Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


viernes, 31 de julio de 2009

Agost o els dies comptats

Els dies comptats són 23 i un llibre; 23 de laborables; realment un total de 31 i ... un llibre. Els dies que es compten només que des d’un despatx amb un rètol que anuncia: Recursos Humans, o des del calendari mental de qualsevol persona amb trets neuròtics molt similars als meus en època de vacances. El dies comptats, m’esperen, si. Els dies comptats, un a un, pàgina a pàgina, començaran a succeir a partir de dilluns, potser inclòs diumenge, o a molt esperar, dimarts. I s’acabaran com un llibre amb la darrera pàgina, i esperant que després del darrer punt em trobi amb el bon gust d'un bon final, el dels dies viscuts entremig i que deixen, com tota bona història de ficció, la mirada llunyana i agraida, un somriure tranquil i una esperança, la de convidar-me a tenir-me més, més pàgines, més dies i més històries per comptar.

Dibuix: Paola Bórquez

viernes, 24 de julio de 2009

Amb cos de dona

En una entrevista que li van fer a l’Amelia Valcárcel, filòsofa i feminista d’important prestigi, proposava un debat polític sobre la revisió del concepte d’estat en matèria religiosa en el text de la Constitució espanyola en tant què es declarés aquest país com un estat laic i no aconfessional tal i com hi figura ara. En moments com els d’avui, quan et despertes amb la notícia que el CGPHJ ha immobilitzat la reforma de l’avortament amb 10 vots a favor, 10 en contra, 1 abstenció i tot gràcies a què el president de l’Audiència Nacional, de conviccions profundament religioses i gens objectives (no té perquè ser necessariament recíproc) és quan et ve a la memòria les paraules, la indicació decidida i concreta de la filòsofa. La proposta de llei rebutjada pel gran tribunal de justícia d’aquest país està anys llum d' una normativa que garanteixi l’avortament lliure i gratuït per a totes les dones, així i tot la desaprovació del dictamen ha impedit un petit avenç, ni tant sols de pas de rata, cap a la llibertat de la dona sobre el control del seu propi cos. No anem bé i ja ens instal·lem a la primera dècada del XXI del primer món. L’Amelia Valcárcel té una gran raó quan diu que la llibertat individual avala una gran quantitat de pràctiques però no aquelles contra les què concretament s’ha constituït; de fet existeix, diu, perquè certes pràctiques ja han estat abolides. Una bona i clara puntualització. Com consta avançar en el camí cap a la llibertat de la dona! La filòsofa s’exclama dient que no s’ha d’entrar en l’estúpid joc d’haver de demostrar el doble per obtenir la meitat. Raó no li falta i ja hem parlar molt, però ara amb el revès dels conceptes és des de la justícia quan ens trobem amb un sant tornem hi injust, amb l’agreujant què un just jutge amb unes conviccions religioses “constitucionals” posi en perill la llibertat individual de la dona - que no persona del seu mateix gènere sobre assumptes relatius a l'altre gènere - podent alterar així el bon senyor el bé en el destí d’aquelles. És bo parlar de justícia i llibertats de l’altre!
Misèria conservadora i contradiccions institucionals segueixen marcant els drets de les dones junt amb un estat estrany anomenat no confessional i democràtic de dret.
"Con la iglesia hemos topado" i amb la socialdemocràcia. Al setembre més : 23 setembre, dia internacional de l’explotació sexual i el tràfic de persones, per seguir tocant el voraviu.


Pintura: Schiele

martes, 14 de julio de 2009

L'error d'equivocar-se

No sé en què pensaria la infermera del Gregorio Marañón quan va equivocar la via. Hauria dormit malament?, s’hauria barallat amb l’amant o discutit amb el pare? , tindria migranya?, l’haurien escridassat al passar-se un semàfor en àmbar?, va tenir un atac important de dislèxia? o simplement es va equivocar? Cap d’aquestes situacions segurament és la que és va produir, de ben segur que ella o elles, encara deuen estar-se fent creus i replantejant mil i una vegada, però el que si és cert és que ara ja estan estigmatitzades. Pobre, no m’agradaria ser a la seva pell, però ni de bon tros. Clar, direm també, la seva “negligència” ha comportat una mort, poca broma; d’aquí evidentment el ressò global i l’atac, de tan frontal immerescut, trobo. És més, és molt possible que estès pensant en fer-ho bé; no deixa de ser obvi que aquell nadó era un nadó gairebé mediàtic, en el què milers d’ulls, a part dels familiars, tenien fixada la mirada després de la mort desafortunada, malauradament també, de la mare.
No prendria jo judici cap aquesta o aquestes infermeres, però si que intentaria matisar que un error no és una negligència i que darrere els errors n’hi ha persones, en canvi, de les negligències, persones negligents.
Em ve al cap un accident domèstic (se'm perdoni la comparació ja de principi incomparable però si ilustrativa) que vaig tenir quan la meva filla petita tenia pocs mesos. Era hivern i l’hora del bany. Mentre jugava amb el nadó a la banyera vaig deixar que el pijama anés agafant calor penjat davant d’un escalfador i així quan assequés la mossa tenir preparada una roba ben calentona. El crit rotund i agònic de la criatura escopit mentre la començava a vestir em va fer saltar totes les alarmes i , tot d’una, no tenint prou ulls per trobar on estava l’error, l’accident, quina era la causa, vaig entendre la explicació. Ben senzill. La peça de llana era d’un sol cos però la part de la pelvis s’obria per facilitar el canvi de bolquers i unia una banda i l’altra gràcies a uns ganxets metàl·lics; aquests, després d’un temps de calor, estaven plens de ràbia i la nena , afortunadament nascuda amb bona veu, es va fer sentir com un animal. Jo, era el que menys volia que passès, d'aquelll nadó encara recordava el lligam entre dos cosos des d'un cordó umbilical. Ara, la noia va pel món amb una cicatriu a la parpella de l’ull esquerra explicant la història sense oblidar que tot plegat va ser un excés de cura de sa mare el que va provocar aquell petit esdeveniment fortuït.
És tan fàcil l’error! És tan capriciós el destí! Mal seria que la justícia no comptés amb l’infortuni de la qualitat humana; si més no quan, és patent, la laxitud i la injustícia davant indolències majors, molt majors, s'han manifestat, on possiblement l’error no era tal i la negligència sí que s'esdevé qualificada. De guerres en tenim unes quantes, per exemple; de diferències, també unes quantes. És tan dura la culpa, encara més si està absent de justícia; és a dir, poc més que un acurat i rigorós estudi de les circumstàncies i factors, escoltar veus, demanar parers, molt temps de reflexió i, sobre tot, tancar-se d'influències tòxiques vomitades pels mitjans de comunicació i altres eufòries mediàtiques. Ella, elles, plorar i encomanar-se alguna llei divina...és a dir, abandonar-se a mirar els estels i recordar fàbules i altres faules, poca cosa més, de moment .

jueves, 9 de julio de 2009

Cal barber i altres cases

Pujant pel carrer de la plaça entrava jo al carrer Sant Antoni sense cap esperança, vull dir, no m’esperava que el carrer ja s’hagués acabat de guarnir i no recordava que s’hagués iniciat ja aquell escenari de nou; així vaig jo per la vida, poc lligada. Un somriure em va corbar la línia de la boca mentre avançava pel carrer mariner i vaig recordar que faltaven poques hores per començar la festa. El tros de carrer ja se sap no és llarg i amb poc temps vaig fixar la línia del meu somriure en una ganyota, més caiguda, més baixa, com la d'aquells ninots que s’afegeixen en els missatges d’internet, ara els llavis inflats a proa. És interessant com els temps s’acomoden a les circumstàncies, estem en època de crisi i l’atrezzo del carrer més engalanat prenia aquest any una dimensió gairebé fantasmagòrica, amesurada i seca, sumament ensopida. A falta de gent, era l’hora més alta de la calor del dia, avançava jo i res em feia pensar que era un dels escenaris més cuidats de la festa, fredor i sobrietat, una falta d’ànima concretava el que veia, carai si que va de debò la crisi, renegava. Anava a tombar ja cap a casa quan a poc més de 5 metres la meva mirada es va aturar de cop i el meu pas va retrocedir sense cap dubte; els meus ulls havien captat algun símptoma de festa, pressentia vida; em vaig apropar i amb la durada que permet fer tres passes va tornar a instal·lar-se el somriure a la meva cara; com si m'hagués petonejat un àngel el rostre se'm va omplir de cop de tendresa, el cor va cedir sobtadament; em vaig trobar, per fi, amb un raig gran de vida, allò si que era magnífic i exclusiu, allò no era una posada en escena,, era tot un homenatge a la festa a través d' una persona, i a una persona mitjançant la festa. Em trobava davant “Cal Barber”, un desplegament d’amor en una botiga, un oasi en aquell desert, una ànima. La fotografia d’en Sardà mullat fins la melsa, roba blanca arrapada al cos, pistola d’aigua a l'espatlla i una barretina mig tombada acompanyaven un somriure de festa major, possiblement la darrera; a la dreta de l'imatge en color, repeteixo immensa tant de forma com d'afecció, com desats a l' intempèrie, descansaven damunt un moble antic vells estris de barber vell, veritables joies; aquell aparador li rendia els honors al seu barber, però a qui més a la seva persona; alguna cosa més posava gala a l'espai però no calen més dades.
Per aquella connexió nerviosa que fa que el conscient es trobi amb allò mai pretès, el meu pensament va córrer cap a la Maria; ella, mocador al cap i pinta de pirata també va gaudir amb els seus de la seva darrera festa; feliç i plena ens va acompanyar i avui em torna l'enyor i des d' aquest aparador li faig l'ullet. Perquè les festes són dels vius i dels morts, són ruixades i silencis, dels pobres i dels rics, són rialles i gemecs, les festes són al carrer i a casa. Ahir no vaig tenir ganes, no per enyorament si no perquè sé que les diferents formes de celebrar la festa resten amagades en un espai petit de la nostra llibertat perquè les utilitzem segons el cas, segons la circumstància, i aquest any, any de crisi, jo he trobat la forma de celebrar-la amb el record de l'absència d'ella i d'altres. La festa, però, continua, sempre.

viernes, 3 de julio de 2009

Xifres i lletres

Estança a Millau als Natural Games + La revetlla de Sant Joan + Sortida a Osca + Presentació Memòria Socioeconòmica de Barcelona 2008 + Onada de calor + 812 pàgines de lectura, i algun despropòsit incontrolat d’aquells amb els que et sorprèn la vida dóna un resultat en negatiu quant a la dedicació d’aquest bloc es refereix. I jo tan contenta, perquè un bloc no és res més que un espai més d’oci que omples si no amb delit si amb certes ganes de passar-ho bé sempre per damunt d’obligacions extenuants i compromisos inevitables.
De tot plegat d’allò succeït en voldria parlar perquè cada moviment és una experiència i cada acció comporta un resultat enriquidor per norma, però no és el cas explicar ara i públicament tants detalls i anem per una xifra que ja he sumat i que, com ja he dit, ha format part del meu present més properament passat amb gust i devoció.
665+752+812 = 2.229
La resultant d’aquesta suma és el nombre de pàgines de l’obra de S. Larsson, la tant anomenada trilogia Millenium, comptant que la primera i la darrera les he avaluat a partir de l’edició en castellà. Molt de paper, força caràcters i un necessari i absolut interès per deixar les coses clares quant a la violència, infantil i de gènere, el tràfic d’armes, la prostitució, l’abús de poder i un munt d’ inquietuds sobre la desigualtat i la necessitat de justícia. Dir més és explicar-la, intentaré no fer-ho, no es tracta de xafar la gaita.
Fer constar, però, que m’ho he passat bé, quasi requetebé, i que en cap moment he pensat en abandonar el meu propòsit , que tampoc he tingut sentiments de culpa d’estar perdent el temps amb la “lectura d’un best seller de tres al quarto” i que, com en molts llibres, he après coses tot passant una bona estona que d’això és el que es tracta. Però més enllà de l’obra , una es fa preguntes sobre l’autor; l’autor, en aquest cas, també és la sorpresa, o és la sorpresa pelada, a seques, quasi la sorpresa màxima. Mentre anava llegint i també ara, passada la ressaca dels volums, segueixo fent-me creus. Evidentment que monstres literaris sempre n’hi han hagut (ei, que ningú no pensi que dic que aquest sigui un) però sí em sincero si dic que, mentre m’anaven impressionant força coses d’aquesta lectura , el que més em seduïa era saber qui hi havia darrera de l’escriptor, qui era la persona que perfilava tanta reivindicació, tant furor justicier, que pressionava amb tanta ràbia i que aprofitava una obra de ficció (alerta amb certs trets reals i alguns personatges verídics i de l’actualitat) per fer denúncia i no cansar-se de repetir-la fins l’extenuació. Ara és mort segurament per l’ànsia d’escriure i de reclamar serietat pública i privada: només es permetia 3 o 4 hores de descans, força tabac i quantitats innumerables de glops de cafè.
Un fenomen, com ...en Guardiola. Actualment sorgeixen persones, gent que arran de terra va treballant, va observant, va confeccionant-se un perfil, i que sense cap proposta d’èxit referencial a escala més enllà que la seva purament professional acaben convertint-se en un fet extraordinari, sent gairebé herois que mica en mica, amb la boca xica els encimbellem des de la més pura inèrcia cap a un espai buit que cap polític ni cap sindicalista sap ni és capaç d’ocupar, aquests són els únics ídols actuals i els hem d'aprofitar cap a una causa comuna: la veritat, aquest valor tan qüestionat i debatut i alhora tan senzill.
Llibres, jocs, tertúlies, números, xifres i lletres, dibuixos, cançons i sabors que dibuixin les ganes per tenir futur.



Iustració: Jaume Plensa.
Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre