Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


sábado, 16 de febrero de 2008

L'immortalitat de la música


video

Fa 25 anys jo era una forofa de la Madonna. Aquella dona, com una Juana de Arco del segle XX (sic), s’alçava als meus ulls com un mite de llibertat i provocació. A l’inconscient estava la Janes Joplin, la reina. Jo tenia 25 anys i feia temps que les mitificava. Darrera quedava una adolescència llarga on s’havien barrejat temes dels Quilapayún i la Mercedes Sosa amb peçes de Pink Floyd i poemes d’en Leonard Cohen i el ..Superstar de….el Camilo Sesto, tot un poti poti que ara semblaria curiós per aquell que vegi aquesta història amb ulls poc cansats; però no ho era, en tot cas no ho era per a mi. Era la decadència del rock, el boom dels Ramones i el “punk” manava. Jo seguia la meva pròpia marxa i als 80 sentia l’èxtasi ballant el Synchoricity dels Police o somiant aquell “Puc llegir la teva ment, sóc l’ull en el cel” dels Alans Parsons mentre ballava a la discoteca del meu poble del Vallés amb l’Alaskaa i Dinarama i els Radio Futura, deixant enrera la Salseta i la rumba del Gato Pérez mentre ara amb el Cadillac del Loquillo tocava les estrelles, clar que el hatxís alguna cosa ajudava. Els concerts, Dire Strits al Camp de l’Europa i el eBruce a Can Barça.
Eren temps del Confidencias del Visconti i quan l’Isabel Allende feia literatura; el Senyor dels Anells era a les meves mans com una icona que no m’atrevia a usar. Qui hagués dit que tindria la seva glòria!
Llavors acumulava i acumulava, com tothom, música en les cintes del ràdio-cassette beig amb tecles metàliques, paraula al.lusiva a un grup que llavors detestava. Jo era pop i discotequera amb una dosi de hippie de tres al “quartu” i rebel amb causa franquista. Sempre feia barreges musicals col.leccionant peçes dispars; rarament eren discos sencers de grups o cantants, fet prohibitiu pels megalòmans de debó, però a mi la música m’agradava així, eclèctica i no massa exquisida. Era la transició i s’havia d’anar a Londres a trobar festes.
Per aquells temps va aparèixer el clip i aquí és on volia arribar. Diuen que els Queen varen ser els pares del video-clip cap l’any 75 posant imatge i estil al seu Bohemian Rhapsody; altres que ambThe Radio Star de The Buggles es va iniciar la nova forma de veure la música . Per a mi el clip va aconseguir posar-li ulls a la música amb el temps de durada d’una peça i la creativitat de les noves tecnologies. Jo seguia acumulant; però ara eren també les cintes de video VHS, oblidades ja les obsoletes Beta, qui m’ilustraven amb colors i formes allò que gaudia o havia gaudit amb els oïdes. Quina feinada! Qui havia d’imaginar la facilitat del youtube!
Ara fa 25 anys d’aquell fenomen per què va ser en Michael Jackson amb el seu Thriller qui va encendre la flama de l’inici de l’olimpíada. Fins el Trhiller els clips tenien un cert color però només eren escenes on figuretes es bellugaven amb una escenografia senzilla i poca història més. Amb el Trhiller va arribar el micro-film, començava el concepte del clip com un fet musical, d’ intencions sempre clarament comercials, però amb ideess molt més elaborades i creatives. Jo n’era una fan, gravava i gravava. ..cintes i més cintes…I reproduia , inclús vaig provar el famós pas “moonwalk” però res, ell era el rei.

25 anys després del Thriller i en plena celebració, aquest no ha deixat de ser el màxim exponent que no passa de moda; però veig l’evolució del clip amb una tendència exclusivament consumista del producte, comercial i de fàcil producció, marcant una estètica purament eròtica i hedonista, on la joventut és el màxim exponent junt amb la bellesa i la seva immortalitat. La Madonna ja no provoca, ven la kábala. La Joplin és morta. I en Jackson és blanc. És trist que la creativitat quedi bastant marginada per la necessitat de la gran venda; i que la demanda majoritàriament sigui la d’aquest look perdurable que nega la destrucció i la fi. És qüestió de disimular i mirar cap a un altre lloc.
Com seria la Joplin, ara? A vegades entenc certes morts. Ara ballo i canto amb el seu record, i miro de reül el clip del Jackson i penso que, com els mort vivents, la solució està en fer la guitza a… alguns vius.

2 comentarios:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

Bon repas a la banda sonora de la teva vida. SALUTACIONS SONORES:

penyabogarde dijo...

vostè no ha plorat mai escoltant l'himne del FC BARCELONA?

Vingui a compartir emocions al nostre blog!

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre