Els moviments socials i els polítics

Aquest cap de setmana a Premià de Mar va haver molt moviment, moviment social, cultural, inclòs mercantil; des de “El Mercat del Mar” a la plaça de la Sardana, el tall de la N-II, la I trobada de l’Agulla, o la recollida de signatures de la Plataforma “Salvem la Nova” fins les activitats del Correllengua, en efecte, la vila era un moviment constant.

Feia goig passejar pel poble, tot plegat l’activitat era creïble perquè havia estat majoritàriament muntada des del carrer, a partir de la gent, polítics a banda, si més no el que es manifestava era, gairebé, una política popular.

La cosa, per a mi, es va transformar quan el vaig veure. A sota pali, a una mena de taula rodona improvisada estava ell. Cofoi pel seu nou càrrec dins del partit, va parlar per dir alguna cosa que sonés creïble i què no semblés electoral; amb la mirada llunyana el vaig fotografiar. A casa mirant l’instant vaig intentar trobar-li a aquell resguard l’ essència, la força d’un líder, la credibilitat d’una persona. A la nit, veient les notícies de TV3, vaig tornar a topar-me amb ell; no parlava de Premià, encara que ho feia des de; parlava del “Pacte de l’habitatge” amb crispació, com sempre. El que més em va desil·lusionar, com aquell infant que descobreix qui són els reis, va ser trobar, fent-li costat, el nostre Alcalde. No em digueu què o per què, però, tota la gràcia que en Buch m’havia regalat durant el passeig del matí, i alguna que altra trobada, amb aquella instantània se’n va esborrar i ni tant sols va quedar el fum. Com els regals, hi ha molts que quan els obres et decepcionen, o més molt que poc poden ser més útils a altres, aquest el cas.. En Felip Puig parlava i en Miquel Buch l’escoltava amb cert afalagament i evident aprovació. No. No m’agradava el regal; i l’alcalde del meu poble, malgrat semblar proper, semblava embelesat per un tipus de política, per certes línies de poder, a les què jo ara renuncio.
Ara sóc com la nena de la fotografia que és mira el gegant i es pregunta de què està fet.