Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


miércoles, 29 de octubre de 2008

El paraigua

Volia parlar d’utilitats i he pensat en el paraigua, és un èxit d’invent; a part d’un bon matalàs, un ha de tenir un bon paraigua, ample, llarg i de roba forta, el paraigua és l’invent impossible de reinventar, verb actual i acció de moda. S’ha de tenir d’aquelles característiques perquè cal aixoplugar-se molt i bé de coses i coses; de gotes grans, dels números vermells, de les idees sense idea, de la frivolitat del sistema, del vent en contra i de cares amargues, cíniques, afilades, però sobre tot un, una, s’ha de guarir de la frivolitat de poder que tenen els banquers, no la banca, de l’economia que dia a dia amenaça la nostra felicitat, si més no econòmica. Ja!, ressonarà en moltes consciències la exclamació, l’originalitat no és una de les meves virtuts, però és que m’he aixecat acabant el mes i, per tant, somiant impossibles. Buscant resguard m’imagino fent una trucada al departament de Recursos Humans (amb majúscules, no sigui cas) de la meva empresa i demanar-los hi que, per favor, deixin de domiciliar-me la nòmina en lloc, que oblidin que tinc comptes corrents i que jo, molt tranquil·la, cada primer de mes, sense cap mena d’objeccions, pas a pas, no serà cap esforç senyors, em disposaré davant de la finestreta del repartidor o repartidora de sous i demanaré el sobre al meu nom, tancat i barrat; perquè així obrir-lo l’obriré jo i el distribuiré jo allà on més em convingui a mi i de la forma que més m’interessi i, que adéu siau molt bones, sense cap explicacions més, parlant a mitges i baixet, rumiant la comanda acabada de fer, que la relació per ara s’ha acabat i fins el mes vinent, que passin un bon dia.

Allò de veure’s l’enteniment ha de tenir a veure amb una actuació com aquesta, algú em dirà: no n’hi ha, ni vermell ni gris, cap paraigua, ni inventat ni reinventat, que t'alliberi de l’anomenat i rebutjat procés imaginat. Era un altre somni, reposa. I és una pena perquè hauria de ser un pecat; denunciable i per processar, n’hi hauria de tenir càstig i el que no té és remei, és impossible, inqüestionable i no entenc perquè, i fins aquí hem arribat, prohibitiu, si no prohibit.

Des del destí que engronxa el bressol, la llibertat ha estat lliurada a la persona i la nòmina domiciliada n’és el ressó, la gran rialla que en Marx dedica a plaer, hores d’ara, quan plou al Wall-Street d’una Barcelona mutllada i pobre amb massa paraigües que poc aixopluguen.

1 comentario:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

Per al·lusions, ja sap vostè que la figura de Jacques Tati està associada a aquesta andròmina desplegable que serveix de títol al seu article.

Imagini, jove senyoreta, el meu cas que porto paraigua quan plou i quan fa sol. Sempre el porto, plegat o deplegat... miri la petita fotografia que apareix al costat de la meva signatura, el paraigua sempre fidel amic com el bastó que ajuda a caminar...

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre