Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


viernes, 12 de diciembre de 2008

L'amic invisible

La invisibilitat és una altra de les meves obsessions, sense ella, la humanitat no culminaria un del seus grans propòsits que és el que ens perfila de cara a l’altre, el propòsit de la visibilitat. Dia i nit, blanc o negre, tot té un contrari, que li diguin als amants de l’esport o als enemics de la pau.
Ser o no ser, com el millor dels enginys i el més màgic, com la sentència més absoluta i eterna del déu de la literatura, encara mai no superada amb el temps: Ser o no ser. Un altre contrari. Però si canviem la conjunció, la dita que modelaria l’obsessió d’avui seria : Ser i no ser, una altra qüestió.
Hi ha ocasions on la mania de la visibilitat és molt desitjada i arriba inclòs a prendre caires de neurosi, és quan l’ego pren més força amb el consequent perill d’esdevenir un suplici per aquells que observen l’excés maniàtic de qui vol “ser” i que en el gaudi de mostrar-se s’hi repenja. En d’altres ocasions és la invisibilitat el premi, arribant a ser, possiblement, més que un plaer una necessitat i el procés, un massatge per agafar embranzida i seguir tirant el dia a dia sense deixar de pensar que amb els anys la vida es torna estranya i la sociabilitat esquerpa, tornant la neurosi a ser una característica. És el cas en la meva persona i d’això segurament que d’altres se’n beneficiaran i no es falsa modèstia... però en general i gairebé la majoria es reconforta amb la neutralitat, conformada per unes dosi de reconeixement i altres d’oblit. Aquest és el camí del mig, el que els més savis recomanen i segueixen.
Però és, en aquestes dades de desembre quan veig l’excentricitat de les festes i l’augment circulatori de paraules i altres mostres, quan em revisita l’obsessió asocial i se'm torna més temptadora la possibilitat de poder-me convertir en “amic invisible” , i a modus de regal embolicat amb llaçada vermella, per allò què no diguin que no estigui guapa (l’ego sempre a punt), ser-hi present sinó invisible davant de les cerimònies nadalenques que tant ens reclamen, podent gaudir d’un anonimat que observa, riu i se’n pitona des de la més neutra escena i el més improbable perill, i apostar per la celebració de la pau i la felicitat , això sí amb un somriure divertit que des d'un forat que estripat li ha pres la perfecció al regal i que a mi , per sort, em permet com un lligam umbilical seguir unida a la vida.

jueves, 4 de diciembre de 2008

Vila Primilia: per a quan una flor a la bústia?

Després de les butlletes, les revistes gratuïtes piquen a la meva porta amb insistència.. Són a tota arreu i, són tan invasores com una pestanya perduda dins d’un ull. Són i no són, van i venen, volen per l’aire en dies de vent després de ser ningunejades per la majoria de les mirades, però jo fixo la meva i allà hi recauen fent-me seva. Sóc feble i de nou, torno amb l’obsessió què algú inanimat em persegueix...Això passa.

Amb un festival de temàtiques; de bellesa, de llibres, d’articles per a la llar, de joguines, de perfumeries, d’aparells electrodomèstics o informàtics, o de tot una mica, combreguen a gogó i fan de la bústia un regalim propi del bullit de la sopa del dia de nadal. Dia a dia, amb certa impaciència, un seguit de marques, suggeriments i propostes esperen la resposta del desig del propietari per fer-li la compra d’ aquests dies més fàcil encara que no sempre s’aconsegueix més que una bona migranya.

Entre el volum de mirades que alerten el: Compra’m, jo sóc el millor! no dubtis, vine, el millor preu! sempre hi cau alguna carta del banc, alguna altra de les finques anunciant una despesa extraordinària i, cap de personal; sense cap sorpresa això ja s’ha acabat fa massa, ni felicitació nadalenca amb sobre i segell per a l’ocasió, ni carta dels parents d’ultramar, potser sí la notificació d’alguna infracció. I de tant en tant, amb una temporalitat mensual en persegueix una altra, la revista municipal: Vila Primilia.

De mida considerable, qualitat de paper excessiva i lletra de dimensions pròpies del protocol d’un departament d’oftalmologia apareix novament aquest mes de desembre anunciant el seu número 48.

Cal reconèixer que ja comença a estar ficadeta en anys... i potser seria el moment, amb l’excusa d’encetar any i la carència de tenir un passat, de fer d’aquesta revista, eina sempre interessant, alguna cosa més que una publicació municipal avorrida, amb poca informació i exempta de capacitat relacional i comunicativa amb la ciutadania. Amb una estètica més actual i participativa, propera, i amb articles de nivell, jocs entretinguts i opinions diverses, afegides a les del món polític, podria nàixer per a Premià alguna cosa més que quatre fulls de compromís polític i despesa poc útil; una revista, que un cop agafada de la bústia, no passés directament a la brossa sinó que fes de la seva lectura un parany de trobada entre diferents persones, organitzacions i perquè no, obsessions de més bon portar..



domingo, 30 de noviembre de 2008

La butlleta








Darrerament em sento observada. No sóc persona tímida però certs esguards m’intimiden, sobre tot si no són humans. Darrerament observo que reiteradament sóc requerida a ulls d’objectes i d’objectes molt concrets. No són molts però si són curiosos, i a voltes molt familiars. És tota una curiositat. No puc explicar que és la cinta de cel.lo ni la tasa del bany però diré que darrerament s’ha tornat obsessiva i per tant estranyament permanent la presència d’una butlleta, sí, aquella mena de troç de paper que a estones consta timbrat per òrgans de l’administració pública i en el més dels casos fotocopies retallades d’aquells originals patentats. Sí, de bitllet de 50 o 20 euros i què casualment la seva fí també és econòmica; efectivament, majoritàriament tenen aquest tamany i també majoritàriament un compromís de benefici tant emocional com monetari si un en fa ús d’elles. El concepte de les quals és fàcil d’esbrinar però el que era desconegut per a mi són les seves capacitats, aquestes formes intimidatories, desafiants i extranyament poderoses que de forma tan inanimada i absurda han près poder en mi. És un fet. S’allotgen en la meva presència de tal forma que em sento assetjada, constant i físicament i, ufanes, la seva mirada fixe i perenne em fa desvalguda, carent de força, llunyana d’empemta em trobo hostatge de tanta exigència, dia a dia, sense treba, allà hi són, perpètues amb el seu reclam, i jo exempta de protecció sóc temerosament vulnerable.
La mirada que desprenen no és relaxada, és plena d’un poder poderosíssim, m’inciten, no em conviden, m’obliguen, no em participen. Elles, les butlletes de trets gargotejats , fan la petició amb una recera gelada gairebé asfixiant. Mira’m i agafa’m, si no ho fas, tu mateixa, jo no en perdo res, però tu.... semblen dir de forma terriblement acusativa. És esfaridora la seva demanda. I clar jo recelosa i intentant trepitjar segura dubta de l’exorcisme i no sent capaç de seguir tan ufanes instruccions, giro cua donada l’acusació clara i pertorbadora que dogmatitza l’anunci d’un possible amor. Però com en tot assetjament es genera una depèndència, el perill de sucumbir és intermitentment obvi, no fos cas.., per tant, hores si hores no, fixo la mirada sobre l’altra mirada, gairebé de reüll; no m’és fàcil defugir de la hipnosi quan aquella està infiltrada més enllà de la usual quotidianitat, quasi dins del món dels somnis. Menys a casa són arreu; al despatx transiten entre mans, al carrer pengen entre ofertes i altres ofrenes, a plaça, a la perruqueria i a la cafeteria; compres la premsa, pots escollir; vas per tabac ...bufff en tens més de vint; a la televisió, en fan glòria; a l’església, per favor, per caritat; a les escoles, què millor que per un fill.
És terrible, terriblement terrible. En són tants, tantes les mirades, tants els reclams! Mira, mira, mir'am! Pren-me!
No els hi cal d’espionatges, la vida els li ha donat tal domini que l’espera de la meva inquietud, de la nostra necessitat, no les espanta, ens les enforteix. Complaure el desig humà, el tèrbol i definitiu desig de les conciències és prou capacitat perquè les butlletes ens eximeixin la voluntat; són atentes a qualsevol escletxa, a qualsevol fisura, a qualsevol entreteniment, és gran la nostra fragilitat!; constants, la seva fermesa és inhumana i part tant fiscalitzadora de la felicitat aliena, ben el contrari l’ofereiexen impunement, en ocasions ens fan garantia.
Miro, no miro. Sento els ulls escrutants dins la meva feblesa, la mirada incisiva no espera la meva falta, intuida des de la primera trobada. On? Quan? Només cal esperar, i la unió plegarà l’instant. I jo ... fugiré de la mirada del proper objecte i cauré en el parany de l’ullada constant. Però quina? De tantes, quina? Quina, quina, quina, només una, aquella, aquella que ha de ser, només ha de ser una, la primera, la certera, la de l’esglait més temut segur ...vet aquí, aquesta! agafa-la, fes-la teva.. la grossa, com és la mirada d’aquesta que et donarà la sort.

miércoles, 19 de noviembre de 2008

Trucant a Palau


Pensava que les empreses telefòniques tenien constància del personal-client amb als que els hi tenen contractada la línia ADSL o bé un servei de connexió a Internet. Segurament és així però tan dóna per a la qüestió que em plantejo, és molt possible que sigui vana i si és així que algú des del departament de reclamacions em rectifiqui i segur que amb un àtac raholí replico amb més seny, espero.
Aquests dies s’estan repartint les guies telefòniques, pàgines grogues o blanques més enllà d’on han pogut comprovar els meus ulls, segurament. El què és inaudit en èpoques d’apologies ecològiques que encara la distribució d’aquests llistins sigui tan extensa i no punible, en un món on tot gairebé ho és. És veritat que la quantitat de volum, quant a pàgines es tracta, ha minvat; el llibretó, de pes considerable i lletres minúscules, s’ha sotmès a un procés digestiu diurètic i ja no perfila amb precisió els nostres bíceps , però, així i tot, circulen còpies a gó gó per cases particulars, comerços d’arreu i administracions vàries. Així em consta.
És obvi que no he fet cap estudi sociològic però, hores d’ara, he pogut comprovar que de 10 espais 9 han rebut la missiva plastificada.
És evident què, personalment no puc reciclar el paper del llistat retallant-lo en bocinets amb la intenció de fer una llibreta de notes, ja que el gargot o l’anotació es perdria entre els números i el caos podria dur a confusions domèstiques o professionals, per la qual cosa la brossa és el lloc idoni després de la inutilitat del seu ús estalviant-nos, de pas, que el net, o neta, filla o fill menor faci un truc a Palau en demanda de Montilla o en el seu defecte d’en Sergi Mas ( o al revés)... Llavors doncs, l'única i sàvia solució, un cop recollida la guia davant la porta de casa o del taller, és llençar els volums directament a les escombraries, acte feixuc per a la que signa si més no pel què té d’involuntari i d’absurdament brut i cansat.
S’ha m’acut un altre ús amb propòsit d'oferir alternatives; si el veïnat d’un barri es conxorxes i part dels exemplars, per dir la majoria, anessin a petar al contenidor de paper (cosa poc provable), les autoritats municipals els podrien dirigir a l'empresa telefònica per al seu ús en el proper l’enviament dels proper anys (cosa bastant provable) i així anar seguir convertint l’avorriment en costum.

miércoles, 12 de noviembre de 2008

Podem? : 15 Novembre, un dia qualsevol.

Si, podem!: L'ultrafamosa frase que li han brodat a Obama inclòs a les corbates i tatuat a l’entrecuix és enganyosa, falsament patriòtica i egotiste, en té més de demanda d’esforç de l’altre que del propi, i aquí és quan una piula que era de preveure que som allà on hi hem estat sempre. En lloc més què sols. Sempre tan ingènua, jo.

És un fet què en el moment que aquella expressió esdevé una utopia venen les lamentacions; des que la vaig escoltar en campanya em va fer udolar com un llop famolenc, que explica el diccionari, i avançar el que ja es dóna per concebut, el seu fracàs en la pervivència. Sembla forta, unànime, plena: sí, podem! però el missatge és copiat d’un “Vostè pot sanar la seva vida” d’una Louise Hay qualsevol, reclam barat dirigit a masses famolenques de companyia, de sentit, de valor, de ser..a través de l'altre. Ben bé tot el contrari és de textura dèbil i maleable, esdevé un càstig pel seu pecat al no saber-se, al desconèixer-se'n, de la falta de construcció, de la necessitat que ens facin mitjançant els altres no des de nosaltres, i acaba consistint en fer de la buidor singular un pou de desencerts plural que inciten la ja eterna desconfiança en allò polític i l'oblid per la cura d'allò personal.

Tot plegat em remet a la reunió que el proper 15 de novembre es farà als EE.UU. i on sembla ser vital fer un bon paper. Buffff. On som? On érem.

Serà que els estilistes, els assessors polítics jovenívols actuals, que ja no ideològics, veuen, escolten i diuen : Vés, fes i sigues, en lloc de la vella consigna progresita que es preguntava: per què, per a què, quan, i resolia: d’una altra forma, encara no, així tampoc, a cap preu, ara ja.

Mai he estat partidària de consignes lapidàries si he estimat la reflexió; llegint-les, les he apreciat amb cura, escoltant-les, les he valorat amb voluntat, però he arribat just al pensament què una creença gairebé absoluta, malgrat algunes necessitats momentànies, és molt, massa arriscada. Tot va molt més enllà d'un enunciat. No és que el lema (sí, podem!) sigui comparable a una cita clàssica (no deixa de ser una frase de campanya aparentment encertada) però el resultat ha estat tan resolutiu com una de fe cristiana: Senyor fes de mi un instrument de la teva pau (St Francesc d’Assís), lluny som de la nostra si la regalem convertint la pròpia caritat en la seva eina.

I com sols estem, estaria bé trobar-nos o, un a un, caminar amb la nostra soletat i acompanyar-nos en durant la manifestació del 15 de novembre. És consolador una esquerra unida? és una altra utopia segurament; però tan si val on caigui el crit d'un cop més dir no, no podem més..., no en el nostre nom, no amb els nostres diners, podem? no podem!, i junts, al carrer o des de la finestra, a modus d' abraçada de l’Amma, es pogués produir el miracle de la revolució com la màgia del nèixer un dia qualsevol i viure-ho en pau. Sempre tan ingènua, jo.


P.S.: una notícia del dia: La renovació de cúpula a la seu de l’ONU a Ginebra de Miquel Barceló ha costat 20 milions d’euros. 500.000 venen del Fons d’Ajuda al Desenvolupament.


domingo, 2 de noviembre de 2008

Més enllà del més enllà

El dia del difunts es manifesta amb tota la seva força, més enllà del més enllà. El gris fum de fàbrica d’època pre-industrial a ciutat pre-industrial és el color que domina sobre el cel, la pluja cau ferint com agulles les teulades i dins del mar l’aigua s’embolica juganera en una batalla infantil entre titans experts en guerres d’aquestes, i el dia no em fa por com quan era petita, al contrari, m’agrada. Dos de novembre. Dia de difunts. Si busqués una cancó de fons seria Stairway to Heaven, s’escau, però prefereixo el so de la tempesta i el brunzit del mar que des de la finestra actua soberbi per goig i admiració dels meus ulls. Si sortís seria al cementiri amb un ram de margarides bordes i fulles seques de plataner podat que abandonaria en una tomba d’un difunt qualsevol en record dels meus. No és el cas, no sortiré i augmentaré la desídia que provoca un dia de tardor enfosquit disfrutant l’ànsia de tristesa i les poques paraules; si s'hagués de fer, seria un bon dia per escriure, per dormir, per ignorar o per fer l’amor o guisar una bona samfaina, per badar; també es poden fer forats a la paret espantant al veí i veure si la casa s’ensorra per sobre dels pensaments, es poden treure les peces i jugar al Rumikub amb els nostres fantasmes, o fer una cervesa amb el vent que xiula entre carrers mentre s'escriu parides als vidres amb un alé provocat veient entregirar-se al cel llunyà rius d’aigua, també pot fer-se una cosa després d’una altra, obviant l’ingrata o afagint ne d’altres, o no fer res, ni badar. Jo podria acabar “Els homes que no estimaven les dones” esperant que el final sigui un altre o podria anar pensant que les eleccions nordamericanes quasi s’acaben per fortuna i desitjar que Obama sigui el que diu que és i que el capital es situi lluny d’on està ara, la pau més a prop i la banca sota un bon control. També puc somiar històries menys mundanes; tanmateix puc tancar els ulls per endinsar-me en una inmensa onada d’aquest mar ple d’escumes victorioses i retorçades inútilment pel vent de sud i nadar entre el siguisaga del que no és en absolut i, imaginariament a cobert de la tempesta, arribar-hi dins de l’aigua marina allà on s'instal.len algues fluctuants i naveguen peixos, al costat de les roques i la foscor que marquen el temps i el moviment de la quietut, dins ben endins del món; allà on només quan una llampegada possiblement d'un vermell elèctric dóna llum a les noves ones renovades per l'experiència i l'ordre dels ja bons difunts que ara també ben endins descansen, i així, tot seguit, tranquila i reexida, emergir i reprendre el cel gris d'aquest dia de novembre i obrir poc a poc els ulls a la pluja... dintre d'algunes, altres, poques possibilitats.

Ilustració: Tormenta, Tanguero

miércoles, 29 de octubre de 2008

El paraigua

Volia parlar d’utilitats i he pensat en el paraigua, és un èxit d’invent; a part d’un bon matalàs, un ha de tenir un bon paraigua, ample, llarg i de roba forta, el paraigua és l’invent impossible de reinventar, verb actual i acció de moda. S’ha de tenir d’aquelles característiques perquè cal aixoplugar-se molt i bé de coses i coses; de gotes grans, dels números vermells, de les idees sense idea, de la frivolitat del sistema, del vent en contra i de cares amargues, cíniques, afilades, però sobre tot un, una, s’ha de guarir de la frivolitat de poder que tenen els banquers, no la banca, de l’economia que dia a dia amenaça la nostra felicitat, si més no econòmica. Ja!, ressonarà en moltes consciències la exclamació, l’originalitat no és una de les meves virtuts, però és que m’he aixecat acabant el mes i, per tant, somiant impossibles. Buscant resguard m’imagino fent una trucada al departament de Recursos Humans (amb majúscules, no sigui cas) de la meva empresa i demanar-los hi que, per favor, deixin de domiciliar-me la nòmina en lloc, que oblidin que tinc comptes corrents i que jo, molt tranquil·la, cada primer de mes, sense cap mena d’objeccions, pas a pas, no serà cap esforç senyors, em disposaré davant de la finestreta del repartidor o repartidora de sous i demanaré el sobre al meu nom, tancat i barrat; perquè així obrir-lo l’obriré jo i el distribuiré jo allà on més em convingui a mi i de la forma que més m’interessi i, que adéu siau molt bones, sense cap explicacions més, parlant a mitges i baixet, rumiant la comanda acabada de fer, que la relació per ara s’ha acabat i fins el mes vinent, que passin un bon dia.

Allò de veure’s l’enteniment ha de tenir a veure amb una actuació com aquesta, algú em dirà: no n’hi ha, ni vermell ni gris, cap paraigua, ni inventat ni reinventat, que t'alliberi de l’anomenat i rebutjat procés imaginat. Era un altre somni, reposa. I és una pena perquè hauria de ser un pecat; denunciable i per processar, n’hi hauria de tenir càstig i el que no té és remei, és impossible, inqüestionable i no entenc perquè, i fins aquí hem arribat, prohibitiu, si no prohibit.

Des del destí que engronxa el bressol, la llibertat ha estat lliurada a la persona i la nòmina domiciliada n’és el ressó, la gran rialla que en Marx dedica a plaer, hores d’ara, quan plou al Wall-Street d’una Barcelona mutllada i pobre amb massa paraigües que poc aixopluguen.

jueves, 23 de octubre de 2008

El rei i La rei, desempolsem el tema.

Ja està bé. M’he cansat de ser monàrquica, mai ho he estat però ara menys, de fet menys vol dir que ja sóc completament republicana. He trigat eh? De tant en tant confesso passejar-me qual “Maruja Torres” (d’aquesta forma la meva reputació no quedarà tan ultratjada) per la premsa rosa, és a dir, la revista HOLA, i valga’m déu que flipo (oh com m’ha agrada sentir-me dir la paraula flipo, perquè l’estic dient encara que ningú més que el meu alter ego número 342 em sent). Flipo, de com porto anys sent fidel a la monarquia..., vull dir, sent incapaç de pronunciar-me amb el meu alter ego 292 (el monàrquic) i dir-li: prou!, ja està bé de consentir. M’ha agradat el senyor aquest que carrega contra el rei, és un atrevit i té un molt de valent; jo no podria, el meu alter ego, el 113, el de la cobardia, m’ho impedeix, em té enredada en un esperit pusil.lànim, completament enfeblit i em fa caure davant qualsevol jerarquia mínimament simpàtica com la mosca a la mel. És agosarat carregar contra la monarquia però, en aquests moments, temps prou interessants, és adequat inclòs convenient i lícit; a qui li pot molestar en plena crisi que els borbons borbonegin? Ben bé al contrari, és època què , i si es fa bé estic convençuda de l’èxit, el republicanisme pot guanyar adeptes si s'enfoca el tema amb èmfasi; és bo i necessari que, en aquesta nova era postbushtoniana i anuncio necessàriament post joancarlista a l’àmbit local o nacional, es carregui contra el malversament pervers custodiat ja des de la transició i ara definitivament qüestionable; per tant alçar-se proclamant les despeses i l’absurditat del manteniment del règim monàrquic és motiu d’orgull i de profunda satisfacció pels contribuents en general i els republicans en particular. Si la classe mitja comença haver d'anar a menjadors socials, ¿no seria convenient que les monarquies es releguessin a la història dels llibres de text?Els meus 423 egos restants la necessiten, la república, perquè ells si que en són de republicans. Per cert, em pregunto, quants en tinc, doncs, en total? En temps de crisi cal tenir els comptes clars.

lunes, 20 de octubre de 2008

Buscant troballes: Aiguafang



Cercant en el diccionari, fent joc de paraules o en el vocabulari diari, distinguim unes paraules sobre altres, per raons diverses i subjectives com pot ser la seva bellesa gràfica, la figurativa, el seu concepte, la força o l’estil, la composició o el to, inclòs la gràcia (una paraula amb les cinc vocals pot ser divertida per segons qui). D’entre moltes, m’ha sorprés la paraula aiguafang i és quan la reconec i la considero dedicant-li aquesta estona, per valenta i atrevida, per cantaora més que cantarina, per agridolça.
Actuant com un matrimoni perfecte entre mots i des d’una bona conjunció, s’engendra aquesta filla única, agosarada, provocadora i, ara per ara, il•legal; no figurant en el diccionari, l’aprecies des del misteri que dota la clandestinitat. Aigua fang: soles, l’una sense l’altra, burlarien la musicalitat, ambdues són fletxes directes cap a un sol punt, aquell on el silenci acaba amb la fressa del dispar i el xoc col•lapsa les distorsions del temps i l’espai, parint més que una paraula un sentiment, una cançó sense lletra, una música…, retorna l’art. De bruta és neta i transparent, malgrat el regalim marró que la guarneix amb un si-no-si-no impressionista com si amb les pinzellades del sol color s’il•luminès més d’una expressió, la de la duresa i la sensibilitat afable, l’angoixa i la suspensió d'un respir sempre dins la de la claretat menys opaca.
Avui repeteixo la paraula i hi veig el món, amb els ulls tancats, ple d’ aiguafang, aiguafang, a i g u a… fa ng! Serà que és moderna i perfectament actual i adequada?.
Flipades a part, Aiguafang és una novel•la (d’aquí la troballa, res és baladí!) i, sota aquesta lírica tutela d’un bon títol es troba una bona obra; no sol fallar, un bon títol, en ocasions, és un bon auspici, i no ha estat menys.
Joan Lluís Lluís, l’autor, és un escriptor nord-català i/o francès (a la ressenya de la edició de La Magrana només explica que és nascut a Perpinyà, validesa en té evidentment) que ha captivat amb força i intel•ligència una història de poques pàgines, senzilla i residual, amb petjada; a modes d’estructura de còmic, poques paraules però ben dibuixades, de volum infinit, de dimensió singular. Aiguafang; torno a flipar…i m’escapo…al món etimològic…
Tres personatges peculiars busquen entre el fang que xucla les seves vides l’aigua què, poc clara i ja promíscua, no pot beneïr-los en un escenari d’una Barcelona enfangada i tèrbola, molt allunyada de la que filma en Woddy Allen; l'escenari té la foscor d’en Blad Runner, la violència de Kubrick, la sensibilitat de poma àcida d’un Medem, director que la podria fotografiar i donar-li vida amb rigor.
Diuen que quan l’aigua fa fang el vi fa sang; en aquest cas els personatges en son d’embriacs i embriagadors per tant el final és saludable i esperançador ja que no arriba la tinta al riu, i en els temps que corren no va del tot malament un final correcte, malgrat que algú el trobi massa rodó.
Amb Aiguafang, una troballa de paraula, un descobriment l’autor.

martes, 14 de octubre de 2008

Grans obres, grans despeses



Algunes obres d’enginyeria i més si de ponts es tracta, les puc considerar veritables obres d’art. Els ponts els que més, i els que més els de fusta. Són molt agraïts per l’artista i per aquella persona que gaudeix de l’ús i la imatge. Són conciliadors i serveixen d’enllaç, estalvien temps i recorregut per arribar allà on, si ells no hi fossin l’arribada o el trànsit seria feixuc inclòs impossible. Aquest cap de setmana vaig travessar un d’impressionant, una obra mestra. El viaducte de Millau.
Amb 500 persones a la plantilla del lloc el grup Eiffage es va fer amb l’encàrrec de la seva construcció. En Norman Foster l’arquitecte. La despesa 320 milions d’euros d’inici, a les acaballes no em consta la qüantitat final.
Deia que el vaig travessar amb el conseqüent pagament d’un peatge de 5 i més euros i també vaig poder-lo contemplar. Des de lluny, menys lluny, ja a prop i per sota. Impressiona d’entrada, els ulls giren la seva curvatura de 2,5 km i alçen els 340 m d’alçada i sense fer pampalluges ajuden l’exclamació. Un cop el deixes lluny segueixes mirant cap enrera i reflexiones. Apareix voluntàriament a la consciència la crisi financera, l’econòmica; allò que des dels 70 estem entre tots destruint, deconstruint, l’excés de capital i el seu malbaratament ens porta om estem, van repetint polítics, economistes, periodistes, etc., etc. Més quantitat de pobres, més de rics: sumari del 2008. I torno a girar el cap i remirar-me el pont.
Sempre n’hi han hagut obres mestres, totes les èpoques esplendoroses han deixat petja, i sembla que estem acabant amb una. La reflexió em porta a la incògnita, ¿s’acabaran les obres magnes, on la glòria és per l’empresa o grup designat, l’artista de torn contractat, mentre els tècnics i peons pateixen l’anonimat i un sou mal pagat? O potser seria millor construccions menys fastuoses que magnifiquin l’interès de tothom amb una estètica més senzilla però més popular? Perquè per obra magna la crisi que hem elaborat mentre algú no construia ponts sinó que els allunyava. Els rics més rics, els pobres...com sempre, més pobres; no som tan lluny de l'època faraònica i ens assemblava que si...

miércoles, 8 de octubre de 2008

Amb els ulls tancats

He de consultar amb el meu coixí si somiar amb en Paul Auster és premonitori. Jo li deia a l’escriptor que no sabia llegir i que m’importava un rave que ell volgués signar-me un autògraf, el problema de la fama el duia malament amb tanta insistència i jo la ignorància l’idolatrava, i que així n’era molt feliç, jo clar, ell no tant, li bufegava; això si, estava molt atractiu i interessant, que gairebé és el mateix, la qual cosa em fa pensar que jo, en el somni, m’estava fent la dura.

Tot es relaciona i quasi s’explica. Aquests dies està per aquí el senyor Auster.

En èpoques de premis literaris, sobre tot d’aquell més sucós econòmicament parlant, n’hi ha que treuen el cap, d’altres que fugen i alguns i algunes que ja són morts i que haurien de ressuscitar per vestir-se de gala i acudir, encara que amb el rostre defallit per anys compartits amb la parca, a recollir el taló i una mica de glòria en una nova vida, ara molt més agraïda.

Doncs per aquí rondava, en Auster, i si no m’atreveixo a criticar-lo si que goso valorar el tipus de fama que l’acompanya i el posat que hi posa, valgui la redundància. Vota Obama i si a en Bruce li perdono tanta propaganda de vot a l’escriptor no. Una cosa és el rock and roll, un estil, i l’altre, la literatura, un món amb estils. Sóc més amant d’escriptors amagats i solitaris, de poca promoció presencial, de dones i homes del món de la cultura que viuen a l’extraradi dels mèdia, allà on descansa l’anonimat cultural i lluny de la borratxera d’hores i hores d’entrevistes i fotografies en blanc i negre o aquelles de difícil composició lliurades en el dominical de la premsa de torn; sóc partidària dels que aprecien el quasi anonimat, ja que signar una obra per se ja et fa públic i que, recollits a casa seva quan troben el compte corrent més relaxat l’alegria és una espurna d’inspiració i no pròpiament la font.

En fi, segurament l’Auster no se’n durà el Nobel, malgrat la seva darrerament extensa producció i sempre lloada (sic), i pregaré que sigui per aquell o aquella que menys s’ha assembli a en Cela i més a la Mercé Rodoreda. I no em faria res que fos en Vila-Matas..., deixeu-me seguir somiant.

miércoles, 1 de octubre de 2008

L'art de riure i viure



Avui s’ha aixecat el dia d’aquesta guisa:

- Digue’m una obra d’art
- Com?
- Em podries dir amb 10 minuts una obra d’art? Clar una obra d’art a la què tu li donis aquesta categoria…s’entén.

Passats els 10 minuts encara hi pensava. Tampoc fa tant d’aquest temps. El dia encara que amb sol avançava feixuc i el matí l’he perdut entre papers i trucades absurdes fins fa una estona que engronxant-me en el meu silló preferit, d’un blau marí tan poc tornassolat com ho és la paret que mentre escric i penso, contemplo, esperant la decisió. I passa el temps.
Hi ha decisions difícils i aquesta n’és una. Com carai es decideix què prima perquè de tot allò que per a tu és art destries quina serà la primera i per tant espontània resposta; el primer que et ve al cap, allò que travessa l’ànima inicialment, allò altre que després de pensar i valorar acabes donant-li la nota més alta? Entre la raó i la passió, una espurna de coneixement, una de dosi de cultura de batxillerat o un no res.
Ve’t aquí que va passant el silenci i la negror de l’aparell televisiu em dóna la resposta: La CAÑIZARES! Com pot ser que hagi trigat tant em descobrir la peça?si per favor és única!. És única aquesta pipicalzaslargas trentona, entre naïf i kitsch, és l'única capaç de sublimar el color rosa amb gallardia, única en lluir ingenuïtat astuta i lirisme humanitari, que brega amb la vida com la broma que és i que canta l’autenticitat de la i el “tan se me’n dóna” - perquè se li en dóna molt bé- sigui lliurant-se a postures intolerables per exemptes de la torbada norma del decor com a raonamens lapidaris sense interès de demostrar cap argúcia intel•lectual. Ella que té com a company, a en Calcetines, el gat pel qual seria capaç de renunciar a un somriure.

- La Cañízares és la resposta que necessitava! –crido ja passades les hores per dins la buidor que creix als passadissos del meu pis; i tot d'una em xiuxiuejo com una vella bruixa que parla sola: només els vells i sempre vius ulls d’en Newman podrien prendre-li el lloc a aquest personatge fantàstic i certament alegòric; els ulls blau-Newman o un bri d’herba, un poema d’en What Whitman o el descans fins la mort del capitalisme, i, després tot un seguit de moltes mostres seguirien com exemple d’ art.

jueves, 25 de septiembre de 2008

Explicacions i altres noms

Premià de Mar, 22 setembre 2008
Serveis i tràmits de la Generalitat de Catalunya,

Intento fer la sol•licitud de diferents tràmits i comprovo que no cal emplenar de forma obligatòria la dada del segon cognom en l’espai destinat a les dades de contacte; en canvi, comprovo que sí es requereix necessàriament les de sexe, població i comarca (si es dóna el codi postal s'interpreta que ja es sap la població). Prescindir deliberadament d’aquesta informació ve donada per alguna causa concreta? Gràcies.
____________________________________________________________________________________
Barcelona, 24 setembre 2008
Benvolguda Sra. xxxxx
Número de sol•licitud 1-51264851)

El segon cognom no és obligatori perquè no tothom té dos cognoms.
Recordi que estem a la seva disposició les 24h del dia, tots els dies de l'any al telèfon 012 i a www.CAT365.net, on pot realitzar totes les seves consultes i tramitacions.
Atentament,
Serveis i tràmits

____________________________________________________________________________________

Acabo de rebre la resposta que he adjuntat en aquest text en el meu correu electrònic i haig de dir que m’he quedat perplexa. Primerament i de forma afortunada perquè el tràmit ha estat resolt en menys de 48 hores, segon, d’aquí la major part de la meva estranyesa, per la resposta. És evident que a Espanya ens registren al néixer amb dos cognoms; només si es tracta d’estrangers, donat que els seus costums i cultura així ho determinen, n’obvien un. ¿No seria més conseqüent per salvaguardar la nostra cultura i en aquest cas, el record dels nostres avantpassats (avui el de les dones de la família), s’especifiqués què només en el supòsit de persones amb un sol cognom no és necessari la dada, per obvi? Cal només un recuadre més, tan sols, de tants, un més, i si anul•lem el de la comarca resta amb un empat. L’obligatorietat administrativa sempre m’ha semblat excessiva i més en la bulímica ànsia d’obtenció de dades; el control està lliurat amb la declaració de la renda (on per cert si és necessari els dos cognoms) . Exclamo, però ja posats en la col•lectivitat, que res més lleig que l’oblit a la mare que ens va parir!. Si d’altres així ho entenen i ho accepten no ha de ser causa perquè el llinatge femení resti cada cop més en una causa romàntica. A Argentina, en contra de pronòstics liberals, s’està imposant la inscripció dels dos cognoms, en canvi per aquestes nostres terres és possible que, a llarg termini, anem perdent un, majoritàriament el de la mare. Generalitzant la idea, la “praxis” s’imposa a la sensibilitat i als honors culturals, la individualitat mana per fer-nos més globals tot cridant: anem per feina!, desarrelem-nos en!. La decepció de cert progrés viu preocupada per la creació d’una nova generació d’idees anomenades progressistes que s’instal•la en una incòmode postura d’indefinició o d’una definició plena de mots ja inventats i de conceptes reiteratius i poc fèrtils, d’allò políticament correcte basat en la pseudo-modernitat, d’expectatives pobres i d’audiències bàsiques, en la il•lusió d’un progrés amagat en una mediocritat redefinida sota un “salvis qui pugui” i "un café per a tots". En fi, com diria la meva àvia, el cognom de la qual jo sí recordo, carallo, mais perdeuse na guerra! Però... i aquelles i aquells que no la vàrem viure, com és que ens conformen amb tan poc? Potser, precisament per això.

P.s.: No poder-me dirigir a un persona i que, alhora, algú signi amb el nom d'un departament és la tercera causa de la meva perplexitat; prefereixo, si més no, les cartes de certes empreses on publiciten amb la signatura de directors/es de noms aleatoris o de rangs generals..., una s'enganya amb un xic fals d'humanitat.

jueves, 18 de septiembre de 2008

El taló d'agulla i la certesa

Quan és dijous i setembre una mira el mar i pensa: Potser és l’únic que és cert.


- ¿Jesucristo es mago abuelo?

- ¿Mago? ¿porqué?

- Porque convirtió el agua en vino en las bodas de Caná.


Torno a alçar els ulls del llibre i torno a buscar la certesa. Si, potser la té el mar. Molt a prop una veu aguda i poc tímida comenta en castellà:


- Lo mio no es un novio, ni un amigo, si no es ...lo que...se lleva ahora...

Tanco el llibre, se’n fa difícil seguir. El sigui saga del vagó de tren engronxant els pensaments em lliura de nou a les aigües que acaben sense força no massa lluny de les vies. Sort del mar, em repeteixo. Un taloneig vigorós m’extreu del paisatge i em du a uns peus femenins. Taló d’agulla en una sabata negra d’estètica sensual i atrevidament matinera marca un ritme apropant-se a la porta de la següent estació. Em retorna una imatge, la de una xinesa i els seus orientals peus embenats a la portada d’un llibre. Interiorment murmuro mastegant fort les mandíbules amb certa ràbia : Som més proper a antigues tradicions i més fràgils que una ungla, cada vegada més fràgils i cada vegada menys conscients; la modernitat i el nou segle ens ennuvola el nord. Ara vaig cap el record d’ahir nit de la sentència d’una frase lliurada per un expert al telenotícies:


- Es privatitzen els guanys i es socialitzen les pèrdues.


El mar ja queda lluny i el túnel d’entrada a l’estació principal de la ciutat deixa negra la meva confiança. Darrera anys i anys d’idees, de enganys, de messiàniques lluites, d’infructuoses guerres, d’arbres caiguts i de nous brots. Davant l’espera que algú converteixi la pobresa en oblit i els homes i dones en persones de certeses, des d’un vagó de tren fins a uns despatxs de Wall Street.

S’atura de cop el ferrocarril i una frenada sobtada em decideix pensar que millor cadascú faci la seva feina amb la naturalitat que té el mar, les entrades , les sortides, amb tempestes i calmes, allò que ara per ara només la naturalesa regala.

lunes, 15 de septiembre de 2008

Ha estat un infart


Avui ha tocat comprar la pila del rellotge de polsera. Fa uns dies que uns quants aparells tant d’ús familiar com particular s’han alçat radicalment en vaga definitiva. Això em ressona aquella notícia de “ es preveu una tardor calenta”. Des de la màquina de fotografiar, la seva raó no li falta; la bateria de la furgoneta, cansadeta de pura ruta; i també l’aparell microones, la làmpara del menjador, no es tracta de les bombetes; fins el so de la televisió, que tant grinyola de forma absurda com ressona com si es tractés d’un monòleg litúrgic enregistrat a la església del poble on ningú més que la fila primera entén el què, tot té una fi. S’inicia amb la permanència parcial de la provisionalitat, com la pila o la bateria, amb l’eix vital de tenir previst la mort, com el nou curs escolar el proper juny.
Més llarg, amb novetats, però amb inici crític i de final inconcret aquí està, a les aules, a la premsa, a la vida; sempre igual però mai de la mateixa forma. El que si que sento fa anys és la falta d’enveja cap al exercici d’aquest ofici. De titulació si no fàcil si més propera que altres, la pràctica ha de ser vocacional i és complicada. Amb una fulla de ruta molt llunyana a un mapa boirós, ni cap GPS que informi i determini si cal aturar-se o anar a la dreta o més enllà, que el sentit comú i l’experiència, l’olfacte de la responsabilitat, els mestres que, a nivell econòmic ja han tocat sostre, no ho tenen fàcil en el desenvolupament de la seva professió. Amenaça la tempesta, la queixa si no generalitzada està lluny de ser un pur lament, alguns diuen que tampoc cal tant, altres que potser és massa. Des de la meva taula de funcionària d’una administració local amb forma de consell expresso les condolences pel dol que l’ensenyament no deixa de lliurar-se sent com és la via per excel·lència del desenvolupament de les persones, ja què, en ple segle XXI, hauria de garantir-se una base de mínims, concordada i si més no un pèl brillant. No sé si tothom té les piles posades o la bateria carregada..., uns per excés, altres per defecte, no es pot produir un infart ja que les causes són conegudes i la prevenció el gran repte.

martes, 9 de septiembre de 2008

El detall


No deixo de dibuixar flors si el que dibuixo se li pot dir dibuix i si s’enten aquell gargot com una flor. Mentre parlo per telèfon, mentre decideixo si pujo al terrat a estrendre roba o quan poso cara de morruda en els moments que em barallo sola, com molts, dibuixo flors. Rodonetes, més aviat petites, per tribus; faig grans guettos de flors en cascada o en raïm, flors de pètals dolços que amb la inflorescència destaquen en un gran núvol. És, de ben segur, l’enyor del detall que més trobo a faltar tornant de vacances.
Els països que he visitat tenen flors, geranis tartamuts, girasols esmaperduts i ufanes margarides, grans col.lònies de lavanda i un grapat de tons rosats de roses atrevides. En balcons particulars, al llindar les carreteres, a peu de negoci, obrint la taverna de vins, més enllà la copisteria; en el grans monuments, a l’estació de tren, estàtues de colors fent costat a senyeres pengen flors, descansen, viuen flors; en promiscuitat, en parella o per ètnia, allà hi són, representants del detall, reines del paisatge, transformen l’imatge en un moment etern que ara recordo i, si tanco els ulls, menys oblido.
M’agradaria, doncs, el contagi d’aquest gest cortés, potser un xic femení, i trobar el meu poble ple de clavells, rojos-maduixa, blancs com un guant, grocs com la pruna, en nissaga de concòrdia; la tinta dels quals fos resó i li fos glòria, ànsia d’orgull dels camps que ben aprop ens els acosten. Però ep aquí!, no gosaré introduir-me en terreny erm, que ja anticipa el fracàs només en el cas que la sort d'un sorteig tombés la crisi moral que ara enquista l’ànima i, deixés la butxaca orgullosa i la imaginació cantarina, tot a punt per regar l'hortet que hi cabrà en un cabàs; mentre, però, seguiré dibuixant les flors del cantant, introduiré flaires i colors en aquell esbós mentre honro el record d’aquells que ja fa temps que a guerres passades ara poden i volen, mentre esperaré el moment que el clavell posi fi a una llarga distància on el detall casolà s’amaga darrera terres d'abundància i aparegui petit malgrat aquest destí d'un test amb poca aigua.
Fotografíes: Racons de Thun. Suissa.

miércoles, 3 de septiembre de 2008

Bones

Bones.
Todo se pega menos la belleza, és una coneguda dita castellana que explicaria aquesta benvinguda utilitzada a terres de Girona i que he fet meva i ara reprodueixo, Bones. M’agrada i se m’ha enganxat en extrem aquestes vacanes; no ha estat ni el dolç Aurevoire, ni el feixuc Die Begrüßung, ni l’impronunciable Dobrý den; Bones és salutació d’entrada de fàcil plagi i animat contagi, és cantarina i elegant, breu, alberga cert misteri (són realment bones, o es disimula amb la inconcrecció?), i és global : recull totes les estones, curtes o llarges; amiga de la imprecisió, des d’un minut de nit fins una llarga matinada; tot pot ser “bones”, sempre i alhora i no ser-ho mai, ni de veritat; però s’enganxa, s’adhereix com un llimac solitari a l’estiu en un rebregat paper de plàstic penjat dins la brossa. Bones. És rodó, com el vuit del “crísic” 2008, és l’inici d’una tornada que recull allò de necessari i el troç pesimista, l’oblit i l’enyorança, un inici que hores d’ara, a s’hora baixa, és fa present.
És com tornar a casa però no del tot, un estat on em trobo bé. Entre mig camí: parada i fonda, i mentre anem anant-hi. Tot plegat: Bones, com sempre i, per tothom.

Fotografies: Dona de Faulensee i paisatge a la Jungfraujoch- Suissa

jueves, 31 de julio de 2008

Cercles cíclics

Me voy a despedir por vacaciones. Es lo cortés. Y lo hago en castellano porque es como mejor me expreso en las despedidas, así ni lloro.
Nada es redondo sino se cierra el círculo y, como ante un test de prueba de acceso a un puesto de trabajo moderno, antes señalaría con un cruz la circunferencia al rectángulo, y ante tal rasgo de mi personalidad, me dispongo a que, punto y punto se rocen en un trazo, esférico, hasta cerrar la figura con mucha finura pero sin recato y acabar con todas el primer señuelo iniciado hace, quizás, un año, justo cuando se acabaron las anteriores, rebajas, o vacaciones, ya que de eso se trata, de descontar lo que la canción dice que dignifica y anotarse cuenta en el debe, o deber, del renombrado ocio.
Está claro que en dicho período anterior ha habido pausas y dispensas pero nunca tan extensas como las que regala el mundo laboral y empresarial en este nuestro verano (mentalmente es evidente que sí..) pero, no sea que el lazo que une y divide ambos espacios me disperse por alguna sin razón loca, me precipito sin pausa a iniciar un bloc, o bloque, de descanso, y éste será de antiguo formato, en papel de libreta espiral, en el que ahora anoto lo escrito y lo previsto, el que será testigo, a ser posible, de muchas hazañas privadísimismo, y en lo posible, de neurastenias y otras felicidades público, como el paseo, la conversación, el pintarse la línea negra en mis ojos, o el buscar un rincón escondido, sea descubrir historias ya intuidas hace un año, justo en el anterior receso o inventárselas en lo imaginativo. Menesteres privados, también que permitan en 31 dias, ni laborables ni festivos, pasar de una esfera a otra como leones de circo que atraviesan el aro de llama ardiente con lenguas de fuego, con la ingenuidad que da la costumbre de muchos otros recesos (larga trajecto en lo laboral me consta públicamente) pero con la cautela de abrir los ojos despacio cada dia, no sea que la jornada me pille cansada y floja; eso sí, como siempre, amando.
Ilustració: El verano. Gustavo Aimar

miércoles, 23 de julio de 2008

El Mejide i la noia blava

Me pone el Mejide, moltes i molts ho diem, d’altres se n’amaguen; és molt possible, inclòs, que em compri el seu llibre. El Pensamiento Negativo, està al rànquing en castellà. M’agrada aquest personatge, m’entusiasma, millor, i és de les darreres operacions de marketing que s’han fet on he caigut com una burra, de bruces que és diu en castellà, però ho sé, ho gaudeixo, i com.

Puc assegurar que mai havia seguit una gala d’O.T., ben bé tot al contrari, renegava i de quina manera, cosa que segueixo fent, que ningú s’espanti, de fet aquesta operació musical està a les antípodes dels meus valors, però en Risto Mejido, entrant esbiaixat a la meva vida a través del zapping i observant l’adolescència, m’ha atrapat d’amagat com un joc de miralls, com un somni en espiral on la voragine hormonal traspua el record d’una llunyana joventut ja perduda. Será por eso. I llavors caic. Des del sofà, pata aquí, pata allà, confesso que potser m’agradaria ser la Virgínia, fràgil i pusil.lànime, en aquella edat, al punt de la innocència dolça, blava, que acaronada per un Risto, és alçada al triomf de la morbositat de l’ home madur però què finalment, com una ventafocs almodovariana, coronada reina caigui, amb el Glassex a la mà, en la més real monotonia, passats els anys, ja què no és pot negar l’evidència i, se’m permeti, sóc amant dels finals amargs. I quant a la música de fons, que segueixi sonant la cançó del Palito Ortega, aquella de tota la vida, el Tengo el corazón contento...., ja que lloa l’ amor feliç, l’amor net com un llençol penjat a l’aire, aquell que després de l’estiu perdura, camina, encara que mai sigui per tota una vida.

Perquè per fortuna o desgràcia, a la fi, els somnis, somnis són, que deia en Calderón, la nena es farà gran, el blau serà gris i en Mejide, homosexual.

jueves, 17 de julio de 2008

Incivisme i imprudència a la platja











I tal dia fa fer un any.
Som-hi.

Aquest any 2008 la Diputació de Barcelona anuncia l'oferta de facilitar a les famílies que així ho vulguin unes pulseres identificadores de la canalla en cas de pèrdua. Amb un "oh sí! així podem relarxar-nos" contesta la pregunta un pare a qui li ofereixen tal servei. Sembla ser que, per exemple, a Salou en un estiu i en una sola platja, on es poden concregar en un dia unes 5.000 persones (ja són ganes d'ensumar suors i compartir crits i cançonetes d'estiu) poden perdre's d'uns 12 a 15 nens per temporada. I ve't aquí el per què de la pulsereta, més enllà del per què de l'ajut de tant socors, tema de molt anàlisi; i ve' t aquí l'alegria d'aquella família, a la què més que oferir-li una facilitat per no perdre la criatura el que se li hauria de fer és extendre una sanció (ara jo faig de poli, he dit sanció, si) per fer perdre diners a la comunitat en descuits particulars. En molt dels casos són pares i mares reiteratius amb una barra contumas ja que poden perden més d'un fill en diferents horaris i dies, i inclòs en algun cas d'estrangers els hi han dut el mocòs o mocosa a l'hotel passades unes horetes de l'estona a la guarderia estiuenca. (Segons fons donades a La Vanguardia pels socorristes).
És obvi què amb tan d'ajuda gratuïta i altruista cada vegada serem menys lliures i més depenents de l'altre ja que és més còmode el control donat que el que s'ha d'adquirir. Bé, de fet no dic res nou, la norma existeix per incumplir-la, és la legenda, però també per aplicar-la amb sentit comú i lògica per part des de les administracions i del seus gestors.
La seqüència de fotografies de dalt del text són fetes quan un auxiliador de la platja de Bellamar temedor de la vida dels banyistes, -ja que tan dins com fora de l'aigua podien rebre un ensurt, les dues zones estaven a vessar (comprovi's la fotografia)-, alerta al piragüista, de poc seny i molta raüxa, el crida i, en un castellà de les amèriques, elconvida a sortir de l'aigua no fos que fes mal a tan poblada platja; donat-se el cas de l'omissió per part de l'esportista, que flipa davant de tan increible norma, tota la vida havia passejat amb el seu caiac tan alegrement escoltant el vol de les gavines, avisa a la polícia local demanant vinguin les forces d'ocupació, els geos o el princep de Bell Air que sembla ser que darrerament és l'hèroi per excel.lència.
Deia que d'això fa un any i encara hi són amb el xiulet a la boca i el dit a punt; jo civilitzada de mi com sóc, aquest estiu li demanaré, que no dic demandaré, al socorrista una pulsera d'aquestes amb xip de gossera no sigui que la criatura se'm perdi dins la mar fugint del civisme i la prudència, la piragüa abandonada a la sorra i jo perplexa i oblidada, com ara fa un any.

lunes, 14 de julio de 2008

El cau dels artesans



Acabada la festa és just dedicar-hi un recull d’atenció als artesans que de forma rigorosa van estar exposant, com lleons de fira, malgrat les inclemències del temps,els capritxos del client i la sort d’una ubicació, característica que s’inclou, per naturalesa, en la dificultat del seu negoci que ja, per si mateix, requereix gran valentia.
Els artesans i artesanes de Premià, aquelles persones que de forma directe viuen del què produeixen, o complementen amb l’artesania la seva qualitat de vida, en temps en què la producció manual està relegada per al més agosarat o al més adinerat, mereixen una menció en la personalitat d’aquesta festa, encara que sigui un cop acabada. Essent part d’un patrimoni del que s’ha de tenir cura, no es pot permetre que caiguin en l’oblit i el desempara en el seu propi poble; altres anys així ha estat i afortunadament enguany hem tornat a recuperar la seva presència als carrers que, com tota festa major que es lloi de ser-ho, ha d’engalanar i lluirar la seva força artística i cultural i, si s'escau, d'oci.
Llum, colors, textura, olor, art en petit format s’ ha escampat, com una llavor en plena tardor, durant dos dies de la gran festa de l’estiu. Ceràmica fornada a casa,; espardenyes muntades a casa; flassades cosides a casa; flors, cares, llunes, pirates, pintats a casa; objectes mil, collarets, samarretes amb fotografies i motius del poble; estoles, davantals, robes teixides per mans premianenques; imatges de l’església esbossades amb llapis de carbonet, punts de llibre amb aquarel·la elaborats amb enginy a casa. Perquè l’idiosincràsia d’un poble no és complerta sense els Peps, les Immas, la Margarita... l’Empar; i tot plegat, a Premià de Mar, tenen un nom tan gran com el del pirata Omar, o més, i més que n’apareguin per la propera trobada, des d'aquí a allà, des de les Mariammes que trencen trenetes fins els Khalids que treballen el cuir, passant per la Cuba que escriu poesia a la brasileira que treballa el collage i l'estampa a les camisoles. Que del cau sortin els artesans d'aquest poble, tant siguin pirates com si són premianencs, i llavors en serem tots!

viernes, 11 de julio de 2008

Nit de pirates, som de festa

Nit de pirates, nit d’aigua. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Al final m’ho he après. Remutllada i satisfeta, malgrat que una pantalla destorbava el directe, he seguit el seguici com una paparazzi neòfita i vestida d'hibrid entre premianenca i pirata.

Quatre fotografies dolentes pel record i molta son després de dos dies seguits de brega, la primera d’eufòria, la segona de remullada. No va ser així la tercera; vaig deixar en Pau Riba per la nostàlgia, no en tenia massa ganes de la vella glòria ; ho sento pels fans, però puc jurar que en la distància curta el famós perd bastant, segurament com molts.

Diuen les males llengües que el Terrabastall va tenir un incident, segons la majoria breu i lleu, segons d’altres amb un xic gran d’espurnes; tot conté un risc i el millor és prendre opció per atrevir-se si no pot passar que et penedeixis de no haver tastat, i els Infusió Teatre, diuen en general, han estat a nivell i La infusió, segons els dietistes, és digestiva i diurètica, i jo com els joves alternatius els hi tinc especial devoció.

La festa continua, nit de colles, de carrers, cursa a pèl i potser quatre fotografies més, dolentes clar, per anar comparant i dient: tal dia va fer un any!

lunes, 7 de julio de 2008

Txupinazos

És fantàstica la festa. En general és un el remei per combatre l’avorriment que generalitza el dia a dia encara què és necessari saber que sense la qüotidianitat la festa no tindria la lògica que en té. De fet festes n’hi ha per batre records però parlaré de la conjunció d’una de les més grans amb una de les més estimades.
La coincidència què el 7 de juliol, Sant Fermí, s’apropi tant al 10, Sant Cristòfol, em fa témer cada any el pitjor. Una me l’haig de perdre.
Els SantFermins, per a la què subscriu, és una de les festes més aconseguides; no en va tants d’escriptors, artistes en general, locals o internacionals s’han afegit a la gatzara impregnant-se fins l’addició que comporta un retornar any rere any, malgrat el perill del “encierro”i sempre esperant que es torni a cantar el riauriau.
La que subscriu, deia, un any de fa molts anys la va practicar, la va viure des de la barrera dels prudents fent un ús mig decent si nó un pèl cobard. És sabut, repetiré; l’anar de porta en porta de baretos impregnant-se de la follia del vi i el riure; matinar quan encara no s’ha tancat l’ull per veure el color, l’olor, el soroll; el frec a frec en què juguen els navarresos amb la lluita establerta entre la por i el joc; el trobar-se, ja tacat el blanc, i fer amistat sota els arbres dels molts parcs que té la ciutat i que acullen a l’estranger amb tolerància, tanta què, fregant la línia entre allò correcte i el que no ho és, és fa allò que sembla impossible, afortunadament aquí dèbil, que és fer l’ull gros.
Fa anys que tinc ganes de sentir de nou el txupinazo i tornar a topar-me amb l’olor de pixum i d’excesos, però Sant Cristòfol és potent i m’ho impedeix. La conjunció de les dues dates fa què tan sols des de la curva de l’estafeta de Premià, entre la gran via i el carrer de la plaça, la nit de la cursa dels desputllats, que sense cap bou ni vaca que empaitar ni els empaiti, els que acceleren per acabar remutllats a mar, em torni el dubte de si he fet bé o no en l’elecció del que més desitjava; com dos amors als que només un s'ha de correspondre, sempre penso que he estat de l'altre infidel.


viernes, 4 de julio de 2008

Cartells, preludi de festa













Des de la mini-revista "La Clau" he arribat al cartell d'aquest any de la festa major de Premià i des del blog de l'Àngel al de la primera festa musical d'enguany. Són les primeres instantànies que veig i haig de dir què tots dos cartells m'han entrat, perquè la qüestió és que les coses entrin. Sense posar-se intrascendentals ni molt menys trascendents, les festes poden ser criticables però poquet filosòfiques, quan més essencials i menys rebuscades millor, seran més populars, però no seré jo ara qui digui massa havent-hi una comissió de festes; deia, però què la primera sensació compta sempre i molt i el cop rebut, a través del disseny del cartell, ha anat directe al cor; marcat per la simpatia, la novetat i el color, el cartell li dóna gracilment la benviguda a la Major Festa del 2008.!

miércoles, 2 de julio de 2008

Reconeixent paradoxes

Com aquella persona que vol sortir a prendre el sol i es troba davant d’un mur que alçat li impedeix accedir a la barana, els temps que caminem són plens de paradoxes. Des del símbol dels colors què com el vermell, lligat com el tenia a un concepte de vida, en poc temps s’ha adaptat a un tic més esportiu del què l’ideològic el caracteritzava; a les exclamacions breus de l’ anunciada i possible jornada de 65 hores, que paradoxalment la patronal esgrimeix com més breu i equitativa en la conciliació que la de les 40 ara practicades, fins a les darreres informacions, en aquest cas és a la sanitat, sobre salut ginecològica que expliquen què la pastilla antibaby, sempre reconsiderada perillosa per la salut de la dona, ara ben bé s’anuncia com inhibida i firmament aconsellable per preservar-les de possibles futures malalties; a la gran paradoxa que representen un triomf de les rebaixes en temps d’augments a les dificultats. Avui, com un dia més, contemplo la cèntrica plaça de Catalunya de Barcelona; surto a fer un cafè i, aprofitant l’estona de pausa-esbarjo que contempla el meu conveni col·lectiu, em passo pel taller de sabates que al subterrani del Corte Inglés ofereix tan preat i ara per ara estrany servei, ( paradoxa sobre paradoxa: al preu que et cobren l’arranjament gairebé pots comprar-te unes de noves, de sabates ((reparar o renovar: gran dubte ecològica)); conscient com sóc de la feblesa econòmica que els especialistes situen encara lluny del meridià de la seva crisi accedeixo als grans magatzems amb l’idea de passejar míniment tranquil·la i acabar ràpida en un afer tan fàcil com el d’una reparació, la sorpresa és gran quan veig el volum de personal que la gran botiga acull en la poca hora prudent de les onze d’aquest matí. En uns moments que sembla que les butxaques són buides; a vessar de personal, estranger, local, jove, masculí, d’edat, el moviment de l’establiment semblava la Pça Colón en el recent dia de celebració on tots eren rojos.

I així fins l'infinit.

Paradoxes n’hi ha per parar un tren, cosa realment poc difícil a rodalies, ara mateix porto una rebequeta quasi de llana en el despatx que m’acull diàriament, mentre què quan surti al carrer hauré, per desgràcia de molts, treure’m certes robes, per a un cop dins del transport públic o el banc de rigor tornar-me a abrigar. No sé si molts fets són més contradiccions que paradoxes, el cas és que a vegades és ben difícil veure llum clara i més si ens amoinem donant-li sentit a la vida, com aquell sord que parla amb una tàpia.

jueves, 26 de junio de 2008

Premediá, premediá!!!!!!!!!















Premediá, premediáaaaaaaa! cridaven els s'atormenta.....ni dalt ni baix, premediá era el crit de guerra que sintetitzava l'impuls, les ganes, la feina i l'esforç fet durant mesos pel Cau premedià (mig d'aquí mig d'allà), L'Expolsada per oferir una revetlla celebrant l''entrada en el solstici d'estiu i què, amb tan bona pencada aconseguiren a més fer què aquesta nit de tint vermell foc, per segon any, arreplegués gairebé tots els elements necessaris, l'arribada de la flama per encendre una autèntica foguera, vi de taula, salt de brasses, tall d'un criollo excel.lent, carn ben brassada i, gent premediá, mig d'aquí mig d'allà i, faltaria més, el ball de revetlla que només els S'ATORMENTA poden ja oferir, ja què a d'altres, ara per ara, ningú no vol; ells mateixos s'autoproclamaren els reis d'aquest dia al regne de PREMEDIÁ. Vagi doncs, des d'aquest espai, una reverència de reconeixement als joves del Cau l' Espolsada què celebraren a ritme d'un Mickael Jackson, d'un Eagles, Jamiroquey, d'en Marley, al crit heavy de guitarra de la Bola del Drac, els Cazafantasmas, i el pop més actual, la verbena amb moviment de taules, bellugadissa de cadires, recollida de molles i papers, i reciclatge de restes, la nit més jove.
Quan encara la verbena sonava a petard i música variada, en concret la dels Sindicato del Riff, parlaven en Martí Rosselló i jo de la voluntat de fer un text en els nostres blocs sobre la festa; tots dos deiem que calia escriure també sobre les coses bones; ell ja ho ha fet : http://www.lacoctelera.com/martirossello i jo tenia moltes ganes d'enganxar especialment algunes fotografies, de fer-les públiques en aquest meu racó; de fet, teTnia ganes de repartir-les entre els seus protagonistes, però la feina i els canvis de casa han enrederit el propòsit. Ara ja he fet constar aquest nou terme, PREMEDIÀ, què penso a partir d'aquest Sant Joan hauriem d'explotar i exportar per bé del tots els premiás...i premediás.


Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre