Pça de l'esperanto

La Pça de l’esperanto de Premià em fa angoixa, una angoixa de pena gran, sense llàgrimes però, amb ingredient amarg, a vegades àcid. És, com la llengua artificial, una plaça expectant que agonitza en la seva pròpia espera; espera de saber-se més que una illa sense aire, sense futur, amb viatgers d’estança ràpida, ella com a demandant de fidelitat, de més gràcia. Malgrat la densitat dels seus pins, excelsa arboleda, veig la presència urbana, en forma d’una onada de ciment irreversible, com cau imaginàriament sobre la seva penombra i fa d’aquell espai una foscor més lúgubre que fresca, més funesta que un presagi de fatalitat, i que obliga a la plaça a tancar-se i invisible, l’obliga a una timidesa forçada, a la renúncia, com les carències del desert, quina paradoxa!

Com una micro-nació sense llengua pròpia, com l’illa de les roses, no descansa per artificial, no riu per esgarrada, mancada per consens o sense; obviada d’alegria i amb una aura de condemna en presó, solitària; tan a prop i tan lluny de l’artèria popular, jau sense erotisme i amb avorrida pobresa, a expenses d’algun pixum com l’únic fem del què alimentar-se; cauta alhora de mirar al cel i no beure aigua, a modus de miratge; destinada des del seu bateig a ser l’artifici d’allò que no pot ser, com la construcció bíblica, frustrada de desitjats encontres...Bones intencions, però com Babel, asfixiades pels propòsits d’expectants paraules. Una illa buida de llum, de nens, de gramàtica.

Cap idioma millor que el silenci? Tots els llenguatges. Canviem-li el nom a la plaça o millor talar-la.

Ilustració: Joe Sorren; Tristeza