Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


domingo, 31 de enero de 2010

Martí

El mestre és mort!!!

El mestre és mort?

El mestre és mort.


En Martí ha mort, sí ¿?


I dins l'ull de l'huracà se'n va anar fugint de misèries, flipant les sinuositats de la força del vent... allà, just a l'ull de l'ull sec, on l'aire és càlid i els núvols no destorben; allà on el mar és més mar, ara brau, perpètuament enèrgic, per sempre ple de vida, en un dolç terbollí.


Apa, siau! digué... Ningú no va sentir el seu crit serè, però ara des de ben lluny ressona i aquí, a terra, se'ns fa ben estrany.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

lunes, 25 de enero de 2010

La merda per aqui la treballa

El problema de les escombraries sempre ha estat un tema feixuc, controvertit, inclòs de transcendència gairebé filosòfica; ningú no vol la merda a casa seva, a tothom li costa amargar-la ja sigui en un contenidor, sota un arbre o en un espai del cervell, allà on es desen els secrets, si parlem de misèries humanes. Sí, les escombraries són un problema des què el món és civilitzat; els detritus molesten, fan pudor i si els toquem ens deixen la mà llefiscosa i ens conviden a la ganyota: quan algú “s’embruta” el primer que xiscla és: ¡merda! ... per alguna raó serà.. Més: La brossa ocupa massa espai i per si fos poc és lletja i putrefacte, convida les mosquetes a fer niu i envalenteix als ratolins a sortir del cau. Ah i les despeses que ocasiona pagaríen la nómina de mig Europa, per dir alguna bestiesa. Menys a l’oïda ofèn a tots els sentits, i donada la importància i efectes aprensius que té en les nostres vides és molt possible que ens recordi la nostra pròpia mort. Però cada dia és més un nou” cada dia” el temps que obliga a desfer-nos del cúmul de sobres de la nostra vida diària, des d’una pell de poma fins al plàstic que embolica el rotllos de paper de vàter ; és més la quantitat i és més la diversitat; aquest és el veritable problema. Que cada dia en fem més de brossa, i cada hora que passa tenim menys espai per amagar-la. I d'aquí el tema que ens ocupa aquests dies al carrer, els residus, però els residus nuclears, que posant-nos poc tràgics aquests sí qe afecten la nostra vida de forma incipient, perquè d’on siguin enterrats depèn la nostra salut amb escreix. És un tema recurrent - encara recordo, i ja és una relíquia, la xapa que reivindicava amb el dibuix d’un sol vermell envoltat d’un groc intens, un: nuclears no gràcies! i que molts la teníem per triplicat-, i malgrat els anys, doncs encara seguim...en les mateixes, i seguirem si no s'avança. És possible que amb el temps i moltes reivindicacions es tanquin les maldites centrals i s’aposti per una energia tova, és possible ... però... i la merda feta què? qui se la menja, qui se la berena? qui se la cruspeix? Els negritos de l'Àfrica oriental? Ningú la vol -bé alguns són mercenaris i per quatre calerons...i un nou model de poble...són capaços d'embrutar-se per mil generacions- ; sí, quasi tothom diu no gràcies, però tothom l’ha fet servir...., la fa servir d'alguna manera.
Durant la meva vida ha circulat una dita andalusa per graciosa i atrevida que diu: cada perrillo que lama su pijillo. Doncs això, seré irreverent i proposaré: un grapadet a cada porta, directament proporcional al consum efectuat al llarg de la seva vida i que Dios nos lo componga (exclamació novament familiar). O s’acaba el consum o morint en el intent. És a dir, a modus de resumen: La merda per a qui la treballa, i les nuclears, no gràcies!
--

viernes, 15 de enero de 2010

Terratrèmols

Agafa la cullera i li posa sucre al cafè amb llet, fora fa fred i cau plugim. És un ritual que fa a diari sobre la mateixa hora; avui el dia acompanya a remenar l’escalfor que surt de la tassa amb més parsimònia i delit; el soroll de rerefons no és més que una còmoda companyia; a l’hora que ella es pren aquella pausa no sol haver-hi gaire escàndol en el local. Porta dies que li ronda allò, una mena de sensació estranya que de nou ara li torna amb força creixent ; és del tot desagradable: allà ben endins les seves entranyes li punxa malgrat que ella no fa més que intentar ignorar-ho, fer-ne com si res. Fa dies que li ronda allò allà. La dona, com una litúrgia, dia rere dia busca aquell mateix racó; sota la televisió que penjada remuga passa les pàgines amb més força o amb més deteniment segons l’acompanyi estat d’ànim o el caire de la lectura. Avui els fulls avancen sense ni tan sols haver-se impregnat de la seva mirada. Atura el moviment de la cullera, alça la mirada i en un no res la deixa perduda mentre de nou torna l’ànsia que el seu cos no oculta, respira amb consciència i intenta no témer la fiblada. Quan feia batxillerat elemental va tenir un profe de filosofia jove i estranyament guapo, del qual totes estaven enamorades i a qui escoltaven incondicionals , a estones amb atenció i a estones amb luxuriosa abstracció. Un bon dia, el professor, es va presentar amb el cap cot i la ment encaparrada i no va poder evitar d’explicar-les en el perquè de la seva inquietud. Eren els temps quan a Vietnam hi havia guerra; llavors, pre-adolescents, totes del final de l’època franquista, ignoraven molts dels mals del món, però eren ben capaces d’escoltar i seguir amb curosa fidelitat cada un dels discursos de l’atractiu professor. Aquell dia amb més atenció, si cal, van escoltar l’afecció del mestre, sense poder es va confessar especialment afectat pel seu propi comportament davant la guerra d’Àsia que llavors es lliurava. L’afecció emocional del profe no anava més enllà d’un pensament de culpabilitat aparentment greu i tot plegat efectivament lleu, però, passional i extrovertit, els hi va confessar la seva impotència: com podia ser que estès passant aquella barbàrie i mantenir-se impertèrrit assegut a la butaca amb un got de bona aigua a la mà fent la vida de cada dia. Aquell record tot d’una es va escenificar a la memòria de la dona mentre bellugava els ulls amb moviments nerviosos de ratolí que busca i no troba, que s’amaga... Vietnam! Impotència! Culpabilitat! la punxada en lloc de ser més punyent va començar a decréixer pausadament de la mateixa forma que va tornar sobtadament la veu histriònica del locutor que l'aparell del bar semblava que hagués aturat com si fins llavors hagués estat emmudit pel fre d'un temps en blanc. La dona va recollir els ulls de nou cap a les pàgines de premsa i va dirigir la mà cap a la tassa, allà es va aturar. Les fotografies ressorgien entre les paraules, les exclamacions entre els titulars i els testimonis callaven en la successió d’imatges terribles, sagnants, sàdiques. Va doblegar el diari, va fer un últim xarrupeig al cafè i amb moviments segurs es va posar l’abric i va calçar la bossa a l'esquena, a la mà hi va guardar un llibre, Saber perdre, el duia per deixar-lo, l'havia recomanat. Mentre el pensament sortia al carrer, la reflexió li va venir com un cop de vent : Saber perdre! I quan saps que mai guanyaràs res, mai? Com s’aprèn això?, la pregunta li va esclatar com una bufetada, girant-li la cara. La resposta era, si cap, més seca i aspre, molt més que una punxada a les entranyes.
--
Cap fotografia avui ilustra aquest text, amb tota la intencionalitat.
Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre