És dilluns i pinten bastes

No es pais para viejos

En Cormac McCarthy possiblement sabia molt bé que aquesta sentència era tan severa com real. Ell dirigeix aquesta afirmació amb evidència des de la seva aguda escriptura, sobre el seu país, on més a les terres del sud i, quan guaita altres estats ho fa amb una lupa d’òptica ferma i per tant no menysprea la visió totalitària de la nació quan elabora la cita i la novel·la. Però no errem.

No es pais para viejos, és una declaració que, gràcies a l’excel·lent western dels germans Cohen, roda, allò que abans havia enunciat l’escriptor ara amb gran difusió per tot el món. Possiblement però, que la seva contundència sigui menyspreada per la força mediàtica i cultural de la pel·lícula; és fàcil que quedi amagada sota la lleugeresa de ser el títol d’un film molt premiat i amb un futur d’èxit; però no, la veritat és que no. Cal fixar-se, no errem; cal només llegir i pensar amb tota la filosofia que conté la cita per adonar-nos-en que si fem un zoom ampliant la percepció arreu veure’m que estem amb un món que certament no és per a vells. No és per a vells la violència moderna, la frivolitat política, la situació summament surrealista de la nostra economia, la mesquina globalitat real i els innocus principis particulars, on les relacions i els tractes prenen com a valor l’absurd i a voltes, la por. És incoherent amb la vellesa la vida suportada any rera any d’ aquest engany vital que hem anat construint i que, sota la generositat de cert oci, com ara el cinema o la literatura, ens fa pensar amb la brevetat de la frase, en la clara i no per això terrible situació marcada per la realitat: “No és mundo para viejos” i de ben segur poc sabem de solucions per fer-ne una manifestació optimista del contrari en un futur parcialment immediat si no és fent lleugeres introspeccions personals que freguin amb garra la col.lectivitat.