Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


viernes, 19 de junio de 2009

Desafecció

Aquesta obra pictòrica és d'en José L. Fuentaja, pintor madrileny afincat a Sitges, i el text és d'en Juan José Millás i es publica al diari El País d'avui amb el títol tan expressiu com és ¡Joder!
--------------------------------------------------------------------------------
Los partidos políticos reaccionan frente a sus corruptos como la Iglesia frente sus pederastas, quizá porque la Iglesia tiene algo de partido político, pero sobre todo porque los partidos políticos se parecen cada vez más a la Iglesia. No es fácil interpretar ese instinto perverso por el que el Vaticano protege a sus delincuentes y las formaciones políticas a sus malhechores, pues la realidad demuestra que esa actitud, a medio y largo plazo, provoca calamidades. Por si fuera poco, la factura la pagamos a escote. Cuando el PSOE de González cayó en las urnas, fueron sus votantes los más perjudicados. Los chorizos y los secuestradores y los asesinos a los que el PSOE protegió hasta extremos delirantes ni siquiera están ya en la cárcel. En cambio, a Aznar, que fue el beneficiario de la operación, tuvimos que soportarlo durante ocho años los ciudadanos de a pie de España (y los de Irak, muchos de los cuales están muertos).
Lo que los políticos llaman, de forma aséptica, "desafección de la ciudadanía", comienza a ser un estado de cabreo latente derivado de los privilegios que acumulan nuestros representantes. Usted no puede subvencionar a una empresa en la que trabaja su hija, sea o no legal. O hay subvención o hay hija. Usted no puede utilizar a un empleado público para limpiar su piscina. Usted no puede ser senador ni tesorero y acarrear maletines con billetes de 500 euros, aunque sean de curso legal, incluso aunque no tengan restos de cocaína, que lo dudamos. Si usted se quiere dedicar a la política, tiene que ser un estrecho, o sea, que ni trajes de Milano ni cestas de navidad ni ostias. Pero sobre todo, usted ha de permanecer atento a la pantalla, no para proteger al corrupto, sino para extirparlo. Un partido político no puede comportarse como una religión ni como una secta, joder, a ver si distinguimos.
És tan gran la sensació que tinc què ,en certa manera, ens anem passant solament les paraules, les expressions, les idees, en fí, els disgustos, i que res travessa el sistema, i que ni tan sols la ràbia és aquella circumstància important que abans anomenaven revolució; la meva esperança, no parlo de desig, està en què un boca a boca, ara poc efectiu ,per un efecte "papallona" vagi cuatllant i anem prenent postures, només això; la indiferència davant fracasos porta a més d'una ruina personal més enllà de l'econòmica, i això forma part de l'evolució d'uns projectes individuals, no ens enganyem. En conseqüència que les paraules segueixin circulant.

lunes, 8 de junio de 2009

En lloc segur








"...el que realment li agradaria seria retirar-se als boscos, uns boscos com aquests, on tindria llibres, música, bellesa i pau, i dedicar-se a caminar, llegir, pensar i escriure poemes, com un filòsof xinés de creences taoistes.
Van tenir algunes discussions sobre aquest punt a l’hora de sopar. No eren els anys més adients per defensar un retir filosòfic ni tant sols per part dels poetes. En aquell temps
el discurs poètic havia de ser polític i portar milers de persones a les barricades. La literatura era per mobilitzar les masses (les masses de classe mitjana), per fer el bé i redreçar els mals.

Al bell cor d’Innisfree, allà on l’aigua murmura,
M’alçaré una cabana feta amb sorra brillant,
Hi servaré un hortet i un vell rusc de mel pura,
On les abelles brunziran
*

*l’illa al llac d’Innisfree, de W. B. Yeats

- Au, va, Sid! és un poema esplèndid, però no és un pla de vida. És pur derrotisme, un replegament absolut. La poesia hauria de ser un subproducte de la vida, i no pots tenir un subproducte si primer no tens el producte. És immoral no implicar-se i treballar per embrutar-te les mans.
- Un poema no és egoista. Parla de la gent.
- Si és prou bo. Hi ha algun poema que t’hagi portat mai a l’acció? .
- Te n’acabo de citar un.
- Això no és acció, és inacció! Francament, Sid, el món necessita gent que faci coses, no que en fugin.
- No admeto que la poesia sigui fugir de res, però què suggeriries a canvi?
- Ensenyar.
- Ensenyar què?
- El que has estudiat. El que saps..."

Del llibre d’en Wallace Stegner: En lloc segur - Pintures : Jacek Yerka

viernes, 5 de junio de 2009

7 de juny


NO TE DES POR VENCIDO No te des por vencido ni aún vencido, no te sientas esclavo ni aún esclavo, trémulo de pavor, piénsate bravo y arremete feroz ya mal herido. Ten el tesón del clavo enmohecido, que ya viejo y ruin vuelve a ser clavo; no la cobarde intrepidez del pavo que amaina su plumaje al primer ruido. Procede como Dios que nunca llora, o como Lucifer que nunca reza, o como el robledal cuya grandeza necesita del agua y no la implora... ¡Que muerda y vocifere vengadora, ya rodando en el polvo tu cabeza!


Autor poesia: ALMA FUERTE

http://www.youtube.com/watch?v=B51curfxyoM : Jesús Vázquez sorpren un cop més.
Autor pintura: ?

lunes, 1 de junio de 2009

Submons i rodamons


En Miquel Calzada ha tornat de voltar pel món. Una darrera sèrie de tretze programes completaran el seu darrer Afers Exteriors, programa amb el què ha volgut transmetre’ns què de catalans n’hi ha a tot arreu, què som un país que no és petit i què la vida és igual aquí que allà (bingo!). També ha declarat què s’ha cansat que el model de programa hagi estat imitat per altres països i per altres televisions i què això ha fet que plegui. Així ho ha dit i així ho ha fet saber en el programa d’entreteniment “El Club”. Qui vulgui escoltar-lo només li cal entrar a la web del programa.

Encara que moltes persones estaran gairebé d’acord amb ell, he d’explicar que els meus oïdes també anaven funcionant amb el to mediocre que uns acúfens gens mediocres poden permetre, és a dir, bé, i que aquells no s’han esvarat fins què, davant la pregunta de quina és la notícia que més li agradaria anunciar com a periodista, amb una veu seductorament apocalíptica i segura, ha fet saber a una audiència de tarda de segona pasqüa, que fer un seguiment de la festa que es viuria en els nostres carrers després d’aconseguir la declaració d’independència del nostre país, seria la seva màxima prioritat periodística.
Diuen que el viatjar enriqueix i obre fronteres al pensament, i que fa que els batecs del cor funcionin a un ritme tan o més serè que el de l’ancià que un cop escrites les seves darreres voluntats s’adorm alliberat tot assaborint la batalla guanyada a la vida, la de la pròpia vida; sembla, però, que no és el cas d’en Calzada o en tot cas jo no ho veig així, però clar de viatgers n’hi ha com de tipus de gespa,ara es poden trobar amplis catàlegs d’artificials, parlo d’herbes, potser és això, la diferència, entre allò real i el què no, ara parlo de persones humanes i sempre de possibles i possibilitats. A vegades hi ha declaracions que gràcies als anys ja no espanten la meva capacitat de reacció, però que es posi per davant de greus malalties, de danys tan col·laterals de la riquesa, com és la pobresa, o d’evidències explicitades als telenotícies o a la premsa com ara la guerra o la pau, el fet nacional, fa que un gran xiulet xiuli i travessi la meva fidel creença en la intel·ligència de les persones, humanes o no.

I comencem el mes del solstici d'estiu... o el que és el mateix: més llenya al foc.
Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre