Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


martes, 29 de enero de 2008

Vida y destino

Avui en Chejov faria 148 anys i per celebrar-ho he pensat que estaria bé acabar la novela basada en la batalla de Stalingrado "Vida y Destino" d'en Vasili Grossman què des de desembre estic llegint. I doncs? vés m'agraden els símbols i tot d'una no m'estranyaria que si en Grossman fos viu avui hagués pensat amb en Chejov, inclús és possible que escribís alguna ratlla en el seu honor; també és possible que algun gen estrafolari i supersticiós de la meva història genètica per la banda gallega s'imposi davant la meva estimada però feble personalitat. Però, alerta, no ho he fet, de cop m'he detingut a la pàgina 1067 de l'obra editada per l'impecable col.lecció de la Galaxia Gutemberg, del Cercle de Lectors i he pensat que avui feien "House" i per tant abans havia de sopar per després veure tranquilament el capítol de l'infame doctor. El llibre l'he deçat damunt el nòrdic de la meva habitació, pesadament, amb contundencia; bé més aviat ha estat, ell, el llibre qui ha caigut amb decisió per la seva pròpia estructura. El text, quant a text narrat, acaba a la pàgina 1104, feta la resta em separaven del final 37 pàgines. What? Fet i fet porto dies allargassant les estones de lectura d'aquesta magna novel.la; en principi vaig fer un espring prou bèstia per arribar a la segona part, de tres, orgullosa de la compra; la part tercera va anar fluint mentre els flocs de neu del bar d’una estació d’esquí francesa queien, com sempre, fluixet, tímids, i el temps de lectura estava marcat pel ritme proporcional què el dia a dia, després de l’excursió, em demanava però amb la gràcia que mentre anava arribant el final les dosi anaven minvant, la temptació que repta un final m’advertia que fos prudent i gaudís lentament, més lentament d’aquesta última batalla, el plaer de la lectura d’una gran obra.
I aquí estic, a 5 metres de la pàgina que amb la xifra 1960 (l’any que l’autor va dir s’ha acabat) marca el desenllaç fatal d'un fí que certes lectures et proporcionen. Tan és el sentiment que poder em quedi aquí, aquí davant de: “Se necesitaba la piel de la Revolución, se desollaba a los hombres todavía vivos. Los que se cubrían con la piel de la Revolución hablaban su mismo lenguaje, repetían sus gestos, pero tenían otro cerebro, otros pulmones, otro hígado, otros ojos.” Decidit, aquestes línies regeneren el gen estravagant; així ho vaig fer amb la Muntanya Màgica d’en Mann, a cent i escaig planes del final descansa en la meva voluntat el moment perfecte per tornar a collir el llibre i decidir si ja és el moment, així de nou.
De fet el desenllaç és el de menys…ara ja mana la sensació que l’història narrada sempre és viva en mí, tot el demés estava ja dit.

3 comentarios:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

doncs la meva mossa ha ajornat la lectura del llibre intimidada per una introducció molt militar, jo li he dit que passi el tràngol i que després ja s'anirà desplegant la trama...
per cert, ara he aparcat la meva roulotte en un espai mort de la zona zero de l'auca... mira el me blog i veuras la foto.

pdt: ja has vist al blog del ramonet 77 el que significa tenir cabell, oi?

Tchekhov dijo...

God bless Tchekhov!!!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

tens el blog una mica sec, darrerament...posa tinta.

salutacions des de Gibraltar (el millor d'Espanya és anglès)

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre