No tinc res a dir, i ja he dit massa. Llegeixo per aquí, guaito per allà, es repeteix la paraula.
Un raig de sol i l’indi balla. La petjada de la dansa cau amb força i el crit esvera la pols seca d’aigua.
Ens hem begut l’enteniment? No, un carall!! si ni això raixa!
Som primavera i, ni gota, ni llàgrima, tot ple de conferenciants que donen la paraula. Bla, bla, bla..blaigua, BLAIGUA.
Les flors esperen i els camps plens de nafres. Qui té fam? Algú vol aigua? Els déus enutjats, s’han regirat i a la lluna miren, donant l’espatlla.
Els nadons naixeran i no res, no saben que serà la seva guerra, la de l’aigua.
Que si per riu, per tren, ara per mar, ai no! que aquest la té salada.
Un motiu de paraules que dins d’un farcellet llençaria, parida l’alba.
Ja no dic res més, ja què ja he dit, que n’estic un xic sadollada.
2 comentarios:
M'agrada el concepte "blaigua", molt ben trobat. Esperem que la guerra dels que vénen no hagi de ser aquesta per què si fos així... més val no pensar-hi. En fi, si tots hi poséssim una mica més de la nostra part... Blaigua, jo ho dius tu!
la Moreneta ho arreglarà tot, tindrem aigua, lliga i champions, en Baltasar és soci del Barça i la mare de Deu ens estima, segur que tindrem inundacions aviat.
Publicar un comentario