Jo vaig votar canvi

Jo vaig votar el canvi. Confeso que fa 25 anys vaig optar pel vot útil. Vaig votar socialistes. I, si em sóc sincera, no m’empenedeixo; de fet mai he estat massa fidel, ni al partit (al psu d’abans, ni a iniciativa, però sí a la coali), ni a altres històries; sóc una infidel per naturalesa, de fet la fe com a virtut és fora de la meves doctrines, altra cosa és la confiança, d’això sí que en sóc una forofa.
Avui parlar del triomf del socialisme del post-passat 28-O és parlar des del túnel del temps de tan canvi que n’hi hagut, i no perquè ho volgueren els socialistes. Han passat moltes coses, han canviat moltes més, i el socialisme del llavors, res té a veure aquell que jo vaig creure que votava. Una altra cosa és que m’empenedeixi. Ja ho dit: No. Com l’Alaska, tornaria a fer-ho. Fa 25 anys, com ho recorda tothom avui, hi havia molt d’atur, una Espanya subdesenvolupada, una Catalunya sense estatuts, i una RENFE, de la què ja ens queixavem. Els militars estaven a la guait, els ordinadors ni els ensumavem, i només hi havia una tele, ni mòbils ni mp4s ni havia nascut en Messi, i l’euro…qué era llavors l’euro?; les comunicacions eren molt complicades, era difícil arribar a lloc i saber qui erem. Estavem verds, jo amb vint i pocs, com la mandarina més àcida. Immigració?, perill d’emigració era el que patiem. Canviar-ho tot sense revolucionar res. De fet, ben bé no ha estat així, però dóna la sensació que el què era millor s’ha quedat pel camí. L’entusiasme. La meva infidelitat vé donada per l’experiència de l’ingenuitat perduda, poder he guanyat en sabiesa individual, però he perdut la confiança en allò col.lectiu. I si no hagués votat útil? I si molts no ho haguéssim fet? On seriem ara? Ttambé tinc clar que amb en Felipe González vam tenir sort, del socialisme que es va esdevenir, és un altre tema… ja es preveia que seria difícil la seva pràctica, de fet el model es va quedar amb un esborrany tot imitant la socialdemocràcia europea evitant els seus defectes.
Un fenomen incontrolat, encara que també previsible: molts vots, massa diputats, 202, que es retromultiplicaven en molta més gent nova, quadres i quadres a ocupar en llocs de poder, massa poder i poca gent amb maduresa i responsabilitat què d’allò que representaven, es desprenia. De fet modernitzar Espanya, era tot un repte. Gens fácil, la crisi del petroli, el terrorisme…¿on es reflexa avui l’aplicació dels llavors anomenats valors revolucionaris?
La revolució ha passat a formar part del meu imaginari emocional i particular. Una llàstima, pot ser ho deixem per a l’altra vida, o és qüestió de no tenir fe per seguir treballant-ho encara?.
Ah! I en Moltalbán era viu! i la Pasionaria, i el Superman, i en Ovidi…i la Montserrat Roig, en Ernest Lluch, l’Urruti…i el Tip i el Coll. Aixó sí en John Lennon ja era mort i el gol de Koeman estava per xutar.