Lisboa, anada i tornada

Puc explicar que l’estada a Lisboa ha estat una gràcia. Tot ha esdevingut molt fàcil, espontani, agradable i no exempt d’alguna sorpresa; gorra de turista trenada en rest el viatge ha conformat un experiment compartit d’extensió, en coneixements, en hobbies, en idees, en formes de fer i en contradiccions; global, global en un conjunt de persones que des de l’avió, el cotxe o el tren varen, com jo, començar un nou viatge o iniciar-se, com molts joves coincidents i vells ja entrats en una època de possibles, a la ciutat dels descobridors com a d’altres indrets.

Hores d’ara aquest fet, el de viatjar, pot semblar un necessitat innecessària o un fenomen compulsiu fusta que pot encendre molts debats, o tot el contrari, una forma d’ocupar el temps d’oci cada vegada més assequible; però el que no negaria és que enriqueix, que alimenta i ajuda a activar les emocions i les experiències, que aquell que no el practica difícilment descobrirà a altres éssers i altres coses que podien haver esdevingut, i que canviar d’escenari presta a veure contrastos i trobar posicionaments més ferms donada la quantitat de preguntes, a vegades sense resposta, que un es fa davant la novetat i el canvis que proporciona qualsevol viatge per curt que sigui i sempre convidant a elaborar un món més propi en la pròpia excursió interior d’aquell que la practica.

De tornada, dalt de l’avió, tot baixant la vista cap els núvols suspensos en l’aire de la meseta castellana, em vaig trobar la darrera, es podria dir, experiència: la de tocar el cel passejant entre les boires; aquell moment va formar part d’un imaginari personal diria que molt proper a la mort, ja que el transport aeri, per se, és contranatural, ja no de normalitat, aquest és l’engany: la qüotidianitat no renova, conserva. I bufff...canviar el tren de rodalies per l’avió em va portar a renéixer, inclòs a substituir pensaments enquistats, com en qualsevol altra aventura; l’actitud d’aquell instant quan mirava per la finestra tot veient el fil tan feble que aguanta la vida, em va fer que la meva por circulés i, com aquest núvol tranquil, sense inquietut, es deturés en la més crua norma del viatge vital, el de la transitorietat, d’allò efímer que som; així una, a modus de núvol, pot seguir desitjant seguir viva amb la prudència raonable per entomar els ats i uts del dia a dia per a quan arribi el buit, del sí de cada viatge, aquell mateix al que constantment s’enfronta cada cúmul de boletes d’aigua condensades per allà l’horitzó mentre travessen el baix i esperen l’esclat que genera cada pluja. De la mateixa manera.