Buscant troballes: Aiguafang

Cercant en el diccionari, fent joc de paraules o en el vocabulari diari, distinguim unes paraules sobre altres, per raons diverses i subjectives com pot ser la seva bellesa gràfica, la figurativa, el seu concepte, la força o l’estil, la composició o el to, inclòs la gràcia (una paraula amb les cinc vocals pot ser divertida per segons qui). D’entre moltes, m’ha sorprés la paraula aiguafang i és quan la reconec i la considero dedicant-li aquesta estona, per valenta i atrevida, per cantaora més que cantarina, per agridolça.
Actuant com un matrimoni perfecte entre mots i des d’una bona conjunció, s’engendra aquesta filla única, agosarada, provocadora i, ara per ara, il•legal; no figurant en el diccionari, l’aprecies des del misteri que dota la clandestinitat. Aigua fang: soles, l’una sense l’altra, burlarien la musicalitat, ambdues són fletxes directes cap a un sol punt, aquell on el silenci acaba amb la fressa del dispar i el xoc col•lapsa les distorsions del temps i l’espai, parint més que una paraula un sentiment, una cançó sense lletra, una música…, retorna l’art. De bruta és neta i transparent, malgrat el regalim marró que la guarneix amb un si-no-si-no impressionista com si amb les pinzellades del sol color s’il•luminès més d’una expressió, la de la duresa i la sensibilitat afable, l’angoixa i la suspensió d'un respir sempre dins la de la claretat menys opaca.
Avui repeteixo la paraula i hi veig el món, amb els ulls tancats, ple d’ aiguafang, aiguafang, a i g u a… fa ng! Serà que és moderna i perfectament actual i adequada?.
Flipades a part, Aiguafang és una novel•la (d’aquí la troballa, res és baladí!) i, sota aquesta lírica tutela d’un bon títol es troba una bona obra; no sol fallar, un bon títol, en ocasions, és un bon auspici, i no ha estat menys.
Joan Lluís Lluís, l’autor, és un escriptor nord-català i/o francès (a la ressenya de la edició de La Magrana només explica que és nascut a Perpinyà, validesa en té evidentment) que ha captivat amb força i intel•ligència una història de poques pàgines, senzilla i residual, amb petjada; a modes d’estructura de còmic, poques paraules però ben dibuixades, de volum infinit, de dimensió singular. Aiguafang; torno a flipar…i m’escapo…al món etimològic…
Tres personatges peculiars busquen entre el fang que xucla les seves vides l’aigua què, poc clara i ja promíscua, no pot beneïr-los en un escenari d’una Barcelona enfangada i tèrbola, molt allunyada de la que filma en Woddy Allen; l'escenari té la foscor d’en Blad Runner, la violència de Kubrick, la sensibilitat de poma àcida d’un Medem, director que la podria fotografiar i donar-li vida amb rigor.
Diuen que quan l’aigua fa fang el vi fa sang; en aquest cas els personatges en son d’embriacs i embriagadors per tant el final és saludable i esperançador ja que no arriba la tinta al riu, i en els temps que corren no va del tot malament un final correcte, malgrat que algú el trobi massa rodó.
Amb Aiguafang, una troballa de paraula, un descobriment l’autor.