Ja han començat a aparèixer. La germinació era latent. El perill imminent. La invasió indubtable. La raó, coneguda. Era qüestió d'esperar, d'esperar i mirar, de mirar alçant lleument la mirada, de mirar de biaix, de costat, a dreta, a dreta i esquerra; reproduits salvatgament, de coits sense interrompre, d' amors improvables neixen amb el caos de la vida; aquí, allà, més enllà, travessant ciutats, movent-se per continents, d'illa en illa, arribant de ben segur a les selves, als primers deserts, a les més altes muntanyes; hi són, ben cert, no cal tenir la mirada atenta, només tenir-ne. Grans, nans, més arrodonits, poc polits, diminuts, cagamandúrries, esmaperduts, com la cançó; de cera, de fang, tèxtils, acotonats. Dominen la nostra vida, l'estan revolucionant, s'enlairen per les parets, arriben a les finestres, i agosarats, sense picar cap vidre, et busquen per...penetrar-te, més endins, ben endins, just aquí, a prop del cos del teu cor vermell. I tú potser hi caus i els deixes quedar-s'hi. Inclús sé d' algú que s'enamora sense fre i acaba foll i clònic. Que la roda continui és només qüestió d'amor i sexe...i d'algun tret paranormal.
1 comentario:
Benvolguda,
I jo que em lamento trist i foll, perque intento sense gaire fortuna “sobreviure”a la invasió d’aquest vell grassonet que asseu als petits infants sobre els seus genolls, que els omple el cap de falses promeses, de regals impossibles, i que es present per tot arreu.
Jo, pobre de mi m’haig de conformar amb un grup cada vegada més minso de quitxalla, que enduts per la fal•lera consumista m’omplen el pap de menges estrafolàries que no m’atipen ni produeixen l’exitació necessària dels meus budells.
La fusta està passada de moda, sempre i quan IKEA no digui que es moda.
Doncs ja ho veus, fins que JO no surti per la tele anunciant qualsevol cosa, o al “tengo una palabra para ud.”, reclamant als quatre vents que em dic TIÓ, aquí i a la Xina popular, que sóc mès de cagar, que d’anunciar COCA-COLA, que vull refundar el caganerisme, o alguna merda semblant, crec que estic plena extinció...
No se si cagar-me de por, o cagar-me en la mare del Grassonet de color vermell, que em te les nits de nadal robades.
Publicar un comentario