Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


lunes, 25 de mayo de 2009

L'esperança dels joves

Només saber la notícia sobre la mesura de govern on es responsabilitza totalment a les noies de 16 anys davant d’un possible embaràs d’ anar corrent cap a la farmàcia per tal què aconsegueixin la píndola que eviti un possible embaràs he arrufat el nas i m'he recol·locat les olleres. Jo mateixa vivia en pròpia pell la controvèrsia que s’ha generat malgrat què la decisió vingués des d’un govern de centre-esquerres i de bon principi semblés una mida “progressista” que afavorí, entre moltes coses, la dona. He esperat uns dies per manifestar-me en espera d'escoltar alguna puntualització ministerial, menys traumàtica i més lògica que és el que li cal a les nostres noies i evidentment als nois també, absents absurda i innecessàriament d’aquesta polèmica, no la he escoltat.
La maduresa és un estat difícil d’aconseguir; és obvi que cadascú fa mil filigranes o cinquanta per arribar-hi, apropar-se o defugir, i cal repetir que tot depèn generalment dels atzars privats, les circumstàncies personals o el conglomerat social que ens toquen viure durant el nostre trajecte vital; és en aquest cas i amb aquesta norma quan l’administració s’incorpora com a agent que pretén amb la mesura la consumació d’un estat proper a la felicitat (això que ja deien els clàssics) i així procurar que les joves generacions tinguin un ajut afegit en l’esdevenir de cada dia. Però no sempre s’encerta en l'anàlisi i amb aquesta postura el govern ha estat ingenu o... massa espavilat; ingenu per comptar amb la pròpia maduresa del nostre jovent (qüestió del tot contradictòria per la pròpia condició), i espavilat perquè l’estalvi econòmic dels embarassos gràcies a l’ús de la píndola és un fet i, en època de crisi calen mesures de retall i populistes.
Per això i per més coses dubto i renego. No seré la primera en dir que cal més informació i prevenció que no pas lleis conductuals; sóc reincident alhora de demanar que la nostra “canalla” necessita possiblement més acotaments i més acompanyament que no pas proves malabars que posin en dubte un futur més íntegre i per tant madur per a ells ( tenir o no un fill ho és i molt de seriós) . Mesures elaborades, seriosament pensades, són les convenients per a una decisió encertada, aquelles que adoptin la pràctica de la coneixença de la realitat i el saber que la llibertat no és tal si no s’emmarca en el món actual, perquè els nostres joves han d’aprendre a prendre consciència de la realitat, de la paciència, de la necessitat, valorar la reflexió, i, evidentment, comptar amb els grans, sigui la família o en el seu defecte una llevadora del centre d’assistència primària que actualment i fja fa temps explica, alerta i assessora si és convenient o no una mesura o una altra, sempre, em consta, valorant cada cas.
Els nostres adolescents, necessiten més professionalitat , més maduresa, per part dels adults, siguin de l’àmbit que siguin sinó no tindran bon exemple a imitar; en aquest cas, la professionalitat comporta seguretat i una mínima garantia d’un millor pas cap a la vida adulta. No deixa de ser una certesa que fa dos dies aquestes joves menjaven caramels i regalèssia i estranys es troben davant d’ una pujada natural i ràpida d’hormones, amb una falta de coneixement en teoria sexual –sempre l’eduació- i hagin de passar de forma inquietant del no-condó a tenir al seu abast una píndola (substància química i altament reactiva psicològicament), com si entremig del procés no existís cap altra més alternativa.. Siguem seriosos i afinem; fa mal dir, però és qüestió d’ovaris, senyora ministra..., que són als què sempre els hi toca el perdre.
Ilustració: Gustav Klim. L'esperança.

viernes, 22 de mayo de 2009

La rosella






La Rebecca Cobb, : bon cap de setmana.
llibres i naturalesa!





lunes, 18 de mayo de 2009

Submons

Entrar a les oficines d’hisenda de “letamendi” és com entrar en un submón. Donada la seva fama el meu esperit ja anava preparat per a la més absurda de les sorpreses. Parlar d'hisenda és prendre's un Johny Walker sense gel. M’explico, algunes passes a tocar del primer control una ja trepitja fort i estreny mandíbula amb garantia; bolígraf a la mà, carpeta en rest, la mirada busca una cara intel·ligent, aquella que defugint la monotonia mirés amb fermesa i sintonitzes empatia...i el resultat no és ni ràpid ni fàcil. Mostrant un paper imprès, la primera resposta positiva a una pregunta tan òbvia de resposta menys òbvia a un : on? ha vingut, com la lliga al Barça, algun temps més tard del què un culé sempre desitja. Un cop sabut el lloc adequat els meus ulls encerten fàcilment una gran planta baixa d’aspecte gris clar amb llum artificial que anava recollint, com gatet afartat que engull formigues a l’atzar, cues i cues amb torn dirigit per una retolació que a cada canvi de número sonorosament xiula. Palplantada ben al mig de la sala (un altre submón) veig que aquesta, lluny de contemplar les normes més bàsiques per sobreviure a un atac d’ histèria, convidava a trobar la conxorxa i auxili només de persones com jo, contribuents a la fi, que per unió de causes, es trobessin i s’oferissin generosa, gairebé subsidiàriament, a donar primer consol i després suport per tal d’aconseguir el guany de tan sabuda i perduda batalla. Un cop a la guixeta apropiada, ni una hora sinó quasi dos, per al premi d’una frase sense ritme i un paper per omplir, un “torni vostè cap aquí i en parlarem tot seguit” (tercer submón).
El què diré ara d’evident és encertat que és què un el que vol quan entra en aquesta o semblants delegacions és trobar-se amb una gestió neta i agradable, amb el mínim temps perdut i el màxim d’eficàcia, aquella que tothom plany i que aprofito ara per fer constar, corroborar i denunciar què per si algú suposés o pretengués que l’èxit és ja aquí, això encara no és així, ni tan sols possible ni provable, malgrat l’internet, les tic i les tac, la telefonia mòbil, el canal digital..., la visita a les afores de Saturn, la píndola per revifar, o la Barcelona del 2.0; afirmo amb rotunditat, costa un gran treball, diners i mal de cap. I així ho vull fer constar amb aquesta estèril instància, que resumint del que tracta és de què tothom sàpiga que “el desconeixement de la llei no ens eximeix a ningú (ja!) de cap d’elles” (darrer submón) i que pagant Sant Pere canta, que els bancs esperen la pasta (món dels submons), encara que pagar no consti català, ni tampoc la noia que ens despatxa.

jueves, 7 de mayo de 2009

La lluita

Estem patint i de valent amb la tan sonada crisi. La situació per la que travessem, nascuda des del naixement del capitalisme entre d'altres factors també capitals (cal no oblidar-ho), ens fa sentir buits, covards i culpables, en major o menor mesura tot depent del caràcter del patidor; n’hi ha qui no sap no contesta mai, però d'aquests ara no en parlem. Amb aquestes incerteses no veiem el mar blau, la bleda tendra ni la comoditat del sofà que ens ha regalat tantes estones tendres i que ara només té el consol de la laxitud d’unes molles velles. Què fer o cap on anar, què pensar, com actuar, és una pregunta que alguna gent es qüestiona, i alguns d’aquesta alguna gent intueix més que alguna resposta, però cal esperar i anar treballant a la forma d’un mag que juga assajant amb el conill per tal que surti del barret de copa en el moment oportú del dia determinat per a l’actuació i així aconseguir un bon èxit. I mentre esperem apareix el Barça. Paraula màgica que ha elevat avui els humors de gents d'arreu. Com expliquem el ressò que els triomfs d’aquest equip sigui el consol del dia a dia de tantes persones? Aquesta alegria contagiosa i positivament vírica regurgita en aquest moment de temps mort, o extenuantment agonitzant de la classe política i econòmica. Per fidelitat n’hi ha molts que el crit l’alcen perquè ja tocava i per contagi; molts altres perquè la necessitat d’eufòria, de sensacions sobre base segures, bones i favorables, fan massa falta.
Benvinguda l’eufòria, cal gaudir-ne lliurament significant paral.lelament que no oblidem que l’endemà no n’hi haurà taula rasa i com l'equip d'en Guardiola, amb confiança i qualitat de pensament arribarem allà on l'atzar ens deixi i les ganes d'avançar acompanyin.

lunes, 4 de mayo de 2009

L'elegància de la hipotenusa

Trobar-se davant d’un full en blanc i intentar escriure dignament és un dels reptes de la gent que estima la literatura i intenta fer-ne un bon ús creatiu. Un dels recursos tècnics més utilitzats és, hores d’ara, com a full, un document word i del llapis, un ratolí; però si el lloc d’inspiració és de naturalesa salvatge com una platja solitària de sorra fina i el portàtil no forma part de l’inventari disposat a la bossa de platja ens haurem de abocar a la recerca presta d’un bolígraf, fent de la tradició, de nou, l’alternativa. Però, carai la cosa empitjora quan la tinta regalada amb un plàstic de propaganda d’empresa d’instal·lació de finestres d’alumini comença a dibuixar gargots inconnexes , no rajant només què un neguit de blaus, les intermitències dels quals no fan més que col·laborar en la dificultat de la creació literària, llavors l’humor és comença a espifiar, el rostre s’enrampa i els exabruptes, un per sobre de l’altre, cavalquen sense elegància, aquella de la que precisament és vol parlar aquí avui, la d’en Guardiola.
No seria jo una persona que llegís una biografia d’alguna altra que es dediqués o s’hagi dedicat a l’esport sempre i quan l’excepció mereixi acomplir-se com és el cas d’aquest senyor: en Pep Guardiola. És precisament ara quan ho dic, en el moment que un 2-6 en el camp del Madrid l’ha fet tocar la glòria i després d’anys que l’acusació a Itàlia d’un dopping el senyalés. El per què segurament l’encertaran moltes persones: saber realment , gairebé íntimament, què hi ha darrera d’aquest home, dins aquest home, al costat d’aquest home. És un acte de màxima curiositat endevinar tant de secret, que d’altra banda espero sincerament es dugui a la tomba. Sí, és fàcil entendre l’interès quan la persona és aquella que ha fet d’un esport d’èlit un joc bonic, intel·ligent on l’equip és llueix més que la persona, i la humilitat és patent més enllà de les primes (ja s’ha dit tot, ho sé, se’m permeti repetir-me). Per fí, valors! . No és fàcil, deia, tenir constància de les seves emocions, més enllà de les mostrades en roda de premsa emotiva o canyera, les què també indiquen molt d'ell. El seu caràcter, les vivències i l’experiència que d’aquestes ara en fa ús, o en farà us, és del que em planyo i em planyeré d' ignorar-les i no ser-hi a punt per admirar-les, segurament. Aquí sí, la sort de la individualitat. No són, malauradament, moltes les persones que em despertin aquesta aguda curiositat, com tampoc són massa les històries sobre una vida que s'expliquin fora d'una mirada mediàtica, solament amb la sintesi d'un cumul de dades i segurament narrada vés a saber per qui. És evident que no és una biografia a la carta la que vull i això, en literatura, és en aquest moment, repeteixo un full en blanc que no permet més que gargots.
Resti doncs sempre a l'espera el per què d'un lider com cal.
L'elegància de la hipotenusa esdevé d'un concepte sobre el tipus de joc impulsat per en Pep Guadiola ideat per l'escriptor Juan Villoro.
Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre