- La novel·la actual ha de mostrar-se resistent a l’intent de convertir-la al cinema.
- La intriga està fora de temps. Esperar el final de la trama és literatura infantil per a adults (diu literalment).
- Ha de basar-se en el plaer en el text, des del principi fins al final (la bellesa de l’immediat). El text s’ha de convertir en un gojós mossec en sí mateix i no en instrument.
- La novel·la ha d’assumir la fragmentació o s’ofegarà en la seva jactància.
- El desenvolupament del llibre no ha d’obeir a un fil argumental, sinó a una xarxa d’experiències per al gaudi de lectors.
- Interacció amb el lector.
- Ha de tenir cura del món interior.
- Cal la precisa i temerària escriptura del jo.
- No val la tercera persona ja que sona incoherent amb la instrucció actual. Cal un tracte directe (primera persona).
- Cal humor: sense ironia no n’hi ha contemporaneïtat.
Amb aquest rànquing he vist, d’una forma sintètica i ordenada, el que vull actualment de la narrativa. M’he adonat què gairebé aquella que no segueix aquest índex deixa d’il.lusionar-me i passa a una posició d'oblid i desinterès.
Agraïda, doncs, al sociòleg i escriptor per ajustar la meva lecturaa alló que ell diu la necessitat de perdre la sacralització de l’idea d’escriptor i de novel.la i elaborar aquesta, per a mi, il.lustrativa síntesi.
Agraïda, doncs, al sociòleg i escriptor per ajustar la meva lecturaa alló que ell diu la necessitat de perdre la sacralització de l’idea d’escriptor i de novel.la i elaborar aquesta, per a mi, il.lustrativa síntesi.
12 comentarios:
SI AFEGIM LA MÀXIMA HISTORIOGRÀFICA DE QUE LA EL PERIODISME NO FA HISTÒRIA ENCARA QUE HO SEMBLI...RESULTA QUE ESTEM DAVANT D'UN NOU CRITERI DAVANT DEL LLIBRE, SIGUI ASSAIG O NOVEL·LA.
bé, ara he repassat els manaments de la llei literària de Vicente Verdú, i m'aturo en alguna consideració:
aquest decàleg conté masses "cal" i "ha de..." i em resulta discutible, tot i que puc estar d'acord amb algunes coses. Entenc la literatura com una manera de fer basada en l'escriptura i dedicada a inventar o reinventar vides, situacions, espais i temps. També es pot parlar de la literatura com un cert substitut de l'expressió oral amb voluntat enregistradora, com passa amb la gravació musical o la fotografia. En canvi tota la referència al "com ha de ser", "com cal..." etc. em sembla un exercici més moral que literari. Dit això, passa com amb els cannons literaris o els manuals "de bona lectura" i de "bona escriptura", tot resulta moralitzant en excés. Més que el "cal" o el "ha de ser" em preocupa (sense neguit) l'estil, el to, la construcció literària, per damunt d'altres consideracions i dels efectes secundaris que causa tal o qual llibre.
Per ser més senzill, m'interessa més la substància del llibre que les consecuències que aquest provoca en el lector (doncs, generalment els lectors depenem d'estats anímics i predisposicions pre-literàries quan ens disposem a afrontar el llibre).
Sobre llibres "bons o dolents" em sento més aviat lluny de la controvèrsia i, en canvi, molt proper en la simpatia per l'estil i el to, per les atmosferes i els personatges, pels temps i les geografies. No veig massa clar això de que existeixin gèneres com ara policíac, humorístic o romàntic, i en canvi capto una disjuntiva basada en l'estil i el to.
Estil i to:
Beckett minimitza el paisatge fins convertir-lo en un univers i, en canvi, Dickens el fa expansiu i detallat i en desplega tots els seus cercles.
Dels d'ara...Andújar o kiko Amat reprodueixen espais propers de barriada i en desprenen universos totalment extrapolables a la literatura "nova" anglesa o americana.
...
La controvèrsia, més enllà de la proposta "moral" del Verdú, està en les relacions especials que manté la literatura amb el seu temps i en la distinció entre literatura (el món de l'escriptor i la seva obra, i del lector en relació a ambdós) i "societat literària".
La societat literària és una altra història, és una vertent del mercat i dels instruments de mediació cultural, és una altra cosa i, ara sí, és un debat moral, bàsicament és el moll de l'os del sentit cultural, i això, a diferència de l'amic Verdú, transcendeix el "cal" i l"l'ha de ser" i ens mostra el galimaties que viu la cultura d'avui (que és anecdòticament literària).
Ep: després d'un parell de vinets, m'estreno amb l'ADSL i el portatil...i el rotllo ha sortit espavilat. Podriem fer un debat al local sobre literatures, ara que s'acosta Sant "Manchester" Jordi!!!!
Oh tati, ets perillós amb la línia ja instal.lada. Passo a contestar-te.
1) Tot decàleg comporta un manament, pots estar d'acord o no, esmenarlo parcialment inclús ignorar-lo però és aquest el seu sí com a concepte. Evidenment els manaments corresponen a la pròpia constitució de la norma.
2)¿A qué et refereixes quan parles de la substància del llibre? la substància no són també les diferents emocions que l'escriptor intenta provocar? ho pot aconseguir o no, però formen part del guió.
3) Bons o dolents. S'ha de marcar la frontera. I considero que cadascú n'ha de saber la seva; aixó passa quan un decideix seguir amb una lectura o tancar el llibre a tal o qual pàgina.
4)Gèneres: L'estil i el to, són unes tècniques dins dels gèneres i subgèneres que com tot allò que s'etiqueta té els límits imposats pel concepte en sí mateix, però que sempre van molt més enllà de difuminar-se en el tot.un
5) Quant a la controvèrsia entre literatura i societat literària, poc tinc a dir perquè poc ser o vull saber...
En fí, m'apunto al debat de lectures, no tant al de literatures, que més aviat seria una devota oient.
Un plaer, com sempre, i visca en Laudrup!
a) el tema del decaleg és una cosa molt personal, si fos acadèmica seria lamantable. llàstima que els critics en fan massa sovint.
b)la substància literària és un tot, d'acord, però la substància del llibre està en el llibre, els efectes que causa en el lector ja superen el llibre, no són substància, són conseqüència, en tot cas.
c) bons i dolents, frontera? que la marqui qui vulgui. Hi ha llibres ams "bona" substància i "mala" recepció lectora. I existeixen llibres de substància "dolenta" amb una recepció "boníssima". Com diria el electrociclista piragüista: depen!
d) la menció a l'estil no té, en el meu cas, res a veure amb l'estilisme com a gènere sinó com a forma.
El to, és el batec intern del relat.
e) la controvèrsia entre literatura i societat literària és significativa en la mesura que la primera apareix com a víctima d'un entorn que propicia les tendències i els temes. Si aquest entorn literari (social) apunta temàtiques, de tant en tant, els estudis literaris ho inscriuen en la relació de la literatura amb el seu temps. A vegades, sovint, però, les tendències no responen a gaires coses més que les estratègies editorials més compulsives.
quans temes!
me sumo un poquito a este contraste de pareceres que suscita un decálogo a cargo del periodista Verdú. Visto en perspectiva diáfana, la ocurrencia del periodista se estrella cuando lo que parece ofrecer es un catálogo de previsiones que le afectan en persona y que quizás le resbalan a otros. El replicante tati-pagès menea el tema con muletillas y consigue cortar el rabo, le falta algún epigrama para culminar la faena con tres vueltas al ruedo. El rejoneador Verdú se precipita con las verónicas y peca en exceso al banderillear con demasiada osadía en nombre de una plaza desierta. El oponente, tal vez conocedor de que el público se amontona en el tendido de sombra, deja al descubierto el páramo que muestra la zona de sol. La plaza muestra un aspecto incómodo donde Verdú contrae prejuicios. La estocada de tati-pagès se presenta digna pero la distracción de doña Endora desequilibra para el diestro Verdú. Los clarines anuncian un desenlace de sangre y montera rota. La corrida se despide con sensación de estruendo. Verdú no consigue convencer, pese a Endora que porfía. Tatín-Pages gira la cabeza y saluda el tendido. Poco público. Los clarines cesan el pasodoble. La solución está en el cine o en la churrería. Verdú se hace mayordomo. Su oponente regresa al laboratorio. Los tendidos arden. Un debate de espadas y muletas. Falta el banderillero. Falta la estocada gallarda. Faltan los ritos de una fiesta. Verdú ya duerme y su oponente bebe.
Torero, torero, torero, genial!!!!!
VAYA PEONZA OS LLEVAIS CON TANTO TORERO Y TANTA VERBENA DE LECHES.
VAYA EMPANADA TORERA. VAYA BOCADILLO DE SALMÓN QUE OS ZAMPAIS.
VAYA CON EL TEMA Y VAYA CON EL DE LOS TOROS.
VAYA PERO VAYA.
o un torero en mi ruedo! y con que arte! sería digno rendirle las dos orejas y el rabo!
Publicar un comentario