Vida y destino

Avui en Chejov faria 148 anys i per celebrar-ho he pensat que estaria bé acabar la novela basada en la batalla de Stalingrado "Vida y Destino" d'en Vasili Grossman què des de desembre estic llegint. I doncs? vés m'agraden els símbols i tot d'una no m'estranyaria que si en Grossman fos viu avui hagués pensat amb en Chejov, inclús és possible que escribís alguna ratlla en el seu honor; també és possible que algun gen estrafolari i supersticiós de la meva història genètica per la banda gallega s'imposi davant la meva estimada però feble personalitat. Però, alerta, no ho he fet, de cop m'he detingut a la pàgina 1067 de l'obra editada per l'impecable col.lecció de la Galaxia Gutemberg, del Cercle de Lectors i he pensat que avui feien "House" i per tant abans havia de sopar per després veure tranquilament el capítol de l'infame doctor. El llibre l'he deçat damunt el nòrdic de la meva habitació, pesadament, amb contundencia; bé més aviat ha estat, ell, el llibre qui ha caigut amb decisió per la seva pròpia estructura. El text, quant a text narrat, acaba a la pàgina 1104, feta la resta em separaven del final 37 pàgines. What? Fet i fet porto dies allargassant les estones de lectura d'aquesta magna novel.la; en principi vaig fer un espring prou bèstia per arribar a la segona part, de tres, orgullosa de la compra; la part tercera va anar fluint mentre els flocs de neu del bar d’una estació d’esquí francesa queien, com sempre, fluixet, tímids, i el temps de lectura estava marcat pel ritme proporcional què el dia a dia, després de l’excursió, em demanava però amb la gràcia que mentre anava arribant el final les dosi anaven minvant, la temptació que repta un final m’advertia que fos prudent i gaudís lentament, més lentament d’aquesta última batalla, el plaer de la lectura d’una gran obra.
I aquí estic, a 5 metres de la pàgina que amb la xifra 1960 (l’any que l’autor va dir s’ha acabat) marca el desenllaç fatal d'un fí que certes lectures et proporcionen. Tan és el sentiment que poder em quedi aquí, aquí davant de: “Se necesitaba la piel de la Revolución, se desollaba a los hombres todavía vivos. Los que se cubrían con la piel de la Revolución hablaban su mismo lenguaje, repetían sus gestos, pero tenían otro cerebro, otros pulmones, otro hígado, otros ojos.” Decidit, aquestes línies regeneren el gen estravagant; així ho vaig fer amb la Muntanya Màgica d’en Mann, a cent i escaig planes del final descansa en la meva voluntat el moment perfecte per tornar a collir el llibre i decidir si ja és el moment, així de nou.
De fet el desenllaç és el de menys…ara ja mana la sensació que l’història narrada sempre és viva en mí, tot el demés estava ja dit.