L'art de riure i viure

Avui s’ha aixecat el dia d’aquesta guisa:

- Digue’m una obra d’art
- Com?
- Em podries dir amb 10 minuts una obra d’art? Clar una obra d’art a la què tu li donis aquesta categoria…s’entén.

Passats els 10 minuts encara hi pensava. Tampoc fa tant d’aquest temps. El dia encara que amb sol avançava feixuc i el matí l’he perdut entre papers i trucades absurdes fins fa una estona que engronxant-me en el meu silló preferit, d’un blau marí tan poc tornassolat com ho és la paret que mentre escric i penso, contemplo, esperant la decisió. I passa el temps.
Hi ha decisions difícils i aquesta n’és una. Com carai es decideix què prima perquè de tot allò que per a tu és art destries quina serà la primera i per tant espontània resposta; el primer que et ve al cap, allò que travessa l’ànima inicialment, allò altre que després de pensar i valorar acabes donant-li la nota més alta? Entre la raó i la passió, una espurna de coneixement, una de dosi de cultura de batxillerat o un no res.
Ve’t aquí que va passant el silenci i la negror de l’aparell televisiu em dóna la resposta: La CAÑIZARES! Com pot ser que hagi trigat tant em descobrir la peça?si per favor és única!. És única aquesta pipicalzaslargas trentona, entre naïf i kitsch, és l'única capaç de sublimar el color rosa amb gallardia, única en lluir ingenuïtat astuta i lirisme humanitari, que brega amb la vida com la broma que és i que canta l’autenticitat de la i el “tan se me’n dóna” - perquè se li en dóna molt bé- sigui lliurant-se a postures intolerables per exemptes de la torbada norma del decor com a raonamens lapidaris sense interès de demostrar cap argúcia intel•lectual. Ella que té com a company, a en Calcetines, el gat pel qual seria capaç de renunciar a un somriure.

- La Cañízares és la resposta que necessitava! –crido ja passades les hores per dins la buidor que creix als passadissos del meu pis; i tot d'una em xiuxiuejo com una vella bruixa que parla sola: només els vells i sempre vius ulls d’en Newman podrien prendre-li el lloc a aquest personatge fantàstic i certament alegòric; els ulls blau-Newman o un bri d’herba, un poema d’en What Whitman o el descans fins la mort del capitalisme, i, després tot un seguit de moltes mostres seguirien com exemple d’ art.