El concepte de ciutat

Parlar sobre el canvi en la personalitat de la ciutat de Bilbao és recordar la Barcelona pre-olímpica.

Aquest dies he estat passejant pels carrers de la nova “BilBo”. La meva imatge de la ciutat conservava l’idea d’una ciutat industrial, naviera, fundada sobre les mines on el Nervió era l’eix neural per on transitaven els vaixells de mercaderies que enriquien la zona. Una ciutat amb grans fumarades i xemeneies què, als meus ulls amb cert espant, lluïen grans flames fogoses . Homes amb xapela de ruda expressió i cara de fred acompanyaven el meu record. Res a veure. Amb l’arribada del Guggenheim, es produí l’efecte. Així l’ anomenen. Amb l’arquitectura espectacular, amb l’exponent de la cultura com a potenciadora de l’economia arriba un canvi. Com a Barcelona. En aquest cas el titani serveix de mirall als parcs nets i a la nova ria ajardinada; el pont de La Salve, amb nou look, emmaquillat per a la celebració del desè any de la inauguració del Gg; el pont Zubi Zuri, també aquí arribà en Calatrava...no exempt de les sempre incòmodes inconveniències que dóna la cultura del disseny, més útil a la bellesa que a la pràctica, a vegades...; la neteja del casc antic després de les inundacions dels vuitanta; el servei de metro d’en Foster. Un gran canvi, ¿un bon canvi?
10 anys han estat prou per deixar enrera la visió d’un nacionalisme tancat en l’orgull de la tradició. Bilbao s’ha instal·lat al mapa de la internacionalitat i, no lliurat de les misèries de qualsevol ciutat, és lloada pel forani i disgusta particularment al natiu més conservador. ¿És un bon canvi? em segueixo preguntant. Amb els ets i uts del canvis que provoca la redefinició de ciutat, és difícil definir-se i més com a visitant; en Harvey segur que diria molt després d'un senzill anàlisi, jo només puc dir que Bilbao, d’una altra forma però, em segueix impressionant.