Xifres i lletres

Estança a Millau als Natural Games + La revetlla de Sant Joan + Sortida a Osca + Presentació Memòria Socioeconòmica de Barcelona 2008 + Onada de calor + 812 pàgines de lectura, i algun despropòsit incontrolat d’aquells amb els que et sorprèn la vida dóna un resultat en negatiu quant a la dedicació d’aquest bloc es refereix. I jo tan contenta, perquè un bloc no és res més que un espai més d’oci que omples si no amb delit si amb certes ganes de passar-ho bé sempre per damunt d’obligacions extenuants i compromisos inevitables.
De tot plegat d’allò succeït en voldria parlar perquè cada moviment és una experiència i cada acció comporta un resultat enriquidor per norma, però no és el cas explicar ara i públicament tants detalls i anem per una xifra que ja he sumat i que, com ja he dit, ha format part del meu present més properament passat amb gust i devoció.
665+752+812 = 2.229
La resultant d’aquesta suma és el nombre de pàgines de l’obra de S. Larsson, la tant anomenada trilogia Millenium, comptant que la primera i la darrera les he avaluat a partir de l’edició en castellà. Molt de paper, força caràcters i un necessari i absolut interès per deixar les coses clares quant a la violència, infantil i de gènere, el tràfic d’armes, la prostitució, l’abús de poder i un munt d’ inquietuds sobre la desigualtat i la necessitat de justícia. Dir més és explicar-la, intentaré no fer-ho, no es tracta de xafar la gaita.

Fer constar, però, que m’ho he passat bé, quasi requetebé, i que en cap moment he pensat en abandonar el meu propòsit , que tampoc he tingut sentiments de culpa d’estar perdent el temps amb la “lectura d’un best seller de tres al quarto” i que, com en molts llibres, he après coses tot passant una bona estona que d’això és el que es tracta. Però més enllà de l’obra , una es fa preguntes sobre l’autor; l’autor, en aquest cas, també és la sorpresa, o és la sorpresa pelada, a seques, quasi la sorpresa màxima. Mentre anava llegint i també ara, passada la ressaca dels volums, segueixo fent-me creus. Evidentment que monstres literaris sempre n’hi han hagut (ei, que ningú no pensi que dic que aquest sigui un) però sí em sincero si dic que, mentre m’anaven impressionant força coses d’aquesta lectura , el que més em seduïa era saber qui hi havia darrera de l’escriptor, qui era la persona que perfilava tanta reivindicació, tant furor justicier, que pressionava amb tanta ràbia i que aprofitava una obra de ficció (alerta amb certs trets reals i alguns personatges verídics i de l’actualitat) per fer denúncia i no cansar-se de repetir-la fins l’extenuació. Ara és mort segurament per l’ànsia d’escriure i de reclamar serietat pública i privada: només es permetia 3 o 4 hores de descans, força tabac i quantitats innumerables de glops de cafè.
Un fenomen, com ...en Guardiola. Actualment sorgeixen persones, gent que arran de terra va treballant, va observant, va confeccionant-se un perfil, i que sense cap proposta d’èxit referencial a escala més enllà que la seva purament professional acaben convertint-se en un fet extraordinari, sent gairebé herois que mica en mica, amb la boca xica els encimbellem des de la més pura inèrcia cap a un espai buit que cap polític ni cap sindicalista sap ni és capaç d’ocupar, aquests són els únics ídols actuals i els hem d'aprofitar cap a una causa comuna: la veritat, aquest valor tan qüestionat i debatut i alhora tan senzill.

Llibres, jocs, tertúlies, números, xifres i lletres, dibuixos, cançons i sabors que dibuixin les ganes per tenir futur.

Iustració: Jaume Plensa.

Desafecció

Aquesta obra pictòrica és d'en José L. Fuentaja, pintor madrileny afincat a Sitges, i el text és d'en Juan José Millás i es publica al diari El País d'avui amb el títol tan expressiu com és ¡Joder!

--------------------------------------------------------------------------------

Los partidos políticos reaccionan frente a sus corruptos como la Iglesia frente sus pederastas, quizá porque la Iglesia tiene algo de partido político, pero sobre todo porque los partidos políticos se parecen cada vez más a la Iglesia. No es fácil interpretar ese instinto perverso por el que el Vaticano protege a sus delincuentes y las formaciones políticas a sus malhechores, pues la realidad demuestra que esa actitud, a medio y largo plazo, provoca calamidades. Por si fuera poco, la factura la pagamos a escote. Cuando el PSOE de González cayó en las urnas, fueron sus votantes los más perjudicados. Los chorizos y los secuestradores y los asesinos a los que el PSOE protegió hasta extremos delirantes ni siquiera están ya en la cárcel. En cambio, a Aznar, que fue el beneficiario de la operación, tuvimos que soportarlo durante ocho años los ciudadanos de a pie de España (y los de Irak, muchos de los cuales están muertos).
Lo que los políticos llaman, de forma aséptica, "desafección de la ciudadanía", comienza a ser un estado de cabreo latente derivado de los privilegios que acumulan nuestros representantes. Usted no puede subvencionar a una empresa en la que trabaja su hija, sea o no legal. O hay subvención o hay hija. Usted no puede utilizar a un empleado público para limpiar su piscina. Usted no puede ser senador ni tesorero y acarrear maletines con billetes de 500 euros, aunque sean de curso legal, incluso aunque no tengan restos de cocaína, que lo dudamos. Si usted se quiere dedicar a la política, tiene que ser un estrecho, o sea, que ni trajes de Milano ni cestas de navidad ni ostias. Pero sobre todo, usted ha de permanecer atento a la pantalla, no para proteger al corrupto, sino para extirparlo. Un partido político no puede comportarse como una religión ni como una secta, joder, a ver si distinguimos.

És tan gran la sensació que tinc què ,en certa manera, ens anem passant solament les paraules, les expressions, les idees, en fí, els disgustos, i que res travessa el sistema, i que ni tan sols la ràbia és aquella circumstància important que abans anomenaven revolució; la meva esperança, no parlo de desig, està en què un boca a boca, ara poc efectiu ,per un efecte "papallona" vagi cuatllant i anem prenent postures, només això; la indiferència davant fracasos porta a més d'una ruina personal més enllà de l'econòmica, i això forma part de l'evolució d'uns projectes individuals, no ens enganyem. En conseqüència que les paraules segueixin circulant.

En lloc segur

"...el que realment li agradaria seria retirar-se als boscos, uns boscos com aquests, on tindria llibres, música, bellesa i pau, i dedicar-se a caminar, llegir, pensar i escriure poemes, com un filòsof xinés de creences taoistes.
Van tenir algunes discussions sobre aquest punt a l’hora de sopar. No eren els anys més adients per defensar un retir filosòfic ni tant sols per part dels poetes. En aquell temps
el discurs poètic havia de ser polític i portar milers de persones a les barricades. La literatura era per mobilitzar les masses (les masses de classe mitjana), per fer el bé i redreçar els mals.

Al bell cor d’Innisfree, allà on l’aigua murmura,
M’alçaré una cabana feta amb sorra brillant,
Hi servaré un hortet i un vell rusc de mel pura,
On les abelles brunziran *

*l’illa al llac d’Innisfree, de W. B. Yeats

- Au, va, Sid! és un poema esplèndid, però no és un pla de vida. És pur derrotisme, un replegament absolut. La poesia hauria de ser un subproducte de la vida, i no pots tenir un subproducte si primer no tens el producte. És immoral no implicar-se i treballar per embrutar-te les mans.
- Un poema no és egoista. Parla de la gent.
- Si és prou bo. Hi ha algun poema que t’hagi portat mai a l’acció? .
- Te n’acabo de citar un.
- Això no és acció, és inacció! Francament, Sid, el món necessita gent que faci coses, no que en fugin.
- No admeto que la poesia sigui fugir de res, però què suggeriries a canvi?
- Ensenyar.
- Ensenyar què?
- El que has estudiat. El que saps..."

Del llibre d’en Wallace Stegner: En lloc segur - Pintures : Jacek Yerka

7 de juny

NO TE DES POR VENCIDO No te des por vencido ni aún vencido, no te sientas esclavo ni aún esclavo, trémulo de pavor, piénsate bravo y arremete feroz ya mal herido. Ten el tesón del clavo enmohecido, que ya viejo y ruin vuelve a ser clavo; no la cobarde intrepidez del pavo que amaina su plumaje al primer ruido. Procede como Dios que nunca llora, o como Lucifer que nunca reza, o como el robledal cuya grandeza necesita del agua y no la implora... ¡Que muerda y vocifere vengadora, ya rodando en el polvo tu cabeza!

Autor poesia: ALMA FUERTE

http://www.youtube.com/watch?v=B51curfxyoM : Jesús Vázquez sorpren un cop més.

Autor pintura: ?

Submons i rodamons

En Miquel Calzada ha tornat de voltar pel món. Una darrera sèrie de tretze programes completaran el seu darrer Afers Exteriors, programa amb el què ha volgut transmetre’ns què de catalans n’hi ha a tot arreu, què som un país que no és petit i què la vida és igual aquí que allà (bingo!). També ha declarat què s’ha cansat que el model de programa hagi estat imitat per altres països i per altres televisions i què això ha fet que plegui. Així ho ha dit i així ho ha fet saber en el programa d’entreteniment “El Club”. Qui vulgui escoltar-lo només li cal entrar a la web del programa.

Encara que moltes persones estaran gairebé d’acord amb ell, he d’explicar que els meus oïdes també anaven funcionant amb el to mediocre que uns acúfens gens mediocres poden permetre, és a dir, bé, i que aquells no s’han esvarat fins què, davant la pregunta de quina és la notícia que més li agradaria anunciar com a periodista, amb una veu seductorament apocalíptica i segura, ha fet saber a una audiència de tarda de segona pasqüa, que fer un seguiment de la festa que es viuria en els nostres carrers després d’aconseguir la declaració d’independència del nostre país, seria la seva màxima prioritat periodística.

Diuen que el viatjar enriqueix i obre fronteres al pensament, i que fa que els batecs del cor funcionin a un ritme tan o més serè que el de l’ancià que un cop escrites les seves darreres voluntats s’adorm alliberat tot assaborint la batalla guanyada a la vida, la de la pròpia vida; sembla, però, que no és el cas d’en Calzada o en tot cas jo no ho veig així, però clar de viatgers n’hi ha com de tipus de gespa,ara es poden trobar amplis catàlegs d’artificials, parlo d’herbes, potser és això, la diferència, entre allò real i el què no, ara parlo de persones humanes i sempre de possibles i possibilitats. A vegades hi ha declaracions que gràcies als anys ja no espanten la meva capacitat de reacció, però que es posi per davant de greus malalties, de danys tan col·laterals de la riquesa, com és la pobresa, o d’evidències explicitades als telenotícies o a la premsa com ara la guerra o la pau, el fet nacional, fa que un gran xiulet xiuli i travessi la meva fidel creença en la intel·ligència de les persones, humanes o no.

I comencem el mes del solstici d'estiu... o el que és el mateix: més llenya al foc.

L'esperança dels joves

Només saber la notícia sobre la mesura de govern on es responsabilitza totalment a les noies de 16 anys davant d’un possible embaràs d’ anar corrent cap a la farmàcia per tal què aconsegueixin la píndola que eviti un possible embaràs he arrufat el nas i m'he recol·locat les olleres. Jo mateixa vivia en pròpia pell la controvèrsia que s’ha generat malgrat què la decisió vingués des d’un govern de centre-esquerres i de bon principi semblés una mida “progressista” que afavorí, entre moltes coses, la dona. He esperat uns dies per manifestar-me en espera d'escoltar alguna puntualització ministerial, menys traumàtica i més lògica que és el que li cal a les nostres noies i evidentment als nois també, absents absurda i innecessàriament d’aquesta polèmica, no la he escoltat.
La maduresa és un estat difícil d’aconseguir; és obvi que cadascú fa mil filigranes o cinquanta per arribar-hi, apropar-se o defugir, i cal repetir que tot depèn generalment dels atzars privats, les circumstàncies personals o el conglomerat social que ens toquen viure durant el nostre trajecte vital; és en aquest cas i amb aquesta norma quan l’administració s’incorpora com a agent que pretén amb la mesura la consumació d’un estat proper a la felicitat (això que ja deien els clàssics) i així procurar que les joves generacions tinguin un ajut afegit en l’esdevenir de cada dia. Però no sempre s’encerta en l'anàlisi i amb aquesta postura el govern ha estat ingenu o... massa espavilat; ingenu per comptar amb la pròpia maduresa del nostre jovent (qüestió del tot contradictòria per la pròpia condició), i espavilat perquè l’estalvi econòmic dels embarassos gràcies a l’ús de la píndola és un fet i, en època de crisi calen mesures de retall i populistes.
Per això i per més coses dubto i renego. No seré la primera en dir que cal més informació i prevenció que no pas lleis conductuals; sóc reincident alhora de demanar que la nostra “canalla” necessita possiblement més acotaments i més acompanyament que no pas proves malabars que posin en dubte un futur més íntegre i per tant madur per a ells ( tenir o no un fill ho és i molt de seriós) . Mesures elaborades, seriosament pensades, són les convenients per a una decisió encertada, aquelles que adoptin la pràctica de la coneixença de la realitat i el saber que la llibertat no és tal si no s’emmarca en el món actual, perquè els nostres joves han d’aprendre a prendre consciència de la realitat, de la paciència, de la necessitat, valorar la reflexió, i, evidentment, comptar amb els grans, sigui la família o en el seu defecte una llevadora del centre d’assistència primària que actualment i fja fa temps explica, alerta i assessora si és convenient o no una mesura o una altra, sempre, em consta, valorant cada cas.
Els nostres adolescents, necessiten més professionalitat , més maduresa, per part dels adults, siguin de l’àmbit que siguin sinó no tindran bon exemple a imitar; en aquest cas, la professionalitat comporta seguretat i una mínima garantia d’un millor pas cap a la vida adulta. No deixa de ser una certesa que fa dos dies aquestes joves menjaven caramels i regalèssia i estranys es troben davant d’ una pujada natural i ràpida d’hormones, amb una falta de coneixement en teoria sexual –sempre l’eduació- i hagin de passar de forma inquietant del no-condó a tenir al seu abast una píndola (substància química i altament reactiva psicològicament), com si entremig del procés no existís cap altra més alternativa.. Siguem seriosos i afinem; fa mal dir, però és qüestió d’ovaris, senyora ministra..., que són als què sempre els hi toca el perdre.

Ilustració: Gustav Klim. L'esperança.

La rosella

La Rebecca Cobb, : bon cap de setmana.

llibres i naturalesa!