Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


miércoles, 1 de octubre de 2008

L'art de riure i viure



Avui s’ha aixecat el dia d’aquesta guisa:

- Digue’m una obra d’art
- Com?
- Em podries dir amb 10 minuts una obra d’art? Clar una obra d’art a la què tu li donis aquesta categoria…s’entén.

Passats els 10 minuts encara hi pensava. Tampoc fa tant d’aquest temps. El dia encara que amb sol avançava feixuc i el matí l’he perdut entre papers i trucades absurdes fins fa una estona que engronxant-me en el meu silló preferit, d’un blau marí tan poc tornassolat com ho és la paret que mentre escric i penso, contemplo, esperant la decisió. I passa el temps.
Hi ha decisions difícils i aquesta n’és una. Com carai es decideix què prima perquè de tot allò que per a tu és art destries quina serà la primera i per tant espontània resposta; el primer que et ve al cap, allò que travessa l’ànima inicialment, allò altre que després de pensar i valorar acabes donant-li la nota més alta? Entre la raó i la passió, una espurna de coneixement, una de dosi de cultura de batxillerat o un no res.
Ve’t aquí que va passant el silenci i la negror de l’aparell televisiu em dóna la resposta: La CAÑIZARES! Com pot ser que hagi trigat tant em descobrir la peça?si per favor és única!. És única aquesta pipicalzaslargas trentona, entre naïf i kitsch, és l'única capaç de sublimar el color rosa amb gallardia, única en lluir ingenuïtat astuta i lirisme humanitari, que brega amb la vida com la broma que és i que canta l’autenticitat de la i el “tan se me’n dóna” - perquè se li en dóna molt bé- sigui lliurant-se a postures intolerables per exemptes de la torbada norma del decor com a raonamens lapidaris sense interès de demostrar cap argúcia intel•lectual. Ella que té com a company, a en Calcetines, el gat pel qual seria capaç de renunciar a un somriure.

- La Cañízares és la resposta que necessitava! –crido ja passades les hores per dins la buidor que creix als passadissos del meu pis; i tot d'una em xiuxiuejo com una vella bruixa que parla sola: només els vells i sempre vius ulls d’en Newman podrien prendre-li el lloc a aquest personatge fantàstic i certament alegòric; els ulls blau-Newman o un bri d’herba, un poema d’en What Whitman o el descans fins la mort del capitalisme, i, després tot un seguit de moltes mostres seguirien com exemple d’ art.

7 comentarios:

penyabogarde dijo...

bonica la nòia de la foto

penyabogarde dijo...

Cañizares? no era el porter del VALÈNCIA que fou desterrat per l'entrenador Koeman? S'ha transvestit? Matèria interessant, aquesta. Podria concretar aquesta hipòtesi que proposem?

Àngel 'Soulbizarre' dijo...

¿calcetines? es mi palabra preferida y usted la acaba de escribir.

cal-ce-ti-nes.

cal : de por sí ya implica algo complementario con el cemento.

ce : en principio no representa más que una sílaba que, unida a "cal" deriva en una aproximación a "calza", luego ya empieza a ser significativo.

ti : nada de nada, pero añadiendo otro "ti", obtenemos "titi" , o sea : manera sabrosa de tirigirse a hombres y a mujeres sin distinción de sexo con un cómodo " ¿qué pasa titi con tu cuerpo?".

nes : solo que se añada una "s" obtenemos doble diana, el lago Ness y don Eliott Ness, el jefe de Los Intocables.

Verd i roig dijo...

la que estem liant...

penyabogarde dijo...

per si les mosques, llet !

la mirada dijo...

Un plaer coneixe't personalment Endora, seguim llegint-nos...

Anónimo dijo...

Dios mío muy mío, este blok escribe cosas que ponen en cuarentena

¿no cree?

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre