fa dies... no té casa? Prefereix la companyia encara que anònima per fer escrits anònims? Sembla que sí.
El que estic fent jo ara és ben diferent. Escric un diari, sí, però ho faig públicament. Clar, les diferències amb el diari (afirmant que sigui un diari) de la dama de genives immaculades són màximes. Ella escriu per a ella, com abans. Jo no. Escric per a mí mitjançant els altres. Poder escriure un blog és un acte de sopèrbia? de vanitat? Per què vull fer públiques les meves anotacions, aquestes emocions que tot d’una (temps) esclaten (escuma) quan s’arrepleguen plaers i passions per esmicolar-se en un escrit? Per què no guardar-les en una carpeta de l’ordinador i tal dia farà un any. Poder es què tinc clar que ningú el llegirà. Això o em falta vergonya.
Prometo escriure la propera “Escuma” amb una absoluta brevetat. Bé no ho prometo.

miércoles, 22 de agosto de 2007

La primera escuma



Què us assembla aquesta imatge per començar el primer dia de l'escuma del...dia?

Jo diria que es certament escumosa, plena de brava baba que decau en tímida feblesa quan toca terra.

Haig de dir que aquesta fotografia la vaig fer a la platja de Laga, al Cantàbric per la Pilarica de l'any passat. Segurament per la Pilarica d'aquest caurà una altra, d'escuma fotografiada. dic.

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre