Darrerament els efectes nocius de la marihuana són remarcats amb contundència pels especialistes en el camp de la medicina i l'educació a través de la premsa monogràfica i/o documental; arribada l'època de la collita alerten als pares i mares, proclius a que els seus fills tinguin entre els geranis la planta del cannabis, a què valorin els riscos d'aquesta "legalització sociològica" introduïda com a conseqüència de l'evolució donada amb el consum d'aquesta droga. En un estudi d'un pediatre aparegut a "La Vanguardia" s'anuncia que molts dels pares i mares que permeten el cultiu en el sí de la família solen ser els iniciadors en el camí de la socialització de la droga (Eusebio Mejía). I?
A casa, al dalt, no n'hi ha geranis, la papallona grisa se'ls va cruspir, un a un, des de la tija va larvar-se i arrossegà la vida de les flors que encara recorden la meva infància; en canvi sí que hi són vives, força vives, dins dos testos, dues esplendoroses plantes de fulla serrada i d' inconfusible estètica. La marihuana, com la música punk, o la rumba catalana, el cabell amb rastes o les múltiples arracades o la roba de look alternatiu, és sinònim d'inquietud, de festa i de rebel·lió, de certa joventut. Es parla de brots psicòtics, de dèficit d'atenció, d'addicció, d'un inici en una droga tova que pot dur a pitjors conseqüències. Res és gratuït. És clar. Però. Pensem....(un sempre ha de pensar, després de la reflexió es poden permetre vicis i passions sense perill.)
Prohibir cultivar dues plantes a la criatura de disset anys que intento educar amb seny des què l’he parit és, segons el meus criteri, una incoherència sobre una realitat argumentada en la pròpia i per tant seva adolescència. Alerta que dic "seva". Penso que l'ús d'aquest pronom és bàsic. No tots els adolescents són iguals. Tampoc permetria que instal.lés a la seva habitació un hivernacle amb un hort de maríes, la qual cosa denotaria no tan sols un abús del consum si no una més que possible comercialització. Tampoc la criatura hagués gosa't fer-ho. Per què? Ens coneixem. Una altra paraula bàsica. El coneixement mutu, i la comunicació. Si darrera d'un adolescent hi ha un canuto, no pateixo, però dubto i m'ho plantejo, sempre hi ha un inici; no m'importa ser responsable de la socialització del cannabis, però sí que m'importa, per la realitat del jovent del que encara en sóc responsable, vetllat per la formació del seu destí en la realitat. La llibertat de tenir la marihuana a la terrassa no m'inquieta, sabent que no és iniqua no ignoro que socialitza i genera inquietuds ¿ qui no ha tingut moments esplèndits socialitzant un canuto? Des de l'amistat, a l'amor, a la soledat, la creativitat, el relax, l'intimidat, el sexe... et... ¿qui no ha tret les “papes” i des de les hores sap si sí o si no o pot ser després.?
Mare sociabilitzadora de drogues, ho confesso, i? i la tele, i la RENFE, i els micro-sous, i la cocacola, i la nocilla 100% colesterol, i mil iiis, tabac, soroll, velocitat ? Em nego a posar la nostra joventut en zona asèptica. Jo me la planto, me la conreu, la poso a assecar, la fumo i la comparteixo, o no.
Total plegat, em recorda l’història de la rosa de “El petit príncep” que es abandonada per creure-la domesticadora... l'altra dia va ploure a vots i barrals i la pobra marijuana sense tenir aixopluc i...succeí en la criatura un gemec llarg i després una rialla mentre li passava l'assecador I d'això... tal dia farà un any..
P.S. Sobre el tema, la peli “El jardín de la alegria”.
A casa, al dalt, no n'hi ha geranis, la papallona grisa se'ls va cruspir, un a un, des de la tija va larvar-se i arrossegà la vida de les flors que encara recorden la meva infància; en canvi sí que hi són vives, força vives, dins dos testos, dues esplendoroses plantes de fulla serrada i d' inconfusible estètica. La marihuana, com la música punk, o la rumba catalana, el cabell amb rastes o les múltiples arracades o la roba de look alternatiu, és sinònim d'inquietud, de festa i de rebel·lió, de certa joventut. Es parla de brots psicòtics, de dèficit d'atenció, d'addicció, d'un inici en una droga tova que pot dur a pitjors conseqüències. Res és gratuït. És clar. Però. Pensem....(un sempre ha de pensar, després de la reflexió es poden permetre vicis i passions sense perill.)
Prohibir cultivar dues plantes a la criatura de disset anys que intento educar amb seny des què l’he parit és, segons el meus criteri, una incoherència sobre una realitat argumentada en la pròpia i per tant seva adolescència. Alerta que dic "seva". Penso que l'ús d'aquest pronom és bàsic. No tots els adolescents són iguals. Tampoc permetria que instal.lés a la seva habitació un hivernacle amb un hort de maríes, la qual cosa denotaria no tan sols un abús del consum si no una més que possible comercialització. Tampoc la criatura hagués gosa't fer-ho. Per què? Ens coneixem. Una altra paraula bàsica. El coneixement mutu, i la comunicació. Si darrera d'un adolescent hi ha un canuto, no pateixo, però dubto i m'ho plantejo, sempre hi ha un inici; no m'importa ser responsable de la socialització del cannabis, però sí que m'importa, per la realitat del jovent del que encara en sóc responsable, vetllat per la formació del seu destí en la realitat. La llibertat de tenir la marihuana a la terrassa no m'inquieta, sabent que no és iniqua no ignoro que socialitza i genera inquietuds ¿ qui no ha tingut moments esplèndits socialitzant un canuto? Des de l'amistat, a l'amor, a la soledat, la creativitat, el relax, l'intimidat, el sexe... et... ¿qui no ha tret les “papes” i des de les hores sap si sí o si no o pot ser després.?
Mare sociabilitzadora de drogues, ho confesso, i? i la tele, i la RENFE, i els micro-sous, i la cocacola, i la nocilla 100% colesterol, i mil iiis, tabac, soroll, velocitat ? Em nego a posar la nostra joventut en zona asèptica. Jo me la planto, me la conreu, la poso a assecar, la fumo i la comparteixo, o no.
Total plegat, em recorda l’història de la rosa de “El petit príncep” que es abandonada per creure-la domesticadora... l'altra dia va ploure a vots i barrals i la pobra marijuana sense tenir aixopluc i...succeí en la criatura un gemec llarg i després una rialla mentre li passava l'assecador I d'això... tal dia farà un any..
P.S. Sobre el tema, la peli “El jardín de la alegria”.
6 comentarios:
Millor inflem-los a porros i així deixaran de pensar alternativament, deixaran d'ésser inquiets , de festa i anirem els de la 3a edat, i els rebels serán els conservadors de tota la vida.
No dic pas que el jovent hagi d'anar fins al cul d'amnesia mariana "tot lo dia", nada más lejos de mi intención... però sí que defenso el paper vital d'educadors, tant en el deure com en el dret; s'ha de saber tocar el tema amb coherència, la prohibició és el recurs provinent, en ocasions, de la manca de diàleg i d'informació, què els pares i mares han d'avançar des de l'infantessa més primària. Estar atents des de la família i tenir discurs fa què mentre s'acumulen anys, s'acumuli riquesa i sabiduria, on la rebel.lió els donarà arguments més tard per escollir si volen conservar, progresar... o vés a saber què.
Transpointing la millor
al JOSÉ LUIS Carod Rovira i a la colla del PP els aniria de conya un marihuanillo ben liat. Millor encara: UN TRIPI afgano!
Com la lien uns i altres amb les tripes de la parapolitica. ouf!
Aquest estiu el feliç estiu de l'amor del 67 ha celebrat 40 anys, o sigui que....a tripar, a tripar, hasta enterrarlos en el mar.
El que flipa mandonguilles és en Boadella, Àdeu a Catalunya és un manifest escrit i formal que no pensa actuar més aquesta terra.
Aquest ha nascut tripat, ben bé que és un personatge que li agradaria sortir al Polònia; és l'amo de l'egocentrisme, ja ho diuen dels actors.
També te fins terapeutics.
Publicar un comentario