Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


miércoles, 8 de octubre de 2008

Amb els ulls tancats

He de consultar amb el meu coixí si somiar amb en Paul Auster és premonitori. Jo li deia a l’escriptor que no sabia llegir i que m’importava un rave que ell volgués signar-me un autògraf, el problema de la fama el duia malament amb tanta insistència i jo la ignorància l’idolatrava, i que així n’era molt feliç, jo clar, ell no tant, li bufegava; això si, estava molt atractiu i interessant, que gairebé és el mateix, la qual cosa em fa pensar que jo, en el somni, m’estava fent la dura.

Tot es relaciona i quasi s’explica. Aquests dies està per aquí el senyor Auster.

En èpoques de premis literaris, sobre tot d’aquell més sucós econòmicament parlant, n’hi ha que treuen el cap, d’altres que fugen i alguns i algunes que ja són morts i que haurien de ressuscitar per vestir-se de gala i acudir, encara que amb el rostre defallit per anys compartits amb la parca, a recollir el taló i una mica de glòria en una nova vida, ara molt més agraïda.

Doncs per aquí rondava, en Auster, i si no m’atreveixo a criticar-lo si que goso valorar el tipus de fama que l’acompanya i el posat que hi posa, valgui la redundància. Vota Obama i si a en Bruce li perdono tanta propaganda de vot a l’escriptor no. Una cosa és el rock and roll, un estil, i l’altre, la literatura, un món amb estils. Sóc més amant d’escriptors amagats i solitaris, de poca promoció presencial, de dones i homes del món de la cultura que viuen a l’extraradi dels mèdia, allà on descansa l’anonimat cultural i lluny de la borratxera d’hores i hores d’entrevistes i fotografies en blanc i negre o aquelles de difícil composició lliurades en el dominical de la premsa de torn; sóc partidària dels que aprecien el quasi anonimat, ja que signar una obra per se ja et fa públic i que, recollits a casa seva quan troben el compte corrent més relaxat l’alegria és una espurna d’inspiració i no pròpiament la font.

En fi, segurament l’Auster no se’n durà el Nobel, malgrat la seva darrerament extensa producció i sempre lloada (sic), i pregaré que sigui per aquell o aquella que menys s’ha assembli a en Cela i més a la Mercé Rodoreda. I no em faria res que fos en Vila-Matas..., deixeu-me seguir somiant.

5 comentarios:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

sotasignaria aquest article, fil per randa. Per cert, ahir era dia de mites -dels petits-, em vaig topar en una cua de la Central amb Rodrigo Fresán, li volia dir alguna cosa (per exemple: "gràcies per els teus pròlegs i per descriure molt bé a Cheever, McCullers i Beattie", segur que li hauria agradat, soc rematadament vergonyós en aquests casos.

et recomano, de part de Fresan, la BEATTIE!!!

Stereo 2 dijo...

mira el blog stereo2...

r77 dijo...

Reafirmo dues consideracions:

– A: avui he començat a llegir a la Beattie
(recomenació de l'inefable Tati)

– B: pasi pel nostre blog stereo2 i disfruti.

PD: al meu blog/ramonet77 li esperen
unes postals marineres de Premià.


Salut!!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

ai la Beattie, quina escriptora !!!!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

conferència de DAVID HARVEY a Barcelona el passat dissabte, text selecte:

http://www.enlucha.org/?q=node/965

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre