Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


lunes, 22 de marzo de 2010

Dissabtes

Passar una tarda de dissabte fent debat no és freqüent per a mi, i més si el debat és públic i més si té èxit; la tarda de dissabte procuro que sigui minimalista, però del dia dels fets que parlo no es va donar el cas. Un dissabte de xerrada es fa de tant en tant i creuant els dit perquè s’ompli la sala i el debat sigui generós; aquesta excepció es va produir el passat 20, i el resultat... jo no demanaria millorar-lo, en tot cas, mantenir-lo.
Sense nervis, dos dones i un documental van ser les primeres protagonistes just en el moment que començ
ava a començar la primavera.
Primer les veus del documental, després les paraules de l’assistència.
Shorok, realitzat per la Yolanda Olmos, és una fotografia en moviment de la vida de quatre dones del nord del Marroc
; dones que amb el seu esforç i la seva confiança descriuen el que fan, el que volen i per què; joves i no tan joves que han decidit treballar sense fer-ho a l’ombra de l’home, del pare o company; fugint del victimisme són poderoses perquè volen un espai laboral i vital propi, volen ser protagonistes de la seva vida a casa seva, no migrant fan la feina al seu país, poder perquè estan menys necessitades que aquelles que no sobreviuen i han de marxar per ajudar a sobreviure la família. El documental arriba versionant el que la Yolanda va experimentar en el seu projecte, però aconseguint no només uns testimonis si no copsant l’ànima d’aquests; entre rialles vergonyoses i astutes complicitats, sempre sense deixar de treballar, modelant la farina o conformant la forja, ens ensenyen a prendre consciència de la seva vida i com així volen seguir endavant.
Després, la sociòloga de Revolta Global- EA, Sandra Ezquerra va ser l' altra veu, aquesta teòrica, encara que sovint ilustrativa, i marcada per la ressenya anticapitalista de la lògica alternativa que defuig sempre del discurs oficial; això si, amb l’ explícita insistència de com la societat del primer món trasl·lada a la dona migrada a uns treballs d’economia submergida i de precarietat. Les seves paraules van deixar un discurs obert a la reflexió.
Però la sorpresa va ser el públic, l’assistència, si busco un terme neutre. El públic d’aquella tarda de dissabte va trobar una estona, tant de temps com d’espai, de complicitat, de qüestionament, d’apunts i de nexe; ningú, però, va preguntar per les solucions, perquè les solucions anaven implícites amb les aportacions, que no van ser poques. Des de dones que els hi preocupa el trasl.lat que està fent la societat del primer món en el mercat laboral, en el sector de la cura als altres, cap a la dona migrada, un sector poc visualitzador d’economia i reconeixement; la demanda de necessitat de cohesió, cooperació entre nosaltres, joves i adultes, autòctones i immigrants; el qüestionament dels valors i les necessitats de les noies envers al seu futur; fins, com ja he dit, l’ interès de fer visible el sou de qualsevol col.lectiu que formi part de l’anomenada economia submergida, que si més no reconeixem, ara, encara que sobradament insuficient ja no es treballa per no res. Altres intervencions, de felicitació i de dubtes, com la d’un home que recordava els masclisme femení i al qual se li va respondre, que d’experiències i casos n’hi ha a gogó i a tot arreu, no poden generalitzar-se amb personalismes; aquesta mateixa persona també va reconèixer la pesada motxilla de la dona; i es va cloure amb una gran demanda final: poder escollir, fet que encara no té la dona; verb i acció, ara per ara, molt més freqüent en la vida de l’home i que representa molta més llibertat per ambdós sexes.
En fi, tarda rodona, gairebé ens van fer fora, ja què el debat va seguir a micròfon tancat, gràcies a les inquietuds d'altres dues noies que explicaven què el fet de dur vel anava molt més enllà d’una expressió religiosa i espartana.
Bona tarda de dissabte; en cap moment vaig enyorar la butaca ni el llibre, i això no ho superen gaire coses.

jueves, 18 de marzo de 2010

Visions femenistes i anticapitalistes

El dissabte 20 de març a les 6 de la tarda (centre Cívic de Premià de Mar), el grup local de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista a Premià de Mar us convidem a participar en aquesta activitat enmarcada en les jornades del Dia Internacional de la Dona Treballadora.Enguany volem mostrar visions i alternatives en el context de crisi sistèmica, lluny de la celebració insubstancial i propagandística oficial. Volem fer visibles les dones immigrants, les treballadores, la precarietat i una doble mirada enllà d’Europa i, també, al nostre país.En aquest acte comptarem amb la participació de la sociòloga, activista feminista i militant de Revolta Global-EA, Sandra Ezquerra. La ponent ens parlarà de la recepció de la crisi entre les dones i, especialment, en el col·lectiu immigrat. La segona part de l’acte consistirà en la projecció del documental Shorok. Aquest treball ens mostra unes visions de la relació dona-treball-crisi a la societat marroquina. L’autora del documental, la premianenca Yolanda Olmos, estarà present a la sessió i participarà en el col·loqui.
Us esperem.

jueves, 11 de marzo de 2010

Tornant a la càrrega, uns dies després...

Sota una espessa manta blanca ha quedat amagada la celebració del dia de la dona d’aquest any al nostre país. Algú diria que sóc una exagerada dient que sempre ens toca el perdre, que inclòs la naturalesa la tenim en contra; és molt possible que no sigui feminista la persona que així opini, o que tingui una visió sobre la realitat que no coincideixi amb la meva, no deixaré de practicar el respecte. Però sí, el 8 de març del 2010 passarà a la història per l’absència de mobilitzacions a Catalunya sobre les reivindicacions de necessitat d’equilibri social, laboral, cultural...e.t.c., e.t.c., entre dones i homes, allò que ara en diuen feminisme post-modern; i allò que ara encara es qüestiona si cal o no festejar: quina millor forma de demandar que tenir un dia significatiu per celebrar la queixa ? celebrant-les les demandes és quan les accions admeten fotografia. I això és el que es veu. És així.
És un fet que la naturalesa no admet sentimentalismes (és d'en H.Hesse) i ataca per allà on ens fa més mal: la imprevisió i la naturalitat, la falta de pudor davant el control de totes les coses referents a la humanitat, trets, d'una altra banda, que subratllen la seva idiosincràsia però que malauradament molesten a molta gent (hay que joderse o, per ser més fina, és el que hi ha, condició humana, i a qui no li agradi que es tiri a la via). Aquesta nostra incontrolada naturalesa, deia, aconsegueix que les vindicacions ideològiques passin a segon terme, o al tercer, qualitat humana, repeteixo, però... ¿no és qüestió què siguin els seus habitants, amb capacitat de reflexió, sense valer-se de la mare terra , els que ignorin fets i demandes de forma absoluta i per discriminació?. Un exemple proper i dolorós com pocs, el darrer Fòrum Social. Absoluta indiferència per autoritats, classe política i mitjans. I sobre això en volia queixar. Arribat el punt que en aquest país només es dedica a gestionar, lluny es deixen les ideologies, ni des del govern ni des de la classe “política” es practiquen; al carrer quan a modus de bolet neix alguna, s’obvia descaradament. I això fa pupa a tothom, encara que poc parlo dels que aguanten sota la copa del fong que ja van sobradament segurs i satisfets, aliens, quan volen, de tal indiferència. Deia que si, sí, el 8 de març a Barcelona s’ha celebrat, malgrat que no sortís en lloc, que la neu ho cobrís toooot, inclòs el sentit comú. El passat 8 de març, com fa 100, va ser el dia de la dona : felicitacions entre companys i companyes, escrits conxorxats i proclames i, una manifestació. Sí, senyores i senyors, l’alternativa feminista no perd comba i plogui o nevi està al peu del canó, i jo que ho celebro, i ho celebro fent públic en un petit espai públic com aquest, que sembla que és dels pocs que queden amb perfil comunicador, el de la xarxa; aprofitem-ho, doncs, i per a que consti.
I moltes felicitats a la lluita feminista, una lluita jove malgrat la vellesa de la nostra civilització, i acabo com he començat: les coses per a les dones mai han estat fàcils i si nó, com s'explica la joventut de la diada? Per això és un altre tema.
Esperem doncs que, al contrari que la vida, la lluita sigui curta i compartida, a eso vamos...

lunes, 1 de marzo de 2010

Entre blocs

Aquest espai necessitava un descans. Aquestes pàgines abstractes, parides entre el paper i la imaginació estranya que neixen a través de les ones virtuals s’havien d’aturar, sense càlcul, per imperiosa emotivitat circumstancial. A continuació m'explico.
Si una cosa té la signatura d’ un bloc és tenir-ne d’amics (més que fer-ne, que també), de blocs amics, d’amistats reals traslladades més enllà del que diu el costum, d’amistats en xarxa, i aquí hi veig més el fil d’un pescador, l’agulla que cus, que no pas la línia telefònica en aquella paraula ja tècnica, la xarxa. Els blocs són, a part d’un indicador sobre el grau personal de narcisisme, allò, un passeig d’amistat i, de pas, un exercici amb dosis grans de molta curiositat cap a l’altre. Dos anys de bona experiència m'ho confirmen.
Quan s’està front la pantalla i busques per aquí, per allà assaboreixes la fortuna de l'instant, com a glopets . La situació em recorda a quan, de la mateixa manera què davant unes tapes de vermut en dia de festa, mentre es conserva l’atenció al descans del diumenge, t’abandones al picoteig -del platet de l’oliva verda a la tria de la patata daurada, recargolada i perfecte-i sí, s' assaboreix la fortuna de l’instant. Com aquest ritual , quasi idèntic en el tanteig, en la gana i el determini, en la consecució , és el que s’exerceix quan es va cap a l’entrada del bloc amic, es busca el darrer text, es fa la conseqüent lectura, es té una estona de reflexió, es fa un somriure, i, si s’escau, s'afegeix un comentari , per complicitat generalment, i , reprenent la litúrgia, es pitja de nou el clic de la sortida, s'abandona aquell espai i, quasi mecànicament, es dirigeix amb un altre cop de tecla cap a l’entrada d’un altre, i així fins que s'acaba la repassada pels “habituals”, per familiars i col·legues, fent una pràctica d’amor a la lletra, a la música o qualsevol art, o contra-art, tot acabant satisfet per haver practicat una connexió que té un to i un do d’amistat, de complicitat positiva i quasi biològica, d' augment d’endorfines: la nova experiència d’amistat en les nostres ments gràcies a una intersecció, el bloc, fenomen dels nostres temps.
Però com la vida, el passeig blocaire també duu pèrdues, més enllà o paral.lelament, no deixa de ser un ens ben viu. Aquesta nova forma de comunicació no ens havia advertit del contrari, però mai m’havia plantejat que aquest sentiment l’experimentés tan ràpid i de forma tan punyent. La pèrdua d'un amic i a més d'un amic blocaire. Sembla com si la vida dins d’un bloc, més enllà dels blocs, fos eterna. No, clar.
Ara ja fa quasi un mes. Un genial text datat el 31 de gener s’ha quedat penjat amb la imatge d’un tauler d’escacs, com si el destí intuís un jac mat que no volia anunciar ..., i punt final, com si res. I és aquí, quan, en l’ínterim d’aquest temps, a aquest meu espai li ha calgut un no-res, cap paraula, cap gest, perquè de costat ha vingut el buit i el gran vertigen de la mort i per tant, el necessari dol també d'aquest bloc.
Havia de fer aquest text, no podia seguir escrivint com si res, necessitava el meu temps, això és el que es diu en aquestes ocasions i carai què n’és de cert. Per moltes tempestes cruels, fraus cruels, cruels declaracions, notícies hiperbòliques o esdeveniment agreujants, o gols anotats, jo m’he quedat amb un buit; res no em venia de gust escriure; per molt que la vida seguia empenyent res feia que aquest blog s'unís amb ella, estàvem de dol, el bloc i jo... Encetant un nou mes s'intentarà seguir fent "xarxa" amb el buit d'un bloc aturat pel xiulet linial de la màquina finiquitadora; i sabedora que ell res no escriu, la visita encara serà d'obligat compliment, no fos cas...que en aquest espai, entre blocs, si existís l'eternitat.
Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre