Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


jueves, 24 de enero de 2008

1957-2007 Una altra celebració

Varem aprofitar que l’Albert estava visitant la família per celebrar-ho. Ell és el què viu més lluny i està poc per la ciutat i, havien de ser-hi tots; la colla d’ Horta, de Martí Codolar, els què varen fer els cinquanta. Eren l’excusa: En Quico Carbonell, la Montse, en Carles Moslares, en Manel Iranzo, l’Encarna, en Josan, en Joan Clot, la Montse Moslares, l’ Imma i l’Albert. L’eslogan:10 per 50 = 500: tots i totes.
Als trenta ho vam cel.lebrar a l’Ateneu d’Horta però llavors hi havia cert contacte, teniem aquell frec a frec on les anècdotes i les batalles encara no són més que històries recents sense més importància; inclús algú continuava pel barri abans de la gran migració: de Gràcia fins a Miami (en Carles), a Madrid, a Bilbao…a Sabadell, a rodar pel món (l’Albert, en Josan i en Joan).
1957-2007: era una bona aturada , en un espai en el temps prou gran per retrobar-se i disfrutar de molts records i si donava temps fer cinc cèntims només del present.
Varen ser ells, els nois …je!, amb menys pèl i més panxa però més ànims, qui van organitzar la festa i, junt amb fills, nebodes i algun altre jovenívol descendent, ens van preparar la sorpresa, a l’Aliança del Poble Nou, terreny neutral.
Era LA COLLA, amb maiúscules, amb l’empatia que qualsevol anomenaria al seu grup de juventut, per qui hauries donat més que més. La colla, el grup de les joventuts comunistes, de l’associació de veïns d’ Horta, del cau d’Horta, d'algún cristià que afiliat a les línies marxistes predicava Comín; de les cèl.lules d’amagat al bloc de pisos de la Vall d’Hebró, on es clouien les estratègies dels diferents camps d’acció: treball, carrer, universitat; de ponències teòriques i reciclatge per als novells i de lluita al carrer demanant el vot als 18, dret a l’abortament, guarderies gratuites, i la llibertat d’algun company (de quines ens havien salvat els Fina!); de reunions al laberint d’Horta clandestines i amb noms falsos;, de festes, de secrets, de ball, de marihuana…, de còrrer davant les tocineres, d’amors i desamors, de vida; de tardes escoltant Pink Floyd, d’ incursions al Carmel per tal d’inmiscuir-nos i traficar complots vers els anarquistes arrel les Jornades libertarias del Parc Güell. Era Canet, era, diria avui, llibertat, entusiasme, juventut. Va arribar aquell, dissabte sant roig del 77 i la calma i un local propi, una casa vella a les afores, llavors, del barri ens van acollir i apaivagar fins que poc a poc creixerem i com tot bon fill gran acabarem marxant buscant Ìtaca.
Un text és poc per reproduir records, plens de sensacions i emocions, molt poc; però una festa és val un record i una joventut tota una versió.
La trobada va estar a les alçades; crits i cares d’espant al veure com algú no ens reconeixia, com algú altre havia canviat tant o més que un mateix; explicacions, resums, experiències d’aquells anys, traçats de noves vides en poc menys de sis hores, records, molts records, i ara un recull de correus electrònics, telèfons i bones noves ens situen en una certa melangia, ja som grans però per unes hores varem ser de nou aquells joves adolescents.

2 comentarios:

Àngel 'Soulbizarre' dijo...

el que compta és fer-se gran dignament i això, com els bons vins, es cosa d'actitud!
felicitats!

COALICIÓ D'ESQUERRES dijo...

nou look a can coali! mira...

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre