Com es penalitza una metàstasi diagnosticada per defecte?

Ilustració: Alberto Vázquez.

MAI S’HAURIA DE DIAGNOSTICAR UN CÀNCER DE COLL D’ÚTER:

Aquesta és la meva reflexió. Tenim els medis humans i tecnològics perquè així sigui. N’hi hauria d’haver prou amb el pre-diagnòstic i la prevenció. Probablement amb els protocols establerts, i en la majoria dels casos, així és, s’acostuma a detectar d’una manera precoç, però malauradament no en tots. I aquest “no en tots” són vides humanes, trencades i malmeses per uns tractaments agressius i sovint inertes.

Conec diverses dones sotmeses a tractament preventiu abans de desenvolupar el càncer, que amb una prova innòcua i molt econòmica (la citologia), s’han estalviat un calvari mai agradable i sovint infructuós. Les nostres mares han après la importància de passar revisions annuals i ara, l’Administració ens diu que cada tres anys és suficient.

La frustració ve quan segueixes els protocols establerts per a l’Administració, i essent un ciutadà “model” se’t pixa el sistema. El meu cas: amb 40 anys el diagnòstic és d’un càncer de coll d’úter metastàssic a pulmons. Això significa un estadi VI B, que, al seu torn, vol dir que està lluny, molt lluny de la sanació.

La primera queixa: feia tan sols un any que havia passat la revisió pertinent que el protocol marca cada tres anys. Segona queixa: alerto que a una familiar propera li han fet tractament preventiu, m’expliquen que el problema no és genètic sinó víric; alerto que amb 18 anys he passat el famós virus del Papiloma humà i la resposta és que tot està correcte. Tercera queixa: tinc molèsties que faig saber a la meva metgessa de capçalera i a la meva ginecòloga, i apareixo a urgències fins a tres vegades. La resposta dona per una novel·la per entregues, però resumint, considero que no se m’escolta i inclòs se’m maltracta. Fins a 7 metges em veuen i m’exploren i ningú detecta res, i a ningú se li acut fer una citologia (recordo: prova innòcua i molt econòmica).

Al final el diagnòstic arriba de rebot, d’una manera casual. D’això ja fa tretze mesos, 7 sessions de quimioteràpia, 10 de radioteràpia, dotze setmanes d’assaig clínic, una perruca, 7 TACs, 3 RNM, una gammagrafia òssia, 5 radiografies, un PET, mil cinc-cents anàlisis de sang, 12 quilos, un ingrés per baixada de defenses, una tanda d’injeccions pro-defenses, una altra tanda d’injeccions de vitamines, litres i litres d’ozó, cremes, antibiòtics, cortisona, analgèsics, protectors per l’estómac, gotes per anar de ventre, medicaments per tallar la diarrea…., i sobretot, molta incertesa. Avui m’han demanat una RNM del cervell.

Estic preparada pel que pugui venir, però no estic segura que el meu entorn proper ho estigui. Estic aprenent a viure en la malaltia, amb aquesta discapacitat que significa patir un càncer agressiu i avançat. Però és molt difícil i la meva gent ho passa molt i molt malament.

La meva malaltia no és culpa de ningú. M’ha tocat viure-ho i no em planyo per això. De totes maneres, crec fermament que s’hagués pogut evitar. Aquesta carta és una crida a les Administracions i als professionals de la Sanitat Pública per intentar evitar a d’altres dones, que no a mi, el calvari que estic sofrint.

Premià de Mar, a 4 d’abril de 2008.
Maria Bastardes.

La Maria està fent aquesta denúncia testimonial en diferents espais per tal que la seva experiència serveixi de reflexió, avís i, si és possible, de prevenció. El fet de penjar-la en aquest blog és una mostra més d'aquesta reivindicació.
Tothom sap que el fet de dur una bata blanca no és símptoma de professionalitat, el seu testimoni serveix per subratllar l'importància que hem de tenir davant de patologies que aparentment són de poc risc i per falta de cura, per part de l'administració sanitària, esdevenen un malson que és pot evitar.