I per sant Jordi, la Gopegui, per exemple.

“Óyeme, loca, muchacha que acaricias las tazas como si fueran gatos y a un hombre como si fuera una banda de música, óyeme: yo ya no tengo ímpetu. Han pasado los años y me he instalado en el retraimiento. Vivo como ese pequeño país autárquico que ponían de ejemplos en los colegios, soy Albania. Mi medio natural es sobrio, retazos de llanuras insalubres, mesetas desiguales y un complejo de montañas abruptas. En ni república se practica la autarquía de repliegue: producir para autoabastecerse y permanecer inmodificado, al abrigo de influencias extranjeras. Porque habitar con los otros es la guerra y me destruye, he preferido rodearme de una difusa constelación afectiva. Sus luces están lejos y aunque apenas iluminan, también me dañan poco. Vivo casi a oscuras. Vivo en mi casa breve de lecho breve y breves vistas al exterior. Y no puedo ilusionarme porque soy un escéptico”.

Aquesta és la veu d’en Sergio Prim, el personatge que la Belén Gopegui crea per “La escala de los mapas” i que amb aquest to ressona explícitament en mi, i donat que demà és sant Jordi amb molt de gust recomano el llibre. De l’editorial Anagrama, des del 1993 s’ha editat, que jo sàpiga com sis vegades, no és una novetat per tant, sí una gran creació.
D’aquesta escriptora havia llegit “La conquista del aire” y “Al otro lado de la almohada” però no “La escala de los mapas”, malgrat que me l’havien recomanat especialment gent de gust exquisit (ei, Carlos, Ana!) quant a literatura de culte. No és un llibre descatalogat però la relativa antiguitat de la seva edició, la forma molt arbitrària de voler-ho copsar i el meu caràcter inconstant feia que mai acabés de trobar-lo, la seva resistència, però, era el resultat d’un desig que poc a poc augmentava.
Havia gairebé desistit quan fent xafareig en “El mercat de la Lola” de Premià de Mar, en el seu apartat de llibres de segona mà, i de forma completament sorprenent el vaig veure, allà, en mig del caos i la pols, i l'oblit, no farà més d’un mes. Amb un 2 amb el símbol de l’euro escrit a llapis i l’ex-libris de la llibreria Documenta el vaig fer meu en l’instant que dura remenar la butxaca principal de la bossa, trobar una moneda gran i posar-la damunt el taulell amb un gràcies accelerat.
Acabat el “Saber perder” del Trueba (un bé com sempre), llegeixo el final de la història d’un Sergio que esgarra la por i, busca, entre l’espai i el temps, buits on trobar-se; tant m’endinso amb la seva fantasia, que de ben escrita, em fa oblidar que haig de baixar de parada de tren o anar a veure aigua.

Una altra petita reflexió brillant d’aquesta obra: El amor no nos arrastra sino que nos empuja al lugar hacia donde, solos, nos acercábamos temerosamente.
I em fa seguir entabanada.

Ilustració: Perico Pastor