Ahir en portada i en doble pàgina el diari “El Periódico” ressaltava gairebé amb hipotètiques llums fosforescents i imaginària música de Wagner la notícia que Santi Santamaria el cuiner-autor de “La cocina al desnudo”, utilitzava també additius de la mateixa forma que el “gran mestre” Adrià .Com si d’un atemptat terrorista es tractés (de lluny la doble plana del diari em va fer témer algun terratrèmol novament desconsiderat amb la pobresa o la defunció del rei de les Espanyes -cosa menys possible perquè la portada era d’un blanc ecològic-) la bomba acusadora anava directa a la discutible professionalitat del menys notable cuiner Santamaría, una mica en la línia de què “quién esté libre de culpa, tire la primera piedra”. Més tranquil·lament, a l’interior, es podien llegir les opinions, tots comentaris de lloança de personalitats de reconegut renom i prestigi a favor del premiat cuiner. I així portem dies.. A tertúlies, a les televisions, a cartes del director, etc, etc.., tothom erra que erra, que si en Ferran és el millor, quin fred de peus..., enveja, pobrenoisenzillfetasimateix...! L’inqüestionable Ferran Adrià.
Jo, modesta opinió la meva, què voleu que digui, em mosqueja, porto rumiant el tema des de l’inici de tanta consideració.
Em pregunto: En què ens basem, o es basen, per donar-li tants honors a tal personatge?
Es tanta la depressió catalanista que, sense copes guanyades i sequeres cincpartites, necessitem herois excessius?
Parlaré amb la primera persona d'un temps del verb contemplar.
Jo puc contemplar un Picasso de l’època rosa si fan l’exposició al c/ Montcada i pago, el diumenge és gratis, i decidir si m’agrada o no. Puc gaudir o detestar la millor música barroca comprant-me o baixant de l’e-mule la peça o peces que determini i comprovar quina és la meva opinió. Puc disfrutar, o no, del geni d’en Chaplin anant a la Filmoteca en qualsevol passi programat ..., puc mirar el David de Miquel Àngel i fer un esbufec, però, jo puc saber si el que fa en Ferran Adrià, fa o no art? No, no que no és art, no que no ho puc saber. NO tinc accés: no contemplo; sense contemplació no n'hi ha catarsi. Només butxaques plenes de diners o/i de via directa a l’agenda del Bulli poden comprovar si és art o és cuina estrafolària.
Aquesta és la rebequeria ; planyo aquest debat per inaccessible a l’ opinió general. És art? És bo el que fa? Definir-ho és el de menys, qualificar-ho no; la importància de l'infortuni és el desconeixement que hom té de l’obra i l’abús per part d’una minoria de la importància d’un artista, l’obra del qual no s’exposa públicament i per tant manca un resultat objectiu de la famosa creativitat culinària... És el cas.
És pot dir que a la cuina és fa art? És pot dir, com diu avui la contra de “La Vanguardia”, que un sastre fa art? Estimar és un art, que afirmava Fromm? Un pet amb flaire de fonoll dins d'un museu és art? És l’estratega “L’art de la guerra” de Sun Tzu el millor assaig bèlic? És art, Guerra i Paz? Prefereixo personalment Crim i Càstig d’en Dostoieski; prefereixo personalment la petjada d’un gat a una escultura cubista, perquè l’art el determina la persona i la seva catarsi amb l’obra. Per haver-hi art ha d’haver obra. I mostra d’aquesta és la seva mostra; si no pot acabar patint invisibilitat. Com pot ser la cuina d’en Adrià art tan valuós si només quatre dels vuit gats han marranejat el souflé?. Perquè l’art necessita veus de consens i una minsa consistència de contingut social , i llavors ja estarà servit el debat.
Un debat on tothom hi capigués seria molt més correcte, més que res per allò de l'enveja...; tothom en té de sentiments maliciosos...
6 comentarios:
Bé. Som-ho. Que dos estrelles de la cuina funcionin a base de polèmiques obeeix a una pràctica encestral de la rivalitat bàsica que, amb el pas del temps, ha esdevingut el que ara coneixem per competència.
Així doncs, assistim a una modalitat de la rivalitat anomenada competència.
La competència com que pressuposa diners, mercat obliga, porta a aquest ball de bastons.
El tema que em resulta carregant, doncs, no és que el Santamaría i l'Adrià divideixin el cosmos de les èlits culinaries (a les quals, en país de papanates, tothom hi fica cullerada com si tothom fes cúa per entrar en els seus santuaris de la restauració). El que resulta carregant, penso, és que la premsa encapçada per EL PERIÓDICO (portada i dues planes següents, tema del dia) entrin en la magnificació d'una controvèrsia entre dos senyors que es disputen les forquilles del seu estricte negoci.
És un debat lògic i possible dins dels interessos i les atencions que mereix...
Però, i el debat de fons, enllà del mercadillu mediàtic, sobre la crisi alimentària?
Preferiria que els "medias" fessin portades i temes del dia més encarats al consum i el no-consum d'abast general i popular on es fes una descripció ponderada sobre la contradicció nefasta entre globalització econòmica i producció de matèries indispensables d'alimentació (crisi dels cereals, expol·liació del mercat del cafè per quatre marques perverses i demolidores, crisi de l'arroç, el paper dels mercats internacionals en la devastació de la producció, el tema dels transgènics, la polèmica sobre els biocombustibles, el comerç just, i una infinitat samfaina de temes que determinen qualitat i la quantitat del que mengem uns i del que no poden menjar altres).
Em sembla bé que es parli dels famosos, ara bé, que de les seves querelles personals, rivalitats, competències i negocis, en fem "tema del dia", francament ho trobo desorbitat.
Us imagineu quina cara pot posar un habitant de Somàlia, d'Etiopia, d'una barraca jamaicana o un homeless barceloní o londinenc, quan en obrir el paper del diari nacional o internacional ( que fan servir per embolicar la taronja o l'aportació de Intermon), es troben a un parell de cuiners disputant-se la seva insaciable quota de mercat, competència o rivalitat).
Que s'ho facin mirar.
Bé. Som-hi.
Que dues estrelles de la cuina funcionin a base de polèmiques obeeix a una pràctica encestral de la rivalitat bàsica que, amb el pas del temps, ha esdevingut el que ara coneixem per competència.
Així doncs, assistim a una modalitat de la rivalitat anomenada competència.
La competència ja que pressuposa diners, -mercat obliga-, porta a aquest ball de bastons.
El tema que em resulta carregant, doncs, no és que el Santamaría i l'Adrià divideixin el cosmos de les èlits culinaries en escoles afins a cadascú (a les quals, en país de papanates, tothom hi fica cullerada com si tothom fes cúa per entrar en els seus santuaris de la restauració). El que resulta carregant, penso, és que la premsa encapçalada per EL PERIÓDICO (portada i dues planes següents, tema del dia) entrin en la magnificació d'una controvèrsia entre dos senyors que es disputen les forquilles del seu estricte negoci.
És un debat lògic i possible dins dels interessos i les atencions que mereix...
Però, i el debat de fons, enllà del mercadillu mediàtic, sobre la crisi alimentària?
Preferiria que els "medias" fessin portades i temes del dia més encarats al consum i el no-consum d'abast general i popular, on es fes una descripció ponderada sobre la contradicció nefasta entre globalització econòmica i producció de matèries indispensables d'alimentació (crisi dels cereals, expol·liació del mercat del cafè per quatre marques perverses i demolidores, crisi de l'arroç, el paper dels mercats internacionals en la devastació de la producció, el tema dels transgènics, la polèmica sobre els biocombustibles, el comerç just, i una infinita samfaina de temes que determinen la qualitat i la quantitat del que endrapem uns i del que no poden menjar altres).
Em sembla bé que es parli dels famosos, ara bé, que de les seves querelles personals, rivalitats, competències i negocis, en fem "tema del dia", francament ho trobo desorbitat.
Us imagineu quina cara pot posar un habitant de Somàlia, d'Etiopia, d'una barraca jamaicana o un homeless barceloní o londinenc, quan en obrir el paper del diari nacional o internacional (que fan servir per embolicar la taronja o l'aportació de Intermon), es troben un parell de cuiners disputant-se la seva insaciable quota de mercat, competència o rivalitat).
Veient la portada, pensava que per fí no hi havien més noticies
gent collonuda com la que fa el blog i els seus comentaristes ajuden a mirar més concretament i a la vegada més generalment. i és que es fa xunguillo això que passa a Premià on el que es paga és la kolla picatambors de cada dia com si la resta de humans estiguessim al planeta Mart i no contèssim per la via estreta. res, que veig més coses a parlar i aprendre dins del teu espai d'internet que en els carrers festius de quatre nanos mimats per l'ajuntament. Xunguillo com el dia que desaparegui del mapa el Doctor House i ens quedem tiradetas a la vorera i, si a més som dones ens toca doble pallissa per el que som i els que ens obliguen amb tant cataplasma borreguil. Sabeu què? faré fotos dels llocs on no ens repiquen amb la gaita aquesta. No entiendo nada.
ostres tú: parles de gaites, del Doctor House, de tambors i del planeta marcià. Amb aquests referents el teu comentari em situa al bellmig de la dimensió desconeguda i em fa pensar que no tot està perdut. Comparteixo, amb reserves, algunes de les teves consideracions sobre el singular destí d'un sector dominant i dominador de la societat premianenca. Amb reserves, doncs, he captat el missatge. Té tela.
a mi lo que me ha llegado al fondo del corazón es lo que dice María sobre el cataplasma borreguil de marras. Como premianense ya iba notando algo en el ambiente pero no lo podía concretar y tal vez sea eso del cataplasma borreguil subvencionado con el broche de oro de una plantilla de funcionarios un pelín engordada de cargos.
Publicar un comentario