Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


jueves, 17 de enero de 2008

Premis mil

A mi els premis m’agraden, tots i més. Serà què la cosa té història. Quan era petita a l’escola exposaven mensualment un quadre d’honor per classe i grup; les nenes en orla rosa, per als nens era blava, clar; s’exposava i això ja per sí mateix era ja un premi, però també es premiava amb un “present” aquell que feia mèrits per constar-hi, i jo, que sóc filla única i un xic perfeccionista i necessitada d’afalacs, feia d’esforços per gaudir d’algun èxit, i de tant en tant sortia al quadre rosa, clar, i em premiaven, per tant. Però amb el temps això s’ha anat acabant; els premis o se’ls lliura un pròpiament o s’ha de fer molts mèrits per obtenir-los, també juga la sort, però amb aquesta estic enfadada, bé tampoc gaire...no és qüestió de temptar-la que quan s’emprenya....
Així que confesso seguir sent una seguidora compulsiva de gairebé tots els premis bons i no tant bons, dels desconeguts i dels petits...i dels estúpids i tot; dels Goya, sí!..del Planeta, dels Nobel, inclòs gaudeixo mirant el resum de la gala dels Oscar! ...i ara... i aquí vaig, esperaré el premi a la millor novel·la 2007 Fundación J.M. Lara. Avui han sortit els cinc finalistes d’aquesta edició, em toca està alerta, encara què jo no sóc a la llista, clar, què més m’agradaria que saber escriure bé ...i ja no dic publicar! però sí que hi són aquests i aquestes: Mundo maravilloso, de Javier Calvo, La loca de Chillán, de Aquilino Duque, El padre de Blancanieves, de Belén Gopegui, El corazón helado, de Almudena Grandes, y Los príncipes valientes, de Javier Pérez Andújar.

Resumint; premi: 150.000 eurets, estic per què se’ls gasti o la Belén Gopegui o l’Almudena. Són bones, són d’esquerres i són dones. Els hi falta ser ...de PremiaR de Mar. Ui. què dolent!

6 comentarios:

àngel dijo...

jo voto LOS PRINCIPES VALIENTES del Pérez Andújar, una novel·la petita i eixerida que entra i surt de les mans en poques hores i que va de conya per emmirallar-nos generacionalment, comprovar l'abast de la paraula "cultura" i de l'adjectiu "popular" aplicat a aquesta paraula polèmica i inestable. Serveix, l'esmentat llibre, per prendre el pols a les coses subalternes de l'extrarradi barceloní dels 60/70's i per recordar els herois dels tebeos i del cinema primerenc

Endora dijo...

prenc nota. per cert, si la tens...acostumo a tornar les coses!

àngel dijo...

la tinc, ja saps. vos mateixa.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

ENDORA (et passo un text arran del tema Solé Tura, per al·lusions "familiars"):

s'han dit tantes barbaritats en matèria de nacionalitats, socialisme, estat i derivats, que convé treure la pols als textos del Jordi Solé Tura. J.S-T va demostrar amb fets i paraules escrites que la construcció nacional de catalunya, la defensa de la seva llengua, l'articulació del catalanisme polític, són temes que es poden abordar des del marc de l'estat espanyol amb altes dosis de realisme, diàleg i propostes contructives.
No es tracta de desqualificar altres fòrmules (independentisme, sobiranisme, etc.) , només d'entendre que la substància del tema és d'abast social i que ningú té patent de catalanitat ni les propostes nacionalistes acostumen a ser les més decididament catalanistes.

Fa molts anys, i moltes llunes, a la Font de la Plaça de Premià de Mar, un adolescent li deia a un jove "per ser lliure és necessària la independència", l'altre li contestava "o, no". Mira per on...l'adolescent era jo mateix i el jove era en Joan Carles...i la conversa anava sobre les idees de Jordi Solé Tura...i tenia raó. Aleshores es deia "o , no" i ara diria "depèn!". Recordo l'escena perfectament, i agraeeixo aquell "o, no"... tres anys després em vaig fer del PSUC.

pasmao dijo...

Estimada Endora: Pregunte por doña Gopegui a la bella damisela que vive en esa ciudad con forma de tacita.

penyabogarde dijo...

el millor premi és la COPA DEL REI , mira el nostre blog de la penya

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre