Esperant el moment

Això de canviar de la nit vella a un any nou amb aquesta celeritat s’em fa difícil. Tres, dos, un, zero: un brot de suro i l’explosió d’una escuma magnifica el canvi. Adéu la nit més vella, alcem la copa al noudiisme, trenquem els dies passats, dignifiquem un de nou!.
Passar de la vellesa a la joventut amb aquesta rapidesa em deixa sacsejada fins a tal punt que m’immobilitzo quasi deixant de respirar; qui no’m entengui que em disculpi per què sí m’aturo. Apretant molt els ulls em rebosso amb qualsevol roba i amb els dits als oides marxo d’aquest temps tot preguntant-me: però a quin dia sóm, per què d’aquest soroll? mentre, els ebris de vida canten la festa al carrer i ocupen la nit i jo així arraulida deixo que els moments s’allargassin fins aconseguir que el fil fronterer que separa l’any acabat i la densitat dels nous dies sigui prou espès per què el meu cor estimi aquest esclat, per què el meu ànim el soporti. Sí, acomodar aquesta brusquedat en el meu temps, insoportablement prima, definitivament ràpida, i fer-me nova com ho és cada moment; per què així amb la prudència d’un tobogà per aquell nen petit m’han de venir les hores properes, amb una lliscada suau i entenedora que faci que el petac a terra ferma sigui soportablement prim, indefinidament lent, de cap altra manera no puc ésser-hi jove dins d’una nit que ja s’ha tararejat vella. És així amb la lentitud que explico on sóc jo ara, el nou dia de’l any nou; amb el pas lent d’unes hores és quan, com un fi guant, m’emmotllo en el temps que la demarcació avui fa extremadament rodona, extremadament definitiva, 2008, i amb la sorpresa que dóna el temps, com ho fa cada pas el dia a dia. Bon any 2008! Ara sí.