Incivisme i imprudència a la platja

I tal dia fa fer un any.

Som-hi.

Aquest any 2008 la Diputació de Barcelona anuncia l'oferta de facilitar a les famílies que així ho vulguin unes pulseres identificadores de la canalla en cas de pèrdua. Amb un "oh sí! així podem relarxar-nos" contesta la pregunta un pare a qui li ofereixen tal servei. Sembla ser que, per exemple, a Salou en un estiu i en una sola platja, on es poden concregar en un dia unes 5.000 persones (ja són ganes d'ensumar suors i compartir crits i cançonetes d'estiu) poden perdre's d'uns 12 a 15 nens per temporada. I ve't aquí el per què de la pulsereta, més enllà del per què de l'ajut de tant socors, tema de molt anàlisi; i ve' t aquí l'alegria d'aquella família, a la què més que oferir-li una facilitat per no perdre la criatura el que se li hauria de fer és extendre una sanció (ara jo faig de poli, he dit sanció, si) per fer perdre diners a la comunitat en descuits particulars. En molt dels casos són pares i mares reiteratius amb una barra contumas ja que poden perden més d'un fill en diferents horaris i dies, i inclòs en algun cas d'estrangers els hi han dut el mocòs o mocosa a l'hotel passades unes horetes de l'estona a la guarderia estiuenca. (Segons fons donades a La Vanguardia pels socorristes).

És obvi què amb tan d'ajuda gratuïta i altruista cada vegada serem menys lliures i més depenents de l'altre ja que és més còmode el control donat que el que s'ha d'adquirir. Bé, de fet no dic res nou, la norma existeix per incumplir-la, és la legenda, però també per aplicar-la amb sentit comú i lògica per part des de les administracions i del seus gestors.

La seqüència de fotografies de dalt del text són fetes quan un auxiliador de la platja de Bellamar temedor de la vida dels banyistes, -ja que tan dins com fora de l'aigua podien rebre un ensurt, les dues zones estaven a vessar (comprovi's la fotografia)-, alerta al piragüista, de poc seny i molta raüxa, el crida i, en un castellà de les amèriques, elconvida a sortir de l'aigua no fos que fes mal a tan poblada platja; donat-se el cas de l'omissió per part de l'esportista, que flipa davant de tan increible norma, tota la vida havia passejat amb el seu caiac tan alegrement escoltant el vol de les gavines, avisa a la polícia local demanant vinguin les forces d'ocupació, els geos o el princep de Bell Air que sembla ser que darrerament és l'hèroi per excel.lència.

Deia que d'això fa un any i encara hi són amb el xiulet a la boca i el dit a punt; jo civilitzada de mi com sóc, aquest estiu li demanaré, que no dic demandaré, al socorrista una pulsera d'aquestes amb xip de gossera no sigui que la criatura se'm perdi dins la mar fugint del civisme i la prudència, la piragüa abandonada a la sorra i jo perplexa i oblidada, com ara fa un any.

El cau dels artesans

Acabada la festa és just dedicar-hi un recull d’atenció als artesans que de forma rigorosa van estar exposant, com lleons de fira, malgrat les inclemències del temps,els capritxos del client i la sort d’una ubicació, característica que s’inclou, per naturalesa, en la dificultat del seu negoci que ja, per si mateix, requereix gran valentia.
Els artesans i artesanes de Premià, aquelles persones que de forma directe viuen del què produeixen, o complementen amb l’artesania la seva qualitat de vida, en temps en què la producció manual està relegada per al més agosarat o al més adinerat, mereixen una menció en la personalitat d’aquesta festa, encara que sigui un cop acabada. Essent part d’un patrimoni del que s’ha de tenir cura, no es pot permetre que caiguin en l’oblit i el desempara en el seu propi poble; altres anys així ha estat i afortunadament enguany hem tornat a recuperar la seva presència als carrers que, com tota festa major que es lloi de ser-ho, ha d’engalanar i lluirar la seva força artística i cultural i, si s'escau, d'oci.
Llum, colors, textura, olor, art en petit format s’ ha escampat, com una llavor en plena tardor, durant dos dies de la gran festa de l’estiu. Ceràmica fornada a casa,; espardenyes muntades a casa; flassades cosides a casa; flors, cares, llunes, pirates, pintats a casa; objectes mil, collarets, samarretes amb fotografies i motius del poble; estoles, davantals, robes teixides per mans premianenques; imatges de l’església esbossades amb llapis de carbonet, punts de llibre amb aquarel·la elaborats amb enginy a casa. Perquè l’idiosincràsia d’un poble no és complerta sense els Peps, les Immas, la Margarita... l’Empar; i tot plegat, a Premià de Mar, tenen un nom tan gran com el del pirata Omar, o més, i més que n’apareguin per la propera trobada, des d'aquí a allà, des de les Mariammes que trencen trenetes fins els Khalids que treballen el cuir, passant per la Cuba que escriu poesia a la brasileira que treballa el collage i l'estampa a les camisoles. Que del cau sortin els artesans d'aquest poble, tant siguin pirates com si són premianencs, i llavors en serem tots!

Nit de pirates, som de festa

Nit de pirates, nit d’aigua. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Al final m’ho he après. Remutllada i satisfeta, malgrat que una pantalla destorbava el directe, he seguit el seguici com una paparazzi neòfita i vestida d'hibrid entre premianenca i pirata.

Quatre fotografies dolentes pel record i molta son després de dos dies seguits de brega, la primera d’eufòria, la segona de remullada. No va ser així la tercera; vaig deixar en Pau Riba per la nostàlgia, no en tenia massa ganes de la vella glòria ; ho sento pels fans, però puc jurar que en la distància curta el famós perd bastant, segurament com molts.

Diuen les males llengües que el Terrabastall va tenir un incident, segons la majoria breu i lleu, segons d’altres amb un xic gran d’espurnes; tot conté un risc i el millor és prendre opció per atrevir-se si no pot passar que et penedeixis de no haver tastat, i els Infusió Teatre, diuen en general, han estat a nivell i La infusió, segons els dietistes, és digestiva i diurètica, i jo com els joves alternatius els hi tinc especial devoció.

La festa continua, nit de colles, de carrers, cursa a pèl i potser quatre fotografies més, dolentes clar, per anar comparant i dient: tal dia va fer un any!

Txupinazos

És fantàstica la festa. En general és un el remei per combatre l’avorriment que generalitza el dia a dia encara què és necessari saber que sense la qüotidianitat la festa no tindria la lògica que en té. De fet festes n’hi ha per batre records però parlaré de la conjunció d’una de les més grans amb una de les més estimades.
La coincidència què el 7 de juliol, Sant Fermí, s’apropi tant al 10, Sant Cristòfol, em fa témer cada any el pitjor. Una me l’haig de perdre.
Els SantFermins, per a la què subscriu, és una de les festes més aconseguides; no en va tants d’escriptors, artistes en general, locals o internacionals s’han afegit a la gatzara impregnant-se fins l’addició que comporta un retornar any rere any, malgrat el perill del “encierro”i sempre esperant que es torni a cantar el riauriau.
La que subscriu, deia, un any de fa molts anys la va practicar, la va viure des de la barrera dels prudents fent un ús mig decent si nó un pèl cobard. És sabut, repetiré; l’anar de porta en porta de baretos impregnant-se de la follia del vi i el riure; matinar quan encara no s’ha tancat l’ull per veure el color, l’olor, el soroll; el frec a frec en què juguen els navarresos amb la lluita establerta entre la por i el joc; el trobar-se, ja tacat el blanc, i fer amistat sota els arbres dels molts parcs que té la ciutat i que acullen a l’estranger amb tolerància, tanta què, fregant la línia entre allò correcte i el que no ho és, és fa allò que sembla impossible, afortunadament aquí dèbil, que és fer l’ull gros.
Fa anys que tinc ganes de sentir de nou el txupinazo i tornar a topar-me amb l’olor de pixum i d’excesos, però Sant Cristòfol és potent i m’ho impedeix. La conjunció de les dues dates fa què tan sols des de la curva de l’estafeta de Premià, entre la gran via i el carrer de la plaça, la nit de la cursa dels desputllats, que sense cap bou ni vaca que empaitar ni els empaiti, els que acceleren per acabar remutllats a mar, em torni el dubte de si he fet bé o no en l’elecció del que més desitjava; com dos amors als que només un s'ha de correspondre, sempre penso que he estat de l'altre infidel.

Cartells, preludi de festa

Des de la mini-revista "La Clau" he arribat al cartell d'aquest any de la festa major de Premià i des del blog de l'Àngel al de la primera festa musical d'enguany. Són les primeres instantànies que veig i haig de dir què tots dos cartells m'han entrat, perquè la qüestió és que les coses entrin. Sense posar-se intrascendentals ni molt menys trascendents, les festes poden ser criticables però poquet filosòfiques, quan més essencials i menys rebuscades millor, seran més populars, però no seré jo ara qui digui massa havent-hi una comissió de festes; deia, però què la primera sensació compta sempre i molt i el cop rebut, a través del disseny del cartell, ha anat directe al cor; marcat per la simpatia, la novetat i el color, el cartell li dóna gracilment la benviguda a la Major Festa del 2008.!

Reconeixent paradoxes

Com aquella persona que vol sortir a prendre el sol i es troba davant d’un mur que alçat li impedeix accedir a la barana, els temps que caminem són plens de paradoxes. Des del símbol dels colors què com el vermell, lligat com el tenia a un concepte de vida, en poc temps s’ha adaptat a un tic més esportiu del què l’ideològic el caracteritzava; a les exclamacions breus de l’ anunciada i possible jornada de 65 hores, que paradoxalment la patronal esgrimeix com més breu i equitativa en la conciliació que la de les 40 ara practicades, fins a les darreres informacions, en aquest cas és a la sanitat, sobre salut ginecològica que expliquen què la pastilla antibaby, sempre reconsiderada perillosa per la salut de la dona, ara ben bé s’anuncia com inhibida i firmament aconsellable per preservar-les de possibles futures malalties; a la gran paradoxa que representen un triomf de les rebaixes en temps d’augments a les dificultats. Avui, com un dia més, contemplo la cèntrica plaça de Catalunya de Barcelona; surto a fer un cafè i, aprofitant l’estona de pausa-esbarjo que contempla el meu conveni col·lectiu, em passo pel taller de sabates que al subterrani del Corte Inglés ofereix tan preat i ara per ara estrany servei, ( paradoxa sobre paradoxa: al preu que et cobren l’arranjament gairebé pots comprar-te unes de noves, de sabates ((reparar o renovar: gran dubte ecològica)); conscient com sóc de la feblesa econòmica que els especialistes situen encara lluny del meridià de la seva crisi accedeixo als grans magatzems amb l’idea de passejar míniment tranquil·la i acabar ràpida en un afer tan fàcil com el d’una reparació, la sorpresa és gran quan veig el volum de personal que la gran botiga acull en la poca hora prudent de les onze d’aquest matí. En uns moments que sembla que les butxaques són buides; a vessar de personal, estranger, local, jove, masculí, d’edat, el moviment de l’establiment semblava la Pça Colón en el recent dia de celebració on tots eren rojos.

I així fins l'infinit.

Paradoxes n’hi ha per parar un tren, cosa realment poc difícil a rodalies, ara mateix porto una rebequeta quasi de llana en el despatx que m’acull diàriament, mentre què quan surti al carrer hauré, per desgràcia de molts, treure’m certes robes, per a un cop dins del transport públic o el banc de rigor tornar-me a abrigar. No sé si molts fets són més contradiccions que paradoxes, el cas és que a vegades és ben difícil veure llum clara i més si ens amoinem donant-li sentit a la vida, com aquell sord que parla amb una tàpia.

Premediá, premediá!!!!!!!!!

Premediá, premediáaaaaaaa! cridaven els s'atormenta.....ni dalt ni baix, premediá era el crit de guerra que sintetitzava l'impuls, les ganes, la feina i l'esforç fet durant mesos pel Cau premedià (mig d'aquí mig d'allà), L'Expolsada per oferir una revetlla celebrant l''entrada en el solstici d'estiu i què, amb tan bona pencada aconseguiren a més fer què aquesta nit de tint vermell foc, per segon any, arreplegués gairebé tots els elements necessaris, l'arribada de la flama per encendre una autèntica foguera, vi de taula, salt de brasses, tall d'un criollo excel.lent, carn ben brassada i, gent premediá, mig d'aquí mig d'allà i, faltaria més, el ball de revetlla que només els S'ATORMENTA poden ja oferir, ja què a d'altres, ara per ara, ningú no vol; ells mateixos s'autoproclamaren els reis d'aquest dia al regne de PREMEDIÁ. Vagi doncs, des d'aquest espai, una reverència de reconeixement als joves del Cau l' Espolsada què celebraren a ritme d'un Mickael Jackson, d'un Eagles, Jamiroquey, d'en Marley, al crit heavy de guitarra de la Bola del Drac, els Cazafantasmas, i el pop més actual, la verbena amb moviment de taules, bellugadissa de cadires, recollida de molles i papers, i reciclatge de restes, la nit més jove.
Quan encara la verbena sonava a petard i música variada, en concret la dels Sindicato del Riff, parlaven en Martí Rosselló i jo de la voluntat de fer un text en els nostres blocs sobre la festa; tots dos deiem que calia escriure també sobre les coses bones; ell ja ho ha fet : http://www.lacoctelera.com/martirossello i jo tenia moltes ganes d'enganxar especialment algunes fotografies, de fer-les públiques en aquest meu racó; de fet, teTnia ganes de repartir-les entre els seus protagonistes, però la feina i els canvis de casa han enrederit el propòsit. Ara ja he fet constar aquest nou terme, PREMEDIÀ, què penso a partir d'aquest Sant Joan hauriem d'explotar i exportar per bé del tots els premiás...i premediás.