El paraigua

Volia parlar d’utilitats i he pensat en el paraigua, és un èxit d’invent; a part d’un bon matalàs, un ha de tenir un bon paraigua, ample, llarg i de roba forta, el paraigua és l’invent impossible de reinventar, verb actual i acció de moda. S’ha de tenir d’aquelles característiques perquè cal aixoplugar-se molt i bé de coses i coses; de gotes grans, dels números vermells, de les idees sense idea, de la frivolitat del sistema, del vent en contra i de cares amargues, cíniques, afilades, però sobre tot un, una, s’ha de guarir de la frivolitat de poder que tenen els banquers, no la banca, de l’economia que dia a dia amenaça la nostra felicitat, si més no econòmica. Ja!, ressonarà en moltes consciències la exclamació, l’originalitat no és una de les meves virtuts, però és que m’he aixecat acabant el mes i, per tant, somiant impossibles. Buscant resguard m’imagino fent una trucada al departament de Recursos Humans (amb majúscules, no sigui cas) de la meva empresa i demanar-los hi que, per favor, deixin de domiciliar-me la nòmina en lloc, que oblidin que tinc comptes corrents i que jo, molt tranquil·la, cada primer de mes, sense cap mena d’objeccions, pas a pas, no serà cap esforç senyors, em disposaré davant de la finestreta del repartidor o repartidora de sous i demanaré el sobre al meu nom, tancat i barrat; perquè així obrir-lo l’obriré jo i el distribuiré jo allà on més em convingui a mi i de la forma que més m’interessi i, que adéu siau molt bones, sense cap explicacions més, parlant a mitges i baixet, rumiant la comanda acabada de fer, que la relació per ara s’ha acabat i fins el mes vinent, que passin un bon dia.

Allò de veure’s l’enteniment ha de tenir a veure amb una actuació com aquesta, algú em dirà: no n’hi ha, ni vermell ni gris, cap paraigua, ni inventat ni reinventat, que t'alliberi de l’anomenat i rebutjat procés imaginat. Era un altre somni, reposa. I és una pena perquè hauria de ser un pecat; denunciable i per processar, n’hi hauria de tenir càstig i el que no té és remei, és impossible, inqüestionable i no entenc perquè, i fins aquí hem arribat, prohibitiu, si no prohibit.

Des del destí que engronxa el bressol, la llibertat ha estat lliurada a la persona i la nòmina domiciliada n’és el ressó, la gran rialla que en Marx dedica a plaer, hores d’ara, quan plou al Wall-Street d’una Barcelona mutllada i pobre amb massa paraigües que poc aixopluguen.