1957-2007 Una altra celebració

Varem aprofitar que l’Albert estava visitant la família per celebrar-ho. Ell és el què viu més lluny i està poc per la ciutat i, havien de ser-hi tots; la colla d’ Horta, de Martí Codolar, els què varen fer els cinquanta. Eren l’excusa: En Quico Carbonell, la Montse, en Carles Moslares, en Manel Iranzo, l’Encarna, en Josan, en Joan Clot, la Montse Moslares, l’ Imma i l’Albert. L’eslogan:10 per 50 = 500: tots i totes.
Als trenta ho vam cel.lebrar a l’Ateneu d’Horta però llavors hi havia cert contacte, teniem aquell frec a frec on les anècdotes i les batalles encara no són més que històries recents sense més importància; inclús algú continuava pel barri abans de la gran migració: de Gràcia fins a Miami (en Carles), a Madrid, a Bilbao…a Sabadell, a rodar pel món (l’Albert, en Josan i en Joan).
1957-2007: era una bona aturada , en un espai en el temps prou gran per retrobar-se i disfrutar de molts records i si donava temps fer cinc cèntims només del present.
Varen ser ells, els nois …je!, amb menys pèl i més panxa però més ànims, qui van organitzar la festa i, junt amb fills, nebodes i algun altre jovenívol descendent, ens van preparar la sorpresa, a l’Aliança del Poble Nou, terreny neutral.
Era LA COLLA, amb maiúscules, amb l’empatia que qualsevol anomenaria al seu grup de juventut, per qui hauries donat més que més. La colla, el grup de les joventuts comunistes, de l’associació de veïns d’ Horta, del cau d’Horta, d'algún cristià que afiliat a les línies marxistes predicava Comín; de les cèl.lules d’amagat al bloc de pisos de la Vall d’Hebró, on es clouien les estratègies dels diferents camps d’acció: treball, carrer, universitat; de ponències teòriques i reciclatge per als novells i de lluita al carrer demanant el vot als 18, dret a l’abortament, guarderies gratuites, i la llibertat d’algun company (de quines ens havien salvat els Fina!); de reunions al laberint d’Horta clandestines i amb noms falsos;, de festes, de secrets, de ball, de marihuana…, de còrrer davant les tocineres, d’amors i desamors, de vida; de tardes escoltant Pink Floyd, d’ incursions al Carmel per tal d’inmiscuir-nos i traficar complots vers els anarquistes arrel les Jornades libertarias del Parc Güell. Era Canet, era, diria avui, llibertat, entusiasme, juventut. Va arribar aquell, dissabte sant roig del 77 i la calma i un local propi, una casa vella a les afores, llavors, del barri ens van acollir i apaivagar fins que poc a poc creixerem i com tot bon fill gran acabarem marxant buscant Ìtaca.
Un text és poc per reproduir records, plens de sensacions i emocions, molt poc; però una festa és val un record i una joventut tota una versió.
La trobada va estar a les alçades; crits i cares d’espant al veure com algú no ens reconeixia, com algú altre havia canviat tant o més que un mateix; explicacions, resums, experiències d’aquells anys, traçats de noves vides en poc menys de sis hores, records, molts records, i ara un recull de correus electrònics, telèfons i bones noves ens situen en una certa melangia, ja som grans però per unes hores varem ser de nou aquells joves adolescents.