Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


miércoles, 30 de abril de 2008

Ponts

Necessito un pont que m’aixoplugui. Un pont tímid, millor, un pont amagat, millor; d’aquells que ja en el seu moment albergaren aigües inquietes i vianants solitaris i que malgrat la seva generositat ara resten esmaperduts sense més servei que el seu repòs en el paisatge.

L' inquietud dels darrers dies, potser inclòs d’últimes generacions, fa que busqui un pont, nexe entre camins, unió de sentiments, que com un flassada acotxi la tremolor de les meves idees, dels dubtes i el buit dels meus forats. Un pont de maig, blanc com un vestit de núvia, que entre les llambordes m’aculli, igual que l’herba borda, com a màxima amistat. Jo prometo ser el racó sota l’ombra que es deixi guarir d’ il.lusions i promeses, i posi a resguard pors i decepcions, però necessito aquest braç que estengui amb el seu sostre l’empar de la meva basarda.. Suspès damunt meu, durant uns dies, arreceraré el meu silenci en el seu interior i esperaré que el seu ressò faci niu en la meva ànima per abastir un altre mes enllà el meu castell.


Que es tingui Sort i que tothom tingui el seu pont aquests dies...


martes, 22 de abril de 2008

I per sant Jordi, la Gopegui, per exemple.

“Óyeme, loca, muchacha que acaricias las tazas como si fueran gatos y a un hombre como si fuera una banda de música, óyeme: yo ya no tengo ímpetu. Han pasado los años y me he instalado en el retraimiento. Vivo como ese pequeño país autárquico que ponían de ejemplos en los colegios, soy Albania. Mi medio natural es sobrio, retazos de llanuras insalubres, mesetas desiguales y un complejo de montañas abruptas. En ni república se practica la autarquía de repliegue: producir para autoabastecerse y permanecer inmodificado, al abrigo de influencias extranjeras. Porque habitar con los otros es la guerra y me destruye, he preferido rodearme de una difusa constelación afectiva. Sus luces están lejos y aunque apenas iluminan, también me dañan poco. Vivo casi a oscuras. Vivo en mi casa breve de lecho breve y breves vistas al exterior. Y no puedo ilusionarme porque soy un escéptico”.
Aquesta és la veu d’en Sergio Prim, el personatge que la Belén Gopegui crea per “La escala de los mapas” i que amb aquest to ressona explícitament en mi, i donat que demà és sant Jordi amb molt de gust recomano el llibre. De l’editorial Anagrama, des del 1993 s’ha editat, que jo sàpiga com sis vegades, no és una novetat per tant, sí una gran creació.
D’aquesta escriptora havia llegit “La conquista del aire” y “Al otro lado de la almohada” però no “La escala de los mapas”, malgrat que me l’havien recomanat especialment gent de gust exquisit (ei, Carlos, Ana!) quant a literatura de culte. No és un llibre descatalogat però la relativa antiguitat de la seva edició, la forma molt arbitrària de voler-ho copsar i el meu caràcter inconstant feia que mai acabés de trobar-lo, la seva resistència, però, era el resultat d’un desig que poc a poc augmentava.
Havia gairebé desistit quan fent xafareig en “El mercat de la Lola” de Premià de Mar, en el seu apartat de llibres de segona mà, i de forma completament sorprenent el vaig veure, allà, en mig del caos i la pols, i l'oblit, no farà més d’un mes. Amb un 2 amb el símbol de l’euro escrit a llapis i l’ex-libris de la llibreria Documenta el vaig fer meu en l’instant que dura remenar la butxaca principal de la bossa, trobar una moneda gran i posar-la damunt el taulell amb un gràcies accelerat.
Acabat el “Saber perder” del Trueba (un bé com sempre), llegeixo el final de la història d’un Sergio que esgarra la por i, busca, entre l’espai i el temps, buits on trobar-se; tant m’endinso amb la seva fantasia, que de ben escrita, em fa oblidar que haig de baixar de parada de tren o anar a veure aigua.

Una altra petita reflexió brillant d’aquesta obra: El amor no nos arrastra sino que nos empuja al lugar hacia donde, solos, nos acercábamos temerosamente.
I em fa seguir entabanada.

Ilustració: Perico Pastor

viernes, 18 de abril de 2008

Com es penalitza una metàstasi diagnosticada per defecte?

Ilustració: Alberto Vázquez.

MAI S’HAURIA DE DIAGNOSTICAR UN CÀNCER DE COLL D’ÚTER:

Aquesta és la meva reflexió. Tenim els medis humans i tecnològics perquè així sigui. N’hi hauria d’haver prou amb el pre-diagnòstic i la prevenció. Probablement amb els protocols establerts, i en la majoria dels casos, així és, s’acostuma a detectar d’una manera precoç, però malauradament no en tots. I aquest “no en tots” són vides humanes, trencades i malmeses per uns tractaments agressius i sovint inertes.

Conec diverses dones sotmeses a tractament preventiu abans de desenvolupar el càncer, que amb una prova innòcua i molt econòmica (la citologia), s’han estalviat un calvari mai agradable i sovint infructuós. Les nostres mares han après la importància de passar revisions annuals i ara, l’Administració ens diu que cada tres anys és suficient.

La frustració ve quan segueixes els protocols establerts per a l’Administració, i essent un ciutadà “model” se’t pixa el sistema. El meu cas: amb 40 anys el diagnòstic és d’un càncer de coll d’úter metastàssic a pulmons. Això significa un estadi VI B, que, al seu torn, vol dir que està lluny, molt lluny de la sanació.

La primera queixa: feia tan sols un any que havia passat la revisió pertinent que el protocol marca cada tres anys. Segona queixa: alerto que a una familiar propera li han fet tractament preventiu, m’expliquen que el problema no és genètic sinó víric; alerto que amb 18 anys he passat el famós virus del Papiloma humà i la resposta és que tot està correcte. Tercera queixa: tinc molèsties que faig saber a la meva metgessa de capçalera i a la meva ginecòloga, i apareixo a urgències fins a tres vegades. La resposta dona per una novel·la per entregues, però resumint, considero que no se m’escolta i inclòs se’m maltracta. Fins a 7 metges em veuen i m’exploren i ningú detecta res, i a ningú se li acut fer una citologia (recordo: prova innòcua i molt econòmica).

Al final el diagnòstic arriba de rebot, d’una manera casual. D’això ja fa tretze mesos, 7 sessions de quimioteràpia, 10 de radioteràpia, dotze setmanes d’assaig clínic, una perruca, 7 TACs, 3 RNM, una gammagrafia òssia, 5 radiografies, un PET, mil cinc-cents anàlisis de sang, 12 quilos, un ingrés per baixada de defenses, una tanda d’injeccions pro-defenses, una altra tanda d’injeccions de vitamines, litres i litres d’ozó, cremes, antibiòtics, cortisona, analgèsics, protectors per l’estómac, gotes per anar de ventre, medicaments per tallar la diarrea…., i sobretot, molta incertesa. Avui m’han demanat una RNM del cervell.

Estic preparada pel que pugui venir, però no estic segura que el meu entorn proper ho estigui. Estic aprenent a viure en la malaltia, amb aquesta discapacitat que significa patir un càncer agressiu i avançat. Però és molt difícil i la meva gent ho passa molt i molt malament.

La meva malaltia no és culpa de ningú. M’ha tocat viure-ho i no em planyo per això. De totes maneres, crec fermament que s’hagués pogut evitar. Aquesta carta és una crida a les Administracions i als professionals de la Sanitat Pública per intentar evitar a d’altres dones, que no a mi, el calvari que estic sofrint.

Premià de Mar, a 4 d’abril de 2008.
Maria Bastardes.

La Maria està fent aquesta denúncia testimonial en diferents espais per tal que la seva experiència serveixi de reflexió, avís i, si és possible, de prevenció. El fet de penjar-la en aquest blog és una mostra més d'aquesta reivindicació.
Tothom sap que el fet de dur una bata blanca no és símptoma de professionalitat, el seu testimoni serveix per subratllar l'importància que hem de tenir davant de patologies que aparentment són de poc risc i per falta de cura, per part de l'administració sanitària, esdevenen un malson que és pot evitar.

jueves, 17 de abril de 2008

De colors: El groc

Que si un govern rosa, que si estem sense blanca, Catalunya ho està passant negre, si Iniciativa es menja tots els marrons, que si llum verda al mini-transvasament, i en Ridkjaard... com ho té de negre!; els blanquiblaus, els verdinegres i l’elefant blau, o la dona lila; gris com el quadern gris, vermell, aquell riu de la vall, violeta com l’hora, tirant lo ...blanc i...d’ un roig encès ...
La diversitat està de moda i la vida plena de matisos; dubto que sobre gustos no n’hi hagi res escrit i l’escala cromàtica la conté la música; la carta de colors no és extensa i si ens cenyim als més primaris no són tants els tons; però, tants gustos tants sabors, el gat negre porta mala sort i la cromatologia pot influir en un embruix, sent la puresa ben blanca...

I el món: GROC: “El color del sol”.

I amb això concreto. Sí, de groc, l’Albert Espinosa (actor i guionista) veu el món, el color del sol, i no em permetré la valentia, que per valentia la seva, de qüestionar-li.
El Mundo Amarillo és el nom del seu llibre, del que només he fullejat poques pàgines però suficients per trobar-hi idees i molt d’optimisme. Entre elles i la que més m’ha sobtat és la concreció d’un nou concepte sobre les relacions humanes: tothom té el seu groc.

Havia vist l'Albert per la tele en alguna entrevista, havia al.lucinat amb la seva actitud front les adversitats, la seva peli la coneixia, però quan una amiga en una trobada simpàtica tot pujant el món multi- divers del c/ Joan Prim, em va batejar amb un petar de dits com la seva groga, sense més explicacions que la pista d'un nom: Albert Espinosa, i una afirmació reiterada: sí ets un dels meus grocs! Ja ja...(reia tirant avall la punyetera conscient de la meva ignorància sobre el que m'estava parlant), vaig recordar que aquell nom em sonava i que aquella convicció de la Núria no era gratuïta, és persona amb la que comparteixo gustos i colors, i el meu ego amb aquell adjectiu, detectava vanitati per tant, curiositat. De la mà del senyor/a google i d’aquest a la llibreria i de la llibreria vaig arribar fins al món groc de l'Albert. Coi de nano! Si volia descobriments, em vaig trobar 23.
1er Descobriment: Aquell que deia que tothom tenia el seu groc:

Diguis d’aquella persona que és especial a la teva vida. Els grocs es troben entre els amics i els amors. No es necessari veure’ls sovint o mantenir contacte amb ells. La forma de relacionar-se amb els grocs és l’estima, la carícia i l’abraçada. Consegueix privilegis que abans estaven en possessió només de la parella.

Reafirmant la cançó de la Joan Baez, sóc de la seva opinió que “los grandes amores de muchos colores me gustan a mí” però músiques a part, el groc sempre m’ha flipat, i també sóc de les que hi veu el sol, però gràcies a la Núria i l'Albert veig amors i amistats en un sol món, pot ser perquè el groc sintetitza tots colors i aquell l'amor, i goitant la vida de l'Albert Espinosa el plany deixa pas a un sonriure de color i algun pensament menys gris en aquests moments que la transparència de la pluja esperada amaga la ciutat.

lunes, 14 de abril de 2008

77 anys

Sé d’algú que va néixer el 14 d’abril, concretament el 14 de l’abril del 31.
Fill d’un sindicalista de la CNT, aquell dia, obviant el bateig catòlic ja què no podia ser d’altra forma, li varen adjudicar el nom de Llibert.
La seva joventut i part de l’edat madura va ser un defensor, encara que tímid i cridaner de cau d’orella, de les idees anarquistes heretades des de la seva infantesa. Amb el temps i la temperació que afavoreix el fet de tenir un sis-cents i un baixos de propietat se li anaren suavitzant les demandes, tal és el cas que, de votar a la dreta nacionalista ha passat a defensar públicament la política del Partit Popular.
Avui fa 77 anys i celebra l’aniversari amb bona salut i molta crítica al govern. Defensor de la república, diu enyorar aquest model d’estat però en cap moment que sigui liderat per algú com en Zapatero o similar.
Jo, que me’l estimo molt, les persones s’estimen per la intimitat d’un dia a dia i la bondat que desprenen durant anys compartits i sobre tot perquè sí, li discuteixo, m’enlairo, alço la veu, li qüestiono, el repto. Bufff... No es valen raons, així és i prou; prou? per por?, por de noves guerres?, por dels nous valors?, por de progressos mai acceptats, mai interioritzats? Discussió sobre immigració, discussió sobre sexualitat, sobre economia. Molta confusió a través del temps.
La centresquerra que governa altera la seva jubilació, l’altera fins la indignació que el duu ben lluny dels principis de llibertat de la segona república, a pesar dels seus inicis tan simbòlicament llibertaris, i el lliura a valors que de petit desconeixia realment,i que amb el temps ha deixat que anessin evolucionant cap a la frivolitat del menyspreu i gràcies, tot plegat, a una dreta amenaçadora i una esquerra ingènua i cauta, que més que ser didàctiques i aclaridores han practicat la confusió, mentre, paral.lelament la premsa treballava més per l'audiència econòmica que per les lliures i bones interpretacions i interelacions.
14.4.2008: 77 anys de l’aniversari de la República i després de 30 de democràcia Espanya segueix dividida en dos bàndols. Malgrat la bipolaritat, parlar de república hores d'ara em sembla ja purament simbòlic ja què el transvasaments d’idees segueix de dreta a esquerra, i viceversa, no deixant d’impressionar-nos la polaritat i el seu enclau, encara que pel mig hi hagi amor i famílies. I canviar de models d'estat costa més, si més no em pregunto, més que en els temps de la república.

Sigui felicitada la llibertat, la república, i amb elles en Llibert que, després de 77 anys d'una vida no exempta de dificultats i contradiccions, es mereix bufar un magnífic dia.

miércoles, 9 de abril de 2008

Decàleg Vicente Verdú

Instal.lats ja en el mes del dia del llibre i davant de l’amenaça d’allau quant a novetats literàries es tracta, àvides moltes del negoci que comporta la data, passo a descriure el decàleg elaborat per en Vicente Verdú, amb la bona intenció i per la pervivència de la novel.la i com a crit auxiliador davant d’aquest auguri de narrrativa mediàtica i oportunista que s’apropa.
  1. La novel·la actual ha de mostrar-se resistent a l’intent de convertir-la al cinema.
  2. La intriga està fora de temps. Esperar el final de la trama és literatura infantil per a adults (diu literalment).
  3. Ha de basar-se en el plaer en el text, des del principi fins al final (la bellesa de l’immediat). El text s’ha de convertir en un gojós mossec en sí mateix i no en instrument.
  4. La novel·la ha d’assumir la fragmentació o s’ofegarà en la seva jactància.
  5. El desenvolupament del llibre no ha d’obeir a un fil argumental, sinó a una xarxa d’experiències per al gaudi de lectors.
  6. Interacció amb el lector.
  7. Ha de tenir cura del món interior.
  8. Cal la precisa i temerària escriptura del jo.
  9. No val la tercera persona ja que sona incoherent amb la instrucció actual. Cal un tracte directe (primera persona).
  10. Cal humor: sense ironia no n’hi ha contemporaneïtat.
Amb aquest rànquing he vist, d’una forma sintètica i ordenada, el que vull actualment de la narrativa. M’he adonat què gairebé aquella que no segueix aquest índex deixa d’il.lusionar-me i passa a una posició d'oblid i desinterès.
Agraïda, doncs, al sociòleg i escriptor per ajustar la meva lecturaa alló que ell diu la necessitat de perdre la sacralització de l’idea d’escriptor i de novel.la i elaborar aquesta, per a mi, il.lustrativa síntesi.

viernes, 4 de abril de 2008

Blaigua

No tinc res a dir, i ja he dit massa. Llegeixo per aquí, guaito per allà, es repeteix la paraula.

Un raig de sol i l’indi balla. La petjada de la dansa cau amb força i el crit esvera la pols seca d’aigua.

Ens hem begut l’enteniment? No, un carall!! si ni això raixa!

Som primavera i, ni gota, ni llàgrima, tot ple de conferenciants que donen la paraula. Bla, bla, bla..blaigua, BLAIGUA.

Les flors esperen i els camps plens de nafres. Qui té fam? Algú vol aigua? Els déus enutjats, s’han regirat i a la lluna miren, donant l’espatlla.

Els nadons naixeran i no res, no saben que serà la seva guerra, la de l’aigua.

Que si per riu, per tren, ara per mar, ai no! que aquest la té salada.

Un motiu de paraules que dins d’un farcellet llençaria, parida l’alba.

Ja no dic res més, ja què ja he dit, que n’estic un xic sadollada.

"La vida del agua se marcha, / dulce, blanda muerte, caricia dispersa", de El oír del río.

martes, 1 de abril de 2008

Pça de l'esperanto

La Pça de l’esperanto de Premià em fa angoixa, una angoixa de pena gran, sense llàgrimes però, amb ingredient amarg, a vegades àcid. És, com la llengua artificial, una plaça expectant que agonitza en la seva pròpia espera; espera de saber-se més que una illa sense aire, sense futur, amb viatgers d’estança ràpida, ella com a demandant de fidelitat, de més gràcia. Malgrat la densitat dels seus pins, excelsa arboleda, veig la presència urbana, en forma d’una onada de ciment irreversible, com cau imaginàriament sobre la seva penombra i fa d’aquell espai una foscor més lúgubre que fresca, més funesta que un presagi de fatalitat, i que obliga a la plaça a tancar-se i invisible, l’obliga a una timidesa forçada, a la renúncia, com les carències del desert, quina paradoxa!

Com una micro-nació sense llengua pròpia, com l’illa de les roses, no descansa per artificial, no riu per esgarrada, mancada per consens o sense; obviada d’alegria i amb una aura de condemna en presó, solitària; tan a prop i tan lluny de l’artèria popular, jau sense erotisme i amb avorrida pobresa, a expenses d’algun pixum com l’únic fem del què alimentar-se; cauta alhora de mirar al cel i no beure aigua, a modus de miratge; destinada des del seu bateig a ser l’artifici d’allò que no pot ser, com la construcció bíblica, frustrada de desitjats encontres...Bones intencions, però com Babel, asfixiades pels propòsits d’expectants paraules. Una illa buida de llum, de nens, de gramàtica.

Cap idioma millor que el silenci? Tots els llenguatges. Canviem-li el nom a la plaça o millor talar-la.

Ilustració: Joe Sorren; Tristeza

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre