Com deia, el rebre’ls també és un plaer, sempre i quan no siguin els de la pròpia companyia telefònica que t’avisa d’alguna oferta o d’algú altri que vol que t’instal-lis com a to la músiqueta, per exemple, del multipesat chiquiliquatre.
Confesso que per enviar-ne m’autoimposo unes normes pròpies d’ús, com la de no utilitzar el llenguatge de codi habitual entre joves i addictes al messenguer, codi minimalista en tot cas; els textos, si cal seran extensos i donats a una certa retòrica, no faig menyspreu a l’extensió i, això sí, obvio els accents, no cal tampoc ser masoquista; i ep! intento, en tot moment, personalitzar el missatge; on tinc més incertesa és alhora de materialitzar l’enviament, dubtosa en la decisió d’apretar la tecla verda, si, no, si, no, trigo una estona abans no pitjo el botó, ja que poques vegades renuncio a no fer-ho.
Però el que més detesto es trucar i rebre trucades. Si no és “de obligado cumplimiento” sóc molt propensa a ignorar la trucada; amb una mica d’espai en el temps miro qui i penso el per què i, si cal, contesto, ja sé que és l’opció més cara però una té les seves manies: no m’agrada ni parlar ni que en parlin per telèfon, ni a través, ni en companyia, de fet ho odio, però el que més odio, i afortunadament no sóc original, és aquelles persones que, lluny de respectar la intimitat de la poca distància en espais concrets, expliquen les seves vides o virtuts a través del diminut aparell, fent ús d’un abominable egocentrisme, parc en respecte, quan encara més, criden i es fan sentir en demesia, especialment com si d’un míting es tractés.
Faig un crit silenciós al sentit comú per la proliferació de més missatges en detriment de les eternes i estridents trucades; és més ecològic, més econòmic i segurament resultarà més satisfactori. Pensar si cal fer la trucada o es pot resoldre amb un missatge seria bo. En ocasions prémer l’opció de “sortir” pot estalviant-se mostrar els impulsos més primitius i possiblement menys comunicatius, de la mateixa forma que s’evita que testimonis aliens formin part d’una trobada a la què no han volgut mai participar i no han estat convidats.
4 comentarios:
Benvolguda amiga, a mi em passaven aquestes coses que dius i cada vegada em passaven amb més pes les mateixes preocupacions que expliques i tot em resultava molt incòmode i de tant que ho era que vaig decidir apagar el mòbil per sempre més. Justament la setmana santa passada s'em va encendre la llumeta al cap i em vaig dir "Anna, no siguis obtusa" i em vaig tornar a fer amiga de l'aparell i ara ho contesto tot i rebo de tot i envio de tot i en moments de solitud m'agrada rebre les promocions de Movistar i ja sé que és molt raro i molt poc recomanable però, bueno, m'ajuda a fer la solitud més plàcida. Els amics no són amics i les amigues només parlen de cotilleos i a la orella de les altres i tantes incomuditats m'han portar a sortir poc menys quan passejo per sobre l'autopista ja dins de Premià de Dalt on hi ha els camps de futbol i el institut Valerià que segurament abans era més camp a través. Pues ni missatges ni trucades de res de res avui i no em comprometo a dir demà que faré doncs igual em perdo a la passejada dels diumenges a la tarda per allà dalt on he dit, sí que sí que he dit els diumenges per la tarda i et faries creus de la gent sola que passeja un diumenge per la tarda amb lo tristos que son els diumenges per la tarda i la rabia que em fa veure gent sola que passeja amb el mòbil i deixa d'estar sola per obligació. Ma mare deia que quan anava a comprar a Badalona li anava bé per no veure la familia que era com un despertador posat i que d'aquesta manera quan tornava amb els paquets li feia ilusió nova de tornar a veurens junts, al pare, a la meva germana Agnés, al Joan i a mi mateixa. Son els records que tinc quan veig el telefon mobil abandonat dins de la capça que tinc al rebedor on guardo trastets petits com el llavero de Seat Ibiza, els prospectes medics, els botons trencats, el didalet, els mistos, el cordillet de les ulleres, el carnet del caprabo i jo que sé com una basureria de petiteses.
Perdonin la gosadia, es respira una conversa seriosa i no voldriem desviar l'atenció. Els demano a vostès, distingides senyores Endora i Anna, que premin el botonet que les portarà al paradís del football...facin una visiteta a la Penya Bogarde.
I, ja que és de mala educació ficar-se en un lloc sense que tingui relació amb el tema que es tracta, parlarem de telefonia i de missatges. L'opinió de la junta directiva de la Penya Bogarde és molt senzilla: opinem que és bo seguir les reflexions de la senyora Endora i que l'estalvi de trucades i la seva optimització poden ser unes bones iniciatives destinades a fer més suportable aquesta vida hipercomunicada. En quan al que diu la senyora Anna, resulta convincent l'argument de que les passejades de diumenge a la tarda omplen de motius de felicitat. Pensi, amiga Anna que, nosaltres els anglesos, anem al futbol els dissabtes i que, també sabme apreciar una tarda melangiosa de diumenge passejant per parcs solitaris de l'extraradi londinenc. Ahir, sense anar més lluny, era un diumenge gris i inhospit a la vora del Tàmesis i allí passejavem el president i el secretari de la Penya fent comptes de com podrem invertir en noves esperances de bon futbol. Era diumenge, era una tarda i, no ho hauriem dit mai, era una estona de màgia sense telèfon.
Dispensin la intromissió en la seva conversa, tot i això, suposem que no haurem ficat els peus a la galleda.
Hi ha una ciutat austriaca on han prohibit els mòbils als transports públics. Un bon article al dominical del diumenge de La Vanguarda de l'incombustible Monzó en feia un bona reflexió, a més afagia la curiosa coincidència que en aquell poble populars i ecologistes es posessin d'acord en la proposta.
Benvolguda Endora:
Odio els missatges de mòbil. No suporto el pseudollenguatge utilitzat en els sms. M’emprenyen els errors de sintaxi i les faltes d’ortografia. I m’agrada revisar qualsevol text que escric un parell de vegades abans de donar-lo per bo i enviar-lo. Potser sigui a causa d'un respecte excessiu i, fins i tot, malaltís per la meva eina de treball; allò que en diuen “deformació professional”. Escriure correctament amb un mòbil és feixuc i emprenyador. I en català és pràcticament impossible. Suposo que en una palm amb teclat “qwerty” l’operació deu ser més còmoda i senzilla, però no ho he provat mai. Per això quan algú m’envia un sms contesto només: “sí”, “no” o “no ho sé”. Això si contesto, perquè tinc per norma esborrar directament, sense llegir, tots els missatges enviats per “572”, “5989”, “7117” i qualsevol altra combinació numèrica que no correspongui a un número de telèfon conegut; i també els que m’envien un tal “Sin identificar” i algú que respon al nom de “Desconocido”. Els missatges que exigeixen una resposta més o menys extensa són els pitjors. En aquest cas acostumo a resoldre-ho amb una trucada de veu. Prefereixo pagar el cost de la trucada –parlo poc pel mòbil i no em ve d’aquí- abans que passar-me deu minuts remenant les putes tecles.
De fet, no m’agrada gens parlar per mòbil. El porto sempre en vibrador perquè m’emprenya que em soni quan estic en un lloc públic. I si no em puc retirar a un racó apartat per parlar –com passa al tren, per exemple-, no contesto. O ho faig com si tingués un segrestador apuntant-me directament al cap amb una pistola: “al tren... a Ocata... cinc minuts... bròquil no, millor mongeta tendra... jo també”. Faria empassar el telèfon a tots aquells que es passen el trajecte Barcelona Sants – Premià de Mar dient collonades pel mòbil en veu alta, que se senten de punta a punta del vagó. I de passada -després del primer cadàver, tant se te’n fot tot!- escanyaria el zombi del seient del costat, que va endollat a l’ipod amb el volum a tota castanya, amb el fil dels mateixos auriculars! Ah! I odio profundament els “tonos”, “politonos” i la mare que els va parir! El meu timbre fa el “ring-ring” clàssic, sobri, discret i elegant, que no molesta ni ofèn ningú.
En realitat, no suporto el mòbil, i canalitzo tota la rancúnia que em genera el seu ús cap a la bona gent que em truca i m’envia missatges. I això m’està convertint, a poc a poc, en un ésser marginat i asocial. Creu que tinc cura, Endora?
Publicar un comentario