Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


lunes, 14 de enero de 2008

Un café, a Laie per exemple.

Quasi sempre és un plaer el cafè de mig matí. Premsa en mà, amb la intenció de deixar en blanc els temes professionals, faig camí cap a la cafeteria, encara per determinar, quan surto per la porta. El Passeig de Gràcia, és un carrer on l’oferta d’espais per fer una aturada breu, és pròdiga. Només sortir de l’edifici de la Catalana on treballo, Catalana d’Occident, ja em trobo el Fargi, gelats magnífics, sucs de taronja naturals i un descompte del 20% per la meva freqüència, fa que sigui dels més escollits; a la cantonada de la dreta, està el Navarra, massa pompós i de llum fosca fa que en general el descarti; agafant el C/Casp, el Bracafé, l’ambient carregat de cigar i un excés de fred m'obliguen obviar-lo; el Cafè de la Ràdio, d’on recullo el meu arxiu personal de dedicatòries diverses de personatges diversos per al meu arxiu d’ídols particulars pot ser una opció; i ja girant Pau Clarís si pujo 5 metres em trobo amb l’exquisitat. La llibreria-café Laie. Aquí ja he fet cim. No sempre; vull dir que no sempre hi vaig. Com totes les coses que agraden és millor dosificar-les. No és l’excepció aquest indret. Només entrar està la llibreria, petita i bonica com la presó, però il·lustre i magnífica quant el mostrari d’obres; un selecte assaig, bona poesia, i no menys de teatre fan que junt amb la narrativa més actual i els clàssics més significatius des dels temps d’en Gutemberg una pugui gaudir en menys temps del que podria i voldria. Sortint de la llibreria unes escales porten a la cafeteria-restaurant, que cuca i silenciosa, sense fum i amb tot tipus de premsa es pot prendre un desdejuni per 3, 25 i si vols emportar-te un dinar complert per 6,75; i sempre amb la sensació de ser-hi en una bombolla dins l’esfera barcelonina, un cercle absent de pertorbació i què només altera la xerrada tranquil·la provinent de la taula més taula propera. Un racó de plaer, un plaer en un racó.

I encara més, el menjador. Si esmorzes o berenes, si fas un cafè o un aigua, acompanyat o sol a la sala gran, terrassa d’àntic pis coberta amb caliu i estil senzill, hores d’ara et trobes amb “Les parets de l’habitació”, una exposició d’una colla de fotografies de l’Helena de la Guardia sobre aquest objecte, el llibre. En blanc i negre i també en color s’exposen i venen imatges sobre llibres, vells, nous, manuscrits, impresos, amb una edició petita de 6 còpies de cada original. Cars, massa cars, malgrat l’exclusivitat del tiratge, però bons companys de viatge mentre tens un a les mans, de llibre, i prens una infusió o un wisqui.

Per aquesta exposició Laie ha editat una plaquette de la qual s’han editat 1.000 exemplars numerats, on un fragment, més idoni impossible, d’Una pantera al soterrani d’Amos Oz acompanya aquestes parets de l’habitació; repeteixo, un altre regal dedicat a la joia del llibre; com a objecte, com a icona, motiu d’aquesta exposició.

Qui vulgui escoltar jazz, les nit de Laie, completen l’oferta. No les he tastat, massa lluny dels meus vespres de Premià, però de ben segur què, amb tants i tantes obres i mestres del fet d’escriure, tindran l’aura dels petits plaers, com és per a mi el de fer un cafè.

10 comentarios:

Anónimo dijo...

i a Premià, Proa!

Àngel 'Soulbizarre' dijo...

comparar Proa amb Laie és una mica arriscat. Penso. Certament, el cafè a can Laie és un ritual perfecte.

pasmao dijo...

No hay nada como pasearse por Charing Cross y visitar sus encantadoras librerías.

Àngel 'Soulbizarre' dijo...

anecdotari aprop de Laie,

el món és petit, ahir vaig estar a laie i "alrededores", en pocs minuts vaig creuar-me amb una galeria de savis que tomba:

rodrigo fresán (comprava un llibre d'Eugenides)

eugenio trias (feia cua a la caixa, acada dia s'assembla més a Nietzsche, amb el bigoti sobretot...portava un llibre de Massimo Cacciari)

francesc parcerises (estava consultant una cosa al taulell del mig)

sortien quan jo entrava, Andreu Mayayo i Antoni Segura (ambdós historiadors com cal, carregats de llibres)

i Passeig de Gràcia avall, el senyor Permanyer, cronista oficiós de la Barcelona del mig segle XX.

ja veus, uns minuts a Laie!!!!

pasmao dijo...

Entonces amigo Tati se encontró a su homólogo barcelones. No se ha el modesto que usted es el cronista de Premià.

Anónimo dijo...

ja comença ha ser una mica pesadet aquest pasmao o com es digui que es dedica a pixar fora de lloc a ttos els blocs que arreplega

Endora dijo...

Em quedo amb el Rodrigo Fresán, seria a l'únic que m'hagués atrevit demanar-li unes línies per a la meva colecció de línies mítiques. I poder, a part de felicitar-lo per la feina, li hagués preguntat per en Bolaño.

Noi Tati, és que eres la nata! vens, arribes i guanyes! Jo me'ls vaig trobant molt de tant en tant, els mítics, clar.. a part... podries haver trucat, una hacía tardes (cómo suena!)

penyabogarde dijo...

els futbolistes acostumem a anar a comprar videojocs a la FNAC, enviant una assistenta o el majordom. em sembla que l'Oleguer compra llibres i que el Thuram escriu pròlegs. Jo, BOGARDE com soc, acostumo a mirar pelis d'aventures, catàlegs de cotxes de luxe i playstation per un tubo.

Què és això de la Laie?

Endora dijo...

Bogarde, la Laie es un puti club...ya tardas en ir!

Anónimo dijo...

Soc Xavier de Erausquin i treballo a Bracafè. Agraïm molt aquestes recomanacions que ens fa per millorar, tant el que fa referencia a l´ambient, com a la temperatura. També volem agraïr aquest elogi que feu de la llibreria Laie i del seu cafè, donat que també és cafè Bracafè, un cafè que torrem de manera artesanal, i el servim només 24 hores just després de torrar-lo per que conservi l´aroma i el sabor, sense haver d´afegir-li cap mena d´adhitiu químic. Salutacions, Xavier de Erausquin

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre