Doncs, segurament sí; segurament dissabte després de participar aquí:
DISSABTE 24 DE MAIG,
6 DE LA TARDA, "EL LOCAL" C/SEGLE,5:
SESSIÓ OBERTA: PARTICIPAR I DECIDIR.
Jornada monogràfica dedicada a la participació ciutadana des dels ajuntaments i des de la societat.
Amb Jonatan Sánchez i Jordi Pascual
acte què des de la Coalició d’Esquerres tanca les sessions dedicades a la commemoració dels 40 anys de les manifestacions del maig del 68, deia què segurament em tancaré a casa, em prepararé un bon entrepà de pernil (el de les celebracions, ben sucat amb tomàquet i amb l’oli de reserva), escollirè un vi a l'atzar, li diré al personal de casa que m’oblidi i, encendré, com al 68 quan jo tenia 10 anyets, el televisor i miraré el Festival d’Eurovisió més contenta que un gínjol; i encara més, em sentiré més original que el 70 % de població de tot l’estat previst d’audiència d’aquest “espectacle mediàtic”. Qui és capaç de fer-me un retret? Ni jo mateixa.
El meu lligam a Eurovisió és tan tendre com el pa amb vi i sucre del berenar de les tardes simples dels seixanta, i com en els seixanta de la revolta, aquella que vaig viure a travès de la ràdio sense entendre res; la televisió amb blanc i negre era el producte que oferia poc i no precisament de qualitat i Eurovisió l'ùnica porta per veure i ser-hi a Europa, visió de llibertat i modernatitat, era el que hi havia, i com a bagatge personal, fora de nexes ideològics i dins la petita oferta d’oci de l’època, és meu i me'l estimo i el recordo sense enyor des de la distància dels fets consuments per què és un fet, ni bo ni dolent, per què la meva infància i la meva pre-adolescència, insisteixo, no va estar lligada a les barricades ni a la primavera de Praga, sinó al Festival de la Karina i del Guendolin entre d'altres curioses i exclusives futilitats, díos allò era Europa!; i segurament sí, per això, revisitar el festival des del friquisme, terriblement intencionat i facturat, em proporciona aquella mena d’alegria absurda, no exempta de crítica que tot plegat també m’entusiasma inclús em deixa bocabadada fregant el ridícul. Miraré l’escenari, pensaré amb l’Uribarri i faré comparacions, criticaré posades en escena i vestimentes, diré, segurament, mare meva si aquesta aixequés el cap! I, evidentment, aixó si que és del tot segur, gaudiré de les puntuacions...el millor de la festa. Encara que con sempre el nostre país central sigui un país de mediocres, la nota serà finalment el de menys, o no...i si guanya... La, la, la, la, no, per favor!!! Insoportable i inòspit com la manifestació de la dreta contra la dreta de demà. Quins maigs més diferents! Es un friquimaig en un món de friquideologies.
P.s: el cartell de la ilustració del Javier Mora és una adaptació "sui generis" de l'Endora amb tot el carinyo cap a la Coalició i la convocatòria de l'acte de demà.
4 comentarios:
el maig del 68, ha tingut el fill q ès mereix, el friquimaig de 2008.
Desprès de tanta lluita abandonada per la seguretat d'un funcionariat. Desprès de tant amor lliure, i no control; comprem telèfons mòbils als nostres nens per tenir-los controlats.Desprès de l'arruga ès bella, ens gastem els calers en anti cel·lulítics, cirugía estètica... Aquesta ès la generaciò del campi qui pugui; i encara teniu sort; podiem ser encara mès reaccionaris.
En relació a la Pepa, penso que jo soc més optimista (per la voluntat) i al mateix temps, pessimista (per la raó) i quasi-quasi com na Endora he trabat un maig en forma d'agencement (paraula fantàstica) que m'ha fet transitar del món del record actiu (maig del 68, presència espectral i més definidora del que sembla) al món eurovisiu passant per el sempre "zen" món del ciclisme i la perplexitat experimentada davant del naixement de noves formes de fonamentalisme independentista entre el jovent premianenc.
Bé: vaig anar als actes de maig i vaig veure eurovisió, em senmbla bé que aquest Elvis lletgista faci burla i faci negoci a costa d'un descomunal festival de lletgisme interestelar que mostra el punt delirant de la mediació musical dels nostres dies, és a dir del negoci paranormal que ens rodeja.
Home, jo recordo en pantalons curts l'eurovisió del 68 i a donya Massiel...i recordo coses dignes del pop festivaler dels seixanta des de Cliff Richard fins a Middle of the Road passant per la molt reivindicable LULÚ (una cantant MOD!!! que cantava el "dum-da-ram-dà" en aquells gloriosos sixties british).
Aquest caos de maig l'he digerit força bé -barça inclòs- amb altes dosis de relativització i de deixar-se anar pel bellmig de la corrent...Al cap i a la fí, ja ho dèia Shakespeare...estem a "merced de una gran corriente".
Vaja, que cap problema, veure la compatibilitat estructural del record espectral al costat de la metastasi del cutrisme regalimant per tots els estrats del món...del món, és a dir, del mercat.
I mira, mira, sort tenim dels punts de fuga que, entre "meseta i meseta" ens disparen a la dimensió desconeguda, al lloc on resideixen les coses més volgudes. Les més excitants.
Com aquest matí de diumenge amb pluja (si això en diuen sequera!), llegint coses, escrivint coses i escoltant les coses que ahir no sonaven a l'eurovisió del nostre cor.
Com feien els conquistadors espanyols amb els "indis", com els romans amb els gals a "la residència dels dèus", ens han comprat amb quincalla. No farem res de res mentre tinguem la targeta de crèdit a la mà i milers de coses que no necessitem davant dels ulls.
bé, llegeixo que ahir es va presentar el nou cap del grup municipal d'ICV-EUIA a Barcelona, Mister Ricard Gomà. És una bona notícia. Rellevar la Mayol era necessari, estava cremada per errors propis i atacs desmesurats dels seus adversaris. Aquest relleu és tot un luxe. Gomà és molt treballador, no gesticula amb declaracions i contradeclaracions, és pencàire, s'expressa amb rigor i escriu amb un bon plus d'ideologia. És el bon començament d'una sèrie de relleus a ICV que poden obrir una certa esperança de recuperació en el perfil sovint esquinçat del projecte. N'hi haurà més. I ara passa pel blog del Tati, unes dones cantàires i escriptores et saluden sota la pluja. Clica!
Publicar un comentario