Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


miércoles, 7 de noviembre de 2007

La plaça Catalunya és blava

Que és rodona, tothom de més o menys a la vora ho saps però que és blava no. Bé no és blava, està blava i excitada. L'excés és el que avui determina el caràcter d'aquest espai moltes vegades qüestionat per desaprofitat i inútil,; excés i soroll, histèric soroll, histriònic soroll, històric soroll.
La nota de color(sic) la donen els aficionats del Gasgow Rangers, la premsa avui en va plena. I del soroll també en són protagonistes . El que no entenc és l'excés. Em molesta, m'irrita, l'odío. Ja, quan el passat any el Barça va guanyar la Champions, vaig comprovar que els holigans és un fenomen humà que ultrapassa la nacionalitat i que no admet ni enten de raons i necessita de l'esbargo desaforat i desproporcionat a través de manifestacions públiques ( si no quina gràcia tindria...), en aquell cas meu a la Gran Via, la gran via de Premià de Mar; evidentment vaig descobrir allò que tothom sabia, que aquestes celebracions són la teràpia del desmesurat. És fàcil saber que el fútbol desata passions però auguraria que no som prou conscients que és un dels episodis occidentals on l'home és capaç de transformar-se en bèstia globalment sense que ningú dels observadors polítics, socials o econòmics, per no obviar els esportius que són els que haurian d'exercitar amb el màxim interès la seva resolució, facin res al respecte. I tot en nom de l'esport. I de la pela, clar.
La plaça Catalunya junt amb els carrers que hi radien no només està blava si no que està encesa, d'ultratge, però. La dignitat del monument de Macià està en aquests moments per sota de la dignitat exigible per a un mosquit. Por i fàstic a Barcelona, en Thompson aquí també és un referent.
Diuen que la clatellada ja és penable i pregunto...aquest espectacle no necessita norma? No m'agraden les ordenances, de fet en vaig manifestar en contra però ben bé que avui, o dies com avui, han de servir per replantejar el fenomen. El soroll de sirenes ha acompanyat tota la tarda els crits dels fanàtics, "partit d'alt risc" ..., la polícia feina en tenia (i les previsions on són?), i les ambulàncies, i els escombriaires i els veins; mentre en Montilla reclama autoritat i respecte per al nostre país i l'Aznar feia el discurs del verí; ell que és un dels molts exemples de crispació continguda que acceleren l'efecte holigan sense que ningú se n'adoni. I a Finlandia, el país envejat, matança des de la paranoia. Estem creant monstres, i això ja ho deia mon pare, i el seu, i el besavi !mira que som rucs! La política de l'allau; sempre anant a més.

11 comentarios:

àngel dijo...

jo vaig estar una hora amb els rangers a la plaça de catalunya. l'olor de cervesa m'agrada.
visca el futbol.

àngel sense cervesa dijo...

segona part:

entre el públic britànic proletari, borratxo i sorollós...i la tribuneta blaugrana plena de rondinaires amb puro i gens d'animació...ens queda:
el LIVERPOOL!!!!!!!!!!!!

àngel amb whisky dijo...

entre un Montilla que rondina un dia a l'any i uns nacionaleros que rondinen tot l'any...ens queda:
el rock and roll!!!!!!!!!!!!

àngel amb guiness dijo...

entre el monument de Macià net i el monument de Macià brut...ens queda:
el monument a Pau Riba, sempre pendent!!!!!!!!

rugby hispano dijo...

estoy de acuerdo con ANGEL pero me encanta el rugby ya que tanto los jugadores como el público están gordos de beber exquisita cerveza. Dicho esto ya me gustaría que los barcelonistas llenasen las calles de Escocia con miles de botellas de Aromas de Montserrat, pues tanto burguesito de tribuna da pena.Sobre el nacionalisme ya me callo un pelín pues paliza lo és.

Endora dijo...

Liverpool, rock and roll i Pau Riba.... ummmmm . Per aquest ordre: no, si, nisinino.
De tota forma les babes dels babosos siguin proletaris cerveseros o siguin puraires de panxa "cementiri-de-llagostes-" no és allò que somii com un principi de plaer i "un motivo de honda satisfacción".
Proposo una alternativa nerd:
Club de Piragüisme Premià de Mar (éle)-pop del rei del id.-Albert Plá.
Quién dá más?

àngel dijo...

jo vull fundar la penya Rangers de Premià, amb cervesa Carling, música de JOHN MARTYN i botellón a la Nova

Martí dijo...

Sóc un acèrrim defensor de la cervesa però això no em fa amic de la grolleria, la mala educació, la manca de respecte i les actituds arrogants i violentes.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

jo penso que l'espècie humana necessita viatjar massivament per ciutats endreçades i normativitzades amb la panxa plena d'alcohol per dignificar les avorrides viles occidentals. Ahir em vaig sentir integrat en el ventre de la bèstia. Una dutxa de hooliganisme més o menys tan irracional com una estada metafísica al Fosar de les Moreres, per exemple.
I ara, de debó, visca el BARÇA!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

i ara de debó...BIS.

jtati (des del ventre de la bèstia) dijo
visitar el ventre de la bèstia, tal com vaig fer ahir a la plaça de Catalunya, és un exercici de zoologia i antropologia combinades que funciona a la perfecció. Doctorat en hooliganisme, ara ja puc alçar la mitjana Moritz al costat dels meus companys de la pacífica i singular penya Bogarde.

Tot plegat una animalada col·lectiva, com les que fan els executius quan es foten ratlles de cocaina entre negoci i negoci. L'obscenitat va per barris.

Visqui el Barça, malgrat tribuneros rondinaries i silenciosos seguidors necessitats de rauxa. Gent que no anima l'equip ni quan guanyem.

Endora dijo...

Cabró tens raó.

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre