Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


martes, 25 de marzo de 2008

Lisboa, anada i tornada

Puc explicar que l’estada a Lisboa ha estat una gràcia. Tot ha esdevingut molt fàcil, espontani, agradable i no exempt d’alguna sorpresa; gorra de turista trenada en rest el viatge ha conformat un experiment compartit d’extensió, en coneixements, en hobbies, en idees, en formes de fer i en contradiccions; global, global en un conjunt de persones que des de l’avió, el cotxe o el tren varen, com jo, començar un nou viatge o iniciar-se, com molts joves coincidents i vells ja entrats en una època de possibles, a la ciutat dels descobridors com a d’altres indrets.

Hores d’ara aquest fet, el de viatjar, pot semblar un necessitat innecessària o un fenomen compulsiu fusta que pot encendre molts debats, o tot el contrari, una forma d’ocupar el temps d’oci cada vegada més assequible; però el que no negaria és que enriqueix, que alimenta i ajuda a activar les emocions i les experiències, que aquell que no el practica difícilment descobrirà a altres éssers i altres coses que podien haver esdevingut, i que canviar d’escenari presta a veure contrastos i trobar posicionaments més ferms donada la quantitat de preguntes, a vegades sense resposta, que un es fa davant la novetat i el canvis que proporciona qualsevol viatge per curt que sigui i sempre convidant a elaborar un món més propi en la pròpia excursió interior d’aquell que la practica.

De tornada, dalt de l’avió, tot baixant la vista cap els núvols suspensos en l’aire de la meseta castellana, em vaig trobar la darrera, es podria dir, experiència: la de tocar el cel passejant entre les boires; aquell moment va formar part d’un imaginari personal diria que molt proper a la mort, ja que el transport aeri, per se, és contranatural, ja no de normalitat, aquest és l’engany: la qüotidianitat no renova, conserva. I bufff...canviar el tren de rodalies per l’avió em va portar a renéixer, inclòs a substituir pensaments enquistats, com en qualsevol altra aventura; l’actitud d’aquell instant quan mirava per la finestra tot veient el fil tan feble que aguanta la vida, em va fer que la meva por circulés i, com aquest núvol tranquil, sense inquietut, es deturés en la més crua norma del viatge vital, el de la transitorietat, d’allò efímer que som; així una, a modus de núvol, pot seguir desitjant seguir viva amb la prudència raonable per entomar els ats i uts del dia a dia per a quan arribi el buit, del sí de cada viatge, aquell mateix al que constantment s’enfronta cada cúmul de boletes d’aigua condensades per allà l’horitzó mentre travessen el baix i esperen l’esclat que genera cada pluja. De la mateixa manera.

2 comentarios:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

ben dit, cada viatge sempre és el primer, i així ho sembla en aquest cas (tú que de viatges n'has fet uns quans). Ja deixaras anar una mica de Pessoa, no?

Independència, cat dijo...

quina palla mental que teniu els espanyolistes !!! menys retòrica pija i més lluita per la llibertat !!!!
independència i trenquem Espanya !!! no és hora de novel·letes ni de ball postís !!!
menys Xina i més lluitar per la llibertat del que és proper, del país que som i que ens falta.
salut i més combat !!!

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre