Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


jueves, 28 de febrero de 2008

Obsessions, passions, necessitats

L’altra dia la Núria, fent un vermut a la terrassa al Marina a petar d’un sol pre-primaverenc ben llunyà de cap preludi de boira, m’explicava que malgrat el bon temps, la Maria, la seva filla de 13 anys, era tancada a casa devorant el setè i últim volum de la saga Harry Potter i, a pesar d’ haver-lo comprat el divendres ja anava més ennllà de la mitat de l’ extensa novel.la i que a la nena tant li feia si sortia el sol.

L’altra dia la Sílvia explicava que el seu fill es passava hores davant l’ordinador jugant i navegant i ella, llunyana de saber ben bé si era bo o no es paranoiava no sabent si calien mesures ja que ell del món no en volia saber res quan es tractava de determinar la seva pròpia astúcia; el dubte de si la censura faria un daltabaix en l'inquietud del nano era patent en els pares.

Obsessions, passions, necessitats. És evident que l’aburriment forma part de les nostres vides però i si un és prou llest o afortunat per saber què fer amb l’estona lliure, què hem de dir els grans? Tant la lectura com el joc formen part de la nostra vida, també i afortunadament en època adulta. La Núria conscient, riu cofoia de com la María ha incorporat el personatge de ficció des de la seva vida infantil fins la ara ja d’adolescent, i de com n’és el referent en aquesta petita etapa de la seva fantasia vital; pateix i gaudeix la fi d’en Harry amb “Les relíquies de la mort”. Quina aventura! I la Silvia, sap que el seu fill domina les noves tecnologies i això el farà més hàbil i savi en decisions òptimes de moments concrets i a més també sap que quan li dóna un petó té de gust d’amor i no és mecànic com una tecla.

Tot plegat un regal davant aquells joves que lleuen i no fan res; perdre el temps en petites dosi també és un luxe, però quan es parla de jovent es pot convertir en un parany. La vida sempre ha estat marcada pels excessos; entre poc i molt i que el límit el posi la imaginació i les ganes d’una bona lectura o d’ un bon joc, com és ara el cas i per exemple.

El reüll d’unes mares i d’uns pares és la millor peça per equilibrar el tedi i aplaudir les noves experiències. Que la vida és un joc del que cal saber les regles per poder participar-hi sense prendre massa mal, és bo saber-ho.

Per cert si algú que passi per aquí li interessa saber les inquietuds dels Joves verdirojos a Premià de Mar avui al C/del Segle, 5 n’hi ha una trobada a les 20 hores.

miércoles, 27 de febrero de 2008

Apagada per respirar



Avui 27 de febrer de 19:55 a 20:00 h. es proposa apagar els llums per deixar respirar el planeta.

La convocatòria l’he rebut via correu electrònic i aquí la suggereixo. Que ningú em pregunti d’on ve l’iniciativa; no sé si ha estat una organització ecologista, una voluntat particular altruista o si alguna persona o persones, a instàncies d’algun tedi incòmode, han omplert l’estona amb bons propòsits. De tota forma, a mi tant em dóna. Si és qüestió d’un clic per la meva part la solidaritat està garantida; trobo molt literàri a part de certament útil que el planeta respiri, i, qui no em pronostica alguna eventualitat fortuïta de certa gràcia durant aquest 5 minuts de foscor? Perquè "visto lo visto", que diuen els castellans, tot darrerament és tant lineal...

domingo, 24 de febrero de 2008

Top 5: Oscars masculins 2008



Tots esplèndits, bons actors, ... no sé ...

1.- Daniel D. Lewis 1.- Tommy L Jones

2.- Viggo Mortensen 2.- Daniel D. Lewis

3.- Johnny Deep 3.- Viggo Mortensen

4.- Tommy L Jones 4.- Tommy L Jones

5.- Georges Clooney 5.- Georges Clooney


Com a si juguessim al dominó, peçes bocaterrosa, fem la barreja, tant dóna.
Tres porres, com si fessim cinc...



viernes, 22 de febrero de 2008

"Jo també crec". I comença la campanya...

Yo creo, primera persona del presente de indicativo del verbo creer. Yo creo, también del verbo crear. Me levanto todas las mañanas a las siete y media, como los creadores que prefiere Rajoy. No lo hago por gusto, sino por mor de la maternidad, concepto que está muy de moda en este gran mercado persa de ayudas y rebajas donde se celebra la precampaña, y de los horarios de la escuela pública, que ya estaría bien que se pusiera de moda alguna vez. Soy, por tanto, una creadora que cree. En la utilidad de mi voto, por ejemplo. Quizás porque nunca he sido miedosa. Ni en lo que creo del verbo creer, ni en lo que creo del verbo crear.

Ahora que ya está claro que la campaña electoral se va a polarizar en una sola dirección, porque la socialdemocracia se va al centro, el centro a la derecha y la derecha a la extrema derecha, yo creo que alguien tiene que ocupar la izquierda, dejar de hacer regalos con el dinero de todos y dedicarse a defender los espacios públicos, que aseguran el bienestar de los más débiles. Yo creo que nada es más útil. ¿Soy ingenua? No. Sé que mi voto vale la cuarta parte que un voto al PSOE o al PP, pero eso no tiene nada que ver con la ingenuidad. Eso es sólo injusto.

Yo creo, y creo en la utilidad de las causas justas. Por eso no me afecta que muchos creadores a los que admiro, algunos a los que quiero, y hasta un hermano mayor, anden por ahí poniéndose cejas postizas. Lo que sí me hace daño es que, en lugar de pedir el voto a Zapatero y atacar de paso al enemigo, digan que pretenden orientar a los votantes de izquierdas que no saben a quién elegir. O sea, que no miran al PP, sino a IU. Desde que lo leí, me siento como una niña bajita, gordita y con gafas, amenazada en el patio por los grandullones del cole, no sea que se me ocurra crecer medio centímetro o ponerme lentillas. Qué feo. Y qué pena.

Yo creo, Almudena Grandes- Article El País 20.2.08

miércoles, 20 de febrero de 2008

La violación que cuesta recordar

En el meu correu personal sempre arriben missatges amb arxius adjunts sense cap tipus de nota que personalitzi el missatge. Un cop la bústia de casa meva, la d’acer inoxidable, la de tota la vida que s’obria amb clau barata, s’ha convertit en un nínxol, abocador només de paper de propaganda insistent i correspondència bancària, esperava que les noves tecnologies de la informàtica obrissin via a altres diàlegs on sí arribessin cartes o notes amb missatge; però generalment tampoc passa.. Però no és d’això del que vull parlar.

Deia, que entre molts d’aquest correus electrònics, mails per tothom, arriben aquests arxius adjunts que van des de vídeos publicitaris, missatges de new age, power points inaudits, acudits de tota la vida inclòs alguna cosa divertida o ben pensada, rarament. Entre tots els rebuts darrerament hi havia un que advertia la nostra joventut sobre el perills d’unes pastilles que circulen a les discoteques principalment, i del seu perill. Avui a El País, s’ha traduït en un reportatge que porta per títol “La violación que cuesta recordar”. Adormir la víctima fins robar-li la voluntat i així, poder tenir sexe, sexe impune perquè en cas de denúncia, per sospita donada alguna anormalitat que la víctima hagi detectat, si aquesta s’ha dutxat, no té proves físiques com tampoc va tenir memòria. A França existeix un protocol per poder desxifrar si ha estat realitat o fantasia i així esbrinar, per pistes, al culpable, al violador. Si el PROGESTEREX és una legenda urbana o no, no ho sé, la barreja de certes subtàncies químiques que porta aquest medicament d'ús veterinari s'ha reconegut, i si la mescla gasta aquesta broma seria bo que és fes públic i el que era un “passa-ho” per mail, sigui un “vigila” des de sanitat per als/les nostres joves, per evitar l'alarmisme innecessari. Sempre ha estat útil el consell de les nostres àvies, on ja advertien de les “pastilles al got de coca-cola” pel seu perill d'inhició davant una violació i d’un possible embaràs; ara al drama afegeix, amb aquesta barreja química, un nou fet, a part d’inhibir, es perd la capacitat de concebre. Davant el dubte: Passeu-lo, a vegades les bústies porten notícies, clar que no sempre són bones.

sábado, 16 de febrero de 2008

L'immortalitat de la música


video

Fa 25 anys jo era una forofa de la Madonna. Aquella dona, com una Juana de Arco del segle XX (sic), s’alçava als meus ulls com un mite de llibertat i provocació. A l’inconscient estava la Janes Joplin, la reina. Jo tenia 25 anys i feia temps que les mitificava. Darrera quedava una adolescència llarga on s’havien barrejat temes dels Quilapayún i la Mercedes Sosa amb peçes de Pink Floyd i poemes d’en Leonard Cohen i el ..Superstar de….el Camilo Sesto, tot un poti poti que ara semblaria curiós per aquell que vegi aquesta història amb ulls poc cansats; però no ho era, en tot cas no ho era per a mi. Era la decadència del rock, el boom dels Ramones i el “punk” manava. Jo seguia la meva pròpia marxa i als 80 sentia l’èxtasi ballant el Synchoricity dels Police o somiant aquell “Puc llegir la teva ment, sóc l’ull en el cel” dels Alans Parsons mentre ballava a la discoteca del meu poble del Vallés amb l’Alaskaa i Dinarama i els Radio Futura, deixant enrera la Salseta i la rumba del Gato Pérez mentre ara amb el Cadillac del Loquillo tocava les estrelles, clar que el hatxís alguna cosa ajudava. Els concerts, Dire Strits al Camp de l’Europa i el eBruce a Can Barça.
Eren temps del Confidencias del Visconti i quan l’Isabel Allende feia literatura; el Senyor dels Anells era a les meves mans com una icona que no m’atrevia a usar. Qui hagués dit que tindria la seva glòria!
Llavors acumulava i acumulava, com tothom, música en les cintes del ràdio-cassette beig amb tecles metàliques, paraula al.lusiva a un grup que llavors detestava. Jo era pop i discotequera amb una dosi de hippie de tres al “quartu” i rebel amb causa franquista. Sempre feia barreges musicals col.leccionant peçes dispars; rarament eren discos sencers de grups o cantants, fet prohibitiu pels megalòmans de debó, però a mi la música m’agradava així, eclèctica i no massa exquisida. Era la transició i s’havia d’anar a Londres a trobar festes.
Per aquells temps va aparèixer el clip i aquí és on volia arribar. Diuen que els Queen varen ser els pares del video-clip cap l’any 75 posant imatge i estil al seu Bohemian Rhapsody; altres que ambThe Radio Star de The Buggles es va iniciar la nova forma de veure la música . Per a mi el clip va aconseguir posar-li ulls a la música amb el temps de durada d’una peça i la creativitat de les noves tecnologies. Jo seguia acumulant; però ara eren també les cintes de video VHS, oblidades ja les obsoletes Beta, qui m’ilustraven amb colors i formes allò que gaudia o havia gaudit amb els oïdes. Quina feinada! Qui havia d’imaginar la facilitat del youtube!
Ara fa 25 anys d’aquell fenomen per què va ser en Michael Jackson amb el seu Thriller qui va encendre la flama de l’inici de l’olimpíada. Fins el Trhiller els clips tenien un cert color però només eren escenes on figuretes es bellugaven amb una escenografia senzilla i poca història més. Amb el Trhiller va arribar el micro-film, començava el concepte del clip com un fet musical, d’ intencions sempre clarament comercials, però amb ideess molt més elaborades i creatives. Jo n’era una fan, gravava i gravava. ..cintes i més cintes…I reproduia , inclús vaig provar el famós pas “moonwalk” però res, ell era el rei.

25 anys després del Thriller i en plena celebració, aquest no ha deixat de ser el màxim exponent que no passa de moda; però veig l’evolució del clip amb una tendència exclusivament consumista del producte, comercial i de fàcil producció, marcant una estètica purament eròtica i hedonista, on la joventut és el màxim exponent junt amb la bellesa i la seva immortalitat. La Madonna ja no provoca, ven la kábala. La Joplin és morta. I en Jackson és blanc. És trist que la creativitat quedi bastant marginada per la necessitat de la gran venda; i que la demanda majoritàriament sigui la d’aquest look perdurable que nega la destrucció i la fi. És qüestió de disimular i mirar cap a un altre lloc.
Com seria la Joplin, ara? A vegades entenc certes morts. Ara ballo i canto amb el seu record, i miro de reül el clip del Jackson i penso que, com els mort vivents, la solució està en fer la guitza a… alguns vius.

lunes, 11 de febrero de 2008

És dilluns i pinten bastes


No es pais para viejos

En Cormac McCarthy possiblement sabia molt bé que aquesta sentència era tan severa com real. Ell dirigeix aquesta afirmació amb evidència des de la seva aguda escriptura, sobre el seu país, on més a les terres del sud i, quan guaita altres estats ho fa amb una lupa d’òptica ferma i per tant no menysprea la visió totalitària de la nació quan elabora la cita i la novel·la. Però no errem.

No es pais para viejos, és una declaració que, gràcies a l’excel·lent western dels germans Cohen, roda, allò que abans havia enunciat l’escriptor ara amb gran difusió per tot el món. Possiblement però, que la seva contundència sigui menyspreada per la força mediàtica i cultural de la pel·lícula; és fàcil que quedi amagada sota la lleugeresa de ser el títol d’un film molt premiat i amb un futur d’èxit; però no, la veritat és que no. Cal fixar-se, no errem; cal només llegir i pensar amb tota la filosofia que conté la cita per adonar-nos-en que si fem un zoom ampliant la percepció arreu veure’m que estem amb un món que certament no és per a vells. No és per a vells la violència moderna, la frivolitat política, la situació summament surrealista de la nostra economia, la mesquina globalitat real i els innocus principis particulars, on les relacions i els tractes prenen com a valor l’absurd i a voltes, la por. És incoherent amb la vellesa la vida suportada any rera any d’ aquest engany vital que hem anat construint i que, sota la generositat de cert oci, com ara el cinema o la literatura, ens fa pensar amb la brevetat de la frase, en la clara i no per això terrible situació marcada per la realitat: “No és mundo para viejos” i de ben segur poc sabem de solucions per fer-ne una manifestació optimista del contrari en un futur parcialment immediat si no és fent lleugeres introspeccions personals que freguin amb garra la col.lectivitat.

martes, 5 de febrero de 2008

Estic de rebaixes

Es què em pixooooooo!

lunes, 4 de febrero de 2008

4 al 9 febrer 2008

S’enceta una setmana d’agenda apretada.

Avanço que ja faig tard.

Avui dilluns començo, després de sis anys d’abandó l’exercici del ioga; això a ningú més que a mi li importa però no me n’estic de fer-ho públic ja què aquestes empreses si les anuncies sembla que puguin ser més certeres, la incertesa és la força de la decisió, que generalment no passa de ser més que un bon propòsit. Ho intentaré, però.

Dimarts, ai demà! sembla que serà un dia súper, un super-demà diuen avui, serà el super-dimarts, el dia que s’escolliran els/les candidats de la Casablanca. Alerta a la premsa, tots els mass-mèdia ens atordiran amb xifres i comentaris. O mirem directament la CNN o tirem del “off” i bye bye obamas and hilarys. (no perdre's el video:http://es.youtube.com/watch?v=BHEO_fG3mm4 )

Dimecres, dimecres de Carnestoltes, dimecres de cendra; no hi ha cap altre dimecres a l’any amb un predicat tan evocador i lluminós: de cendra, dia de l’enterrament de la sardina. És sempre un plaer per a la mirada trobar la canalla passejant sardines de debò o de cartró ballant sense ànima penjades d’un fil, engalanades amb frac o vestides de minyona, vestides per ser enterrades. Ai...me’n vaig de reüll cap a la meva infantesa, amb mitjó curt i faldilles prisades, malgrat el fred, lluint orgullosa la sardina morta, la Maitona; eren èpoques de menges celebracions i les poques, per breus, eren significatives; un excés fa que, dels Nadals multi-festius pantanoèlics al Carnestoltes maxi-programats i multi-conceptuals , la celebració sigui la descelebració, en conceptes actuals.. Però, això és un altre tema. Segueixo la setmana i la seva agenda.

Arribant al dijous el dia es torna trist record. Fa un any ja. La N-II tornava a ser lacerant: ara era la mort de l’alcalde Jaume Batlle que conmocionava a tot el poble. I hores d’ara dels errors no n’han fet solucions, res ha millorat ens al contrari, res més que ciment i rotondes de futur ajardinat; l’Albert Calls al seu bloc explica les darreres notícies i avança sobre com i en què consistirà l’acte de recordatori d’en Jaume Batlle; la plataforma fa el detall : (http://www.pccamiral.cat/)

Divendres, la vida continua i... divendres de febrer…faves a fer. Aquell a qui li agradi cuinar que festegi la favada que, entre torrons i calçots ens oblidem del millor de la cuina catalana... la favada! mai celebrada! Ho diré fluixet que encara li faran una diada.

I per aquella gent que la setmana, no són ni cinc ni set dies, si no sis, dissabte 9, el xinesos celebren l’any nou, i només dir què... aquest és l’any de la RATA! animal repulsiu i revulsiu a Occident però...preat a Orient.

I el diumenge a descansar... tot seguint els tractats d’aquesta cosa rara (A.Sanjuán) anomenada Conferencia Episcopal.

Jo per si de cas, acabaré com he començat...!OMMMMMMMMMMM!



Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre