Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


miércoles, 29 de octubre de 2008

El paraigua

Volia parlar d’utilitats i he pensat en el paraigua, és un èxit d’invent; a part d’un bon matalàs, un ha de tenir un bon paraigua, ample, llarg i de roba forta, el paraigua és l’invent impossible de reinventar, verb actual i acció de moda. S’ha de tenir d’aquelles característiques perquè cal aixoplugar-se molt i bé de coses i coses; de gotes grans, dels números vermells, de les idees sense idea, de la frivolitat del sistema, del vent en contra i de cares amargues, cíniques, afilades, però sobre tot un, una, s’ha de guarir de la frivolitat de poder que tenen els banquers, no la banca, de l’economia que dia a dia amenaça la nostra felicitat, si més no econòmica. Ja!, ressonarà en moltes consciències la exclamació, l’originalitat no és una de les meves virtuts, però és que m’he aixecat acabant el mes i, per tant, somiant impossibles. Buscant resguard m’imagino fent una trucada al departament de Recursos Humans (amb majúscules, no sigui cas) de la meva empresa i demanar-los hi que, per favor, deixin de domiciliar-me la nòmina en lloc, que oblidin que tinc comptes corrents i que jo, molt tranquil·la, cada primer de mes, sense cap mena d’objeccions, pas a pas, no serà cap esforç senyors, em disposaré davant de la finestreta del repartidor o repartidora de sous i demanaré el sobre al meu nom, tancat i barrat; perquè així obrir-lo l’obriré jo i el distribuiré jo allà on més em convingui a mi i de la forma que més m’interessi i, que adéu siau molt bones, sense cap explicacions més, parlant a mitges i baixet, rumiant la comanda acabada de fer, que la relació per ara s’ha acabat i fins el mes vinent, que passin un bon dia.

Allò de veure’s l’enteniment ha de tenir a veure amb una actuació com aquesta, algú em dirà: no n’hi ha, ni vermell ni gris, cap paraigua, ni inventat ni reinventat, que t'alliberi de l’anomenat i rebutjat procés imaginat. Era un altre somni, reposa. I és una pena perquè hauria de ser un pecat; denunciable i per processar, n’hi hauria de tenir càstig i el que no té és remei, és impossible, inqüestionable i no entenc perquè, i fins aquí hem arribat, prohibitiu, si no prohibit.

Des del destí que engronxa el bressol, la llibertat ha estat lliurada a la persona i la nòmina domiciliada n’és el ressó, la gran rialla que en Marx dedica a plaer, hores d’ara, quan plou al Wall-Street d’una Barcelona mutllada i pobre amb massa paraigües que poc aixopluguen.

jueves, 23 de octubre de 2008

El rei i La rei, desempolsem el tema.

Ja està bé. M’he cansat de ser monàrquica, mai ho he estat però ara menys, de fet menys vol dir que ja sóc completament republicana. He trigat eh? De tant en tant confesso passejar-me qual “Maruja Torres” (d’aquesta forma la meva reputació no quedarà tan ultratjada) per la premsa rosa, és a dir, la revista HOLA, i valga’m déu que flipo (oh com m’ha agrada sentir-me dir la paraula flipo, perquè l’estic dient encara que ningú més que el meu alter ego número 342 em sent). Flipo, de com porto anys sent fidel a la monarquia..., vull dir, sent incapaç de pronunciar-me amb el meu alter ego 292 (el monàrquic) i dir-li: prou!, ja està bé de consentir. M’ha agradat el senyor aquest que carrega contra el rei, és un atrevit i té un molt de valent; jo no podria, el meu alter ego, el 113, el de la cobardia, m’ho impedeix, em té enredada en un esperit pusil.lànim, completament enfeblit i em fa caure davant qualsevol jerarquia mínimament simpàtica com la mosca a la mel. És agosarat carregar contra la monarquia però, en aquests moments, temps prou interessants, és adequat inclòs convenient i lícit; a qui li pot molestar en plena crisi que els borbons borbonegin? Ben bé al contrari, és època què , i si es fa bé estic convençuda de l’èxit, el republicanisme pot guanyar adeptes si s'enfoca el tema amb èmfasi; és bo i necessari que, en aquesta nova era postbushtoniana i anuncio necessàriament post joancarlista a l’àmbit local o nacional, es carregui contra el malversament pervers custodiat ja des de la transició i ara definitivament qüestionable; per tant alçar-se proclamant les despeses i l’absurditat del manteniment del règim monàrquic és motiu d’orgull i de profunda satisfacció pels contribuents en general i els republicans en particular. Si la classe mitja comença haver d'anar a menjadors socials, ¿no seria convenient que les monarquies es releguessin a la història dels llibres de text?Els meus 423 egos restants la necessiten, la república, perquè ells si que en són de republicans. Per cert, em pregunto, quants en tinc, doncs, en total? En temps de crisi cal tenir els comptes clars.

lunes, 20 de octubre de 2008

Buscant troballes: Aiguafang



Cercant en el diccionari, fent joc de paraules o en el vocabulari diari, distinguim unes paraules sobre altres, per raons diverses i subjectives com pot ser la seva bellesa gràfica, la figurativa, el seu concepte, la força o l’estil, la composició o el to, inclòs la gràcia (una paraula amb les cinc vocals pot ser divertida per segons qui). D’entre moltes, m’ha sorprés la paraula aiguafang i és quan la reconec i la considero dedicant-li aquesta estona, per valenta i atrevida, per cantaora més que cantarina, per agridolça.
Actuant com un matrimoni perfecte entre mots i des d’una bona conjunció, s’engendra aquesta filla única, agosarada, provocadora i, ara per ara, il•legal; no figurant en el diccionari, l’aprecies des del misteri que dota la clandestinitat. Aigua fang: soles, l’una sense l’altra, burlarien la musicalitat, ambdues són fletxes directes cap a un sol punt, aquell on el silenci acaba amb la fressa del dispar i el xoc col•lapsa les distorsions del temps i l’espai, parint més que una paraula un sentiment, una cançó sense lletra, una música…, retorna l’art. De bruta és neta i transparent, malgrat el regalim marró que la guarneix amb un si-no-si-no impressionista com si amb les pinzellades del sol color s’il•luminès més d’una expressió, la de la duresa i la sensibilitat afable, l’angoixa i la suspensió d'un respir sempre dins la de la claretat menys opaca.
Avui repeteixo la paraula i hi veig el món, amb els ulls tancats, ple d’ aiguafang, aiguafang, a i g u a… fa ng! Serà que és moderna i perfectament actual i adequada?.
Flipades a part, Aiguafang és una novel•la (d’aquí la troballa, res és baladí!) i, sota aquesta lírica tutela d’un bon títol es troba una bona obra; no sol fallar, un bon títol, en ocasions, és un bon auspici, i no ha estat menys.
Joan Lluís Lluís, l’autor, és un escriptor nord-català i/o francès (a la ressenya de la edició de La Magrana només explica que és nascut a Perpinyà, validesa en té evidentment) que ha captivat amb força i intel•ligència una història de poques pàgines, senzilla i residual, amb petjada; a modes d’estructura de còmic, poques paraules però ben dibuixades, de volum infinit, de dimensió singular. Aiguafang; torno a flipar…i m’escapo…al món etimològic…
Tres personatges peculiars busquen entre el fang que xucla les seves vides l’aigua què, poc clara i ja promíscua, no pot beneïr-los en un escenari d’una Barcelona enfangada i tèrbola, molt allunyada de la que filma en Woddy Allen; l'escenari té la foscor d’en Blad Runner, la violència de Kubrick, la sensibilitat de poma àcida d’un Medem, director que la podria fotografiar i donar-li vida amb rigor.
Diuen que quan l’aigua fa fang el vi fa sang; en aquest cas els personatges en son d’embriacs i embriagadors per tant el final és saludable i esperançador ja que no arriba la tinta al riu, i en els temps que corren no va del tot malament un final correcte, malgrat que algú el trobi massa rodó.
Amb Aiguafang, una troballa de paraula, un descobriment l’autor.

martes, 14 de octubre de 2008

Grans obres, grans despeses



Algunes obres d’enginyeria i més si de ponts es tracta, les puc considerar veritables obres d’art. Els ponts els que més, i els que més els de fusta. Són molt agraïts per l’artista i per aquella persona que gaudeix de l’ús i la imatge. Són conciliadors i serveixen d’enllaç, estalvien temps i recorregut per arribar allà on, si ells no hi fossin l’arribada o el trànsit seria feixuc inclòs impossible. Aquest cap de setmana vaig travessar un d’impressionant, una obra mestra. El viaducte de Millau.
Amb 500 persones a la plantilla del lloc el grup Eiffage es va fer amb l’encàrrec de la seva construcció. En Norman Foster l’arquitecte. La despesa 320 milions d’euros d’inici, a les acaballes no em consta la qüantitat final.
Deia que el vaig travessar amb el conseqüent pagament d’un peatge de 5 i més euros i també vaig poder-lo contemplar. Des de lluny, menys lluny, ja a prop i per sota. Impressiona d’entrada, els ulls giren la seva curvatura de 2,5 km i alçen els 340 m d’alçada i sense fer pampalluges ajuden l’exclamació. Un cop el deixes lluny segueixes mirant cap enrera i reflexiones. Apareix voluntàriament a la consciència la crisi financera, l’econòmica; allò que des dels 70 estem entre tots destruint, deconstruint, l’excés de capital i el seu malbaratament ens porta om estem, van repetint polítics, economistes, periodistes, etc., etc. Més quantitat de pobres, més de rics: sumari del 2008. I torno a girar el cap i remirar-me el pont.
Sempre n’hi han hagut obres mestres, totes les èpoques esplendoroses han deixat petja, i sembla que estem acabant amb una. La reflexió em porta a la incògnita, ¿s’acabaran les obres magnes, on la glòria és per l’empresa o grup designat, l’artista de torn contractat, mentre els tècnics i peons pateixen l’anonimat i un sou mal pagat? O potser seria millor construccions menys fastuoses que magnifiquin l’interès de tothom amb una estètica més senzilla però més popular? Perquè per obra magna la crisi que hem elaborat mentre algú no construia ponts sinó que els allunyava. Els rics més rics, els pobres...com sempre, més pobres; no som tan lluny de l'època faraònica i ens assemblava que si...

miércoles, 8 de octubre de 2008

Amb els ulls tancats

He de consultar amb el meu coixí si somiar amb en Paul Auster és premonitori. Jo li deia a l’escriptor que no sabia llegir i que m’importava un rave que ell volgués signar-me un autògraf, el problema de la fama el duia malament amb tanta insistència i jo la ignorància l’idolatrava, i que així n’era molt feliç, jo clar, ell no tant, li bufegava; això si, estava molt atractiu i interessant, que gairebé és el mateix, la qual cosa em fa pensar que jo, en el somni, m’estava fent la dura.

Tot es relaciona i quasi s’explica. Aquests dies està per aquí el senyor Auster.

En èpoques de premis literaris, sobre tot d’aquell més sucós econòmicament parlant, n’hi ha que treuen el cap, d’altres que fugen i alguns i algunes que ja són morts i que haurien de ressuscitar per vestir-se de gala i acudir, encara que amb el rostre defallit per anys compartits amb la parca, a recollir el taló i una mica de glòria en una nova vida, ara molt més agraïda.

Doncs per aquí rondava, en Auster, i si no m’atreveixo a criticar-lo si que goso valorar el tipus de fama que l’acompanya i el posat que hi posa, valgui la redundància. Vota Obama i si a en Bruce li perdono tanta propaganda de vot a l’escriptor no. Una cosa és el rock and roll, un estil, i l’altre, la literatura, un món amb estils. Sóc més amant d’escriptors amagats i solitaris, de poca promoció presencial, de dones i homes del món de la cultura que viuen a l’extraradi dels mèdia, allà on descansa l’anonimat cultural i lluny de la borratxera d’hores i hores d’entrevistes i fotografies en blanc i negre o aquelles de difícil composició lliurades en el dominical de la premsa de torn; sóc partidària dels que aprecien el quasi anonimat, ja que signar una obra per se ja et fa públic i que, recollits a casa seva quan troben el compte corrent més relaxat l’alegria és una espurna d’inspiració i no pròpiament la font.

En fi, segurament l’Auster no se’n durà el Nobel, malgrat la seva darrerament extensa producció i sempre lloada (sic), i pregaré que sigui per aquell o aquella que menys s’ha assembli a en Cela i més a la Mercé Rodoreda. I no em faria res que fos en Vila-Matas..., deixeu-me seguir somiant.

miércoles, 1 de octubre de 2008

L'art de riure i viure



Avui s’ha aixecat el dia d’aquesta guisa:

- Digue’m una obra d’art
- Com?
- Em podries dir amb 10 minuts una obra d’art? Clar una obra d’art a la què tu li donis aquesta categoria…s’entén.

Passats els 10 minuts encara hi pensava. Tampoc fa tant d’aquest temps. El dia encara que amb sol avançava feixuc i el matí l’he perdut entre papers i trucades absurdes fins fa una estona que engronxant-me en el meu silló preferit, d’un blau marí tan poc tornassolat com ho és la paret que mentre escric i penso, contemplo, esperant la decisió. I passa el temps.
Hi ha decisions difícils i aquesta n’és una. Com carai es decideix què prima perquè de tot allò que per a tu és art destries quina serà la primera i per tant espontània resposta; el primer que et ve al cap, allò que travessa l’ànima inicialment, allò altre que després de pensar i valorar acabes donant-li la nota més alta? Entre la raó i la passió, una espurna de coneixement, una de dosi de cultura de batxillerat o un no res.
Ve’t aquí que va passant el silenci i la negror de l’aparell televisiu em dóna la resposta: La CAÑIZARES! Com pot ser que hagi trigat tant em descobrir la peça?si per favor és única!. És única aquesta pipicalzaslargas trentona, entre naïf i kitsch, és l'única capaç de sublimar el color rosa amb gallardia, única en lluir ingenuïtat astuta i lirisme humanitari, que brega amb la vida com la broma que és i que canta l’autenticitat de la i el “tan se me’n dóna” - perquè se li en dóna molt bé- sigui lliurant-se a postures intolerables per exemptes de la torbada norma del decor com a raonamens lapidaris sense interès de demostrar cap argúcia intel•lectual. Ella que té com a company, a en Calcetines, el gat pel qual seria capaç de renunciar a un somriure.

- La Cañízares és la resposta que necessitava! –crido ja passades les hores per dins la buidor que creix als passadissos del meu pis; i tot d'una em xiuxiuejo com una vella bruixa que parla sola: només els vells i sempre vius ulls d’en Newman podrien prendre-li el lloc a aquest personatge fantàstic i certament alegòric; els ulls blau-Newman o un bri d’herba, un poema d’en What Whitman o el descans fins la mort del capitalisme, i, després tot un seguit de moltes mostres seguirien com exemple d’ art.

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre