Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


miércoles, 14 de noviembre de 2007

El petó

Visitant avui casa de l’Ana (http://ampharou.com/) he fet memòria de les famoses i valencianes "Cerámicas Lladró". Aquestes ceràmiques em porten a la meva infància. A casa d'algun familiar, veí o amic de la família, no recordo on, havia vist alguna peça de Lladró, mai moguda de lloc, sempre mirant-me. Fredes, distants. Recordo també alguna de les seves botigues, als anys setanta, una instal.lada al Passatge del Crèdit, passatge perpendicular al Carrer de Ferran de Barcelona; una altra, como no, al Passeig de Gràcia, dins d’unes gal.leries; horroroses, les estatuetes. Les trobava horroroses. Sempre m'havia imaginat la cara d'espant amb què respondria a qui em regalés alguna, si això s’arribés a produir.

Ana=Klimt(afirmatiu); Klimt=Lladró. Uiuiu... això darrer necessita molt més matissos. Anem a veure.

L’altra dia vaig descobrir que Lladró actualment aposta fort. Sembla ser que darrerament treu peces exclusives (Menines, alguna dona goiesca...) i de producció limitada. Això si no dóna diners el què sí fa és fer-se conèixer arreu. En aquest cas es tracta de 80 estatuetes que evoquen "El petó" de Klimt i què amb boçinets d'or i platí aplicats a la figura es vendran a un preu de 14.000 dòlars cadascuna (la presentació ha estat feta als EEUU) .
Al mercat internacional actual gairebé tothom és lliure de fer el que vol, tant els productors com els compradors; però, no puc evitar una certa ganyota veient les dues imatges juntes a diferents espais del google: El quadre de Klimt i la peça de Lladró.

És indubtable que el concepte d'art és molt sui generis; tinta i papers s'han gastat parlant sobre el tema, i també s'ha dit repetidíssimes vegades, que segones part mai foren bones. Un altre d'impecable, per al tema que exposo, les comparacions són odioses . Res a veure, ho sé, o...si? Últimament dubto molt. Una campanya nadalenca per a privilegiats fa que els valencians de Lladró apostin per aquesta obra de ceràmica i la seva expansió. Però, tot plegat, i tornant a mirar les imatges, sento grima; i torno a l'idea inicial, la de la meva infantesa. Horrible. No tan horrible poder si no existís un referent; tota la llum del quadre d'en Klimt se l'emporta la fredor de la ceràmica amb el luxe i la textura que per natura desprèn aquesta tècnica; molt valuosa indubtablement; però no crec que hagi estat un encert escollir "El petó" per fer-ne còpia. L’art, per a mi, entre moltes coses, desprèn vida, moviment, ¿què són a la fí les emocions si no? No sé si es perpetua l’obra amb el seguiment que fan els Lladró d’algunes obres d'art, o ben bé passa el contrari, li resten mèrit si és que això és possible. Altra cosa és els beneficis obtinguts per la venda d'aquesta estatueta. Aniran a petar a una organització sense ànim de lucre de Virgínia amb una promoció que els germans Lladró han anomenat: Operación Sonrisa. Tot un detall, aquest, clar.



4 comentarios:

Anónimo dijo...

Posats a reinterpretar el Petó de Klimt, per quan un "Petó" by Conrad Son (a sobre nostrat)?

Anónimo dijo...

ostres, connexió submarina entre el gran Gustav Klimn i l'amorf Lladró.

Anónimo dijo...

Doncs em segueixo quedant amb el meu quadre, encara que sigui reproducció... a mi les estatuetas de porcellana també em donen un repelússsss!!
Petonets, maca.

Anónimo dijo...

Hostia!!!!!!!!!!! la gaditana escribe mejor en catalán que yo ... aunque no es demasiado difícil

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre