A mi els premis m’agraden, tots i més. Serà què la cosa té història. Quan era petita a l’escola exposaven mensualment un quadre d’honor per classe i grup; les nenes en orla rosa, per als nens era blava, clar; s’exposava i això ja per sí mateix era ja un premi, però també es premiava amb un “present” aquell que feia mèrits per constar-hi, i jo, que sóc filla única i un xic perfeccionista i necessitada d’afalacs, feia d’esforços per gaudir d’algun èxit, i de tant en tant sortia al quadre rosa, clar, i em premiaven, per tant. Però amb el temps això s’ha anat acabant; els premis o se’ls lliura un pròpiament o s’ha de fer molts mèrits per obtenir-los, també juga la sort, però amb aquesta estic enfadada, bé tampoc gaire...no és qüestió de temptar-la que quan s’emprenya....
Així que confesso seguir sent una seguidora compulsiva de gairebé tots els premis bons i no tant bons, dels desconeguts i dels petits...i dels estúpids i tot; dels Goya, sí!..del Planeta, dels Nobel, inclòs gaudeixo mirant el resum de la gala dels Oscar! ...i ara... i aquí vaig, esperaré el premi a la millor novel·la 2007 Fundación J.M. Lara. Avui han sortit els cinc finalistes d’aquesta edició, em toca està alerta, encara què jo no sóc a la llista, clar, què més m’agradaria que saber escriure bé ...i ja no dic publicar! però sí que hi són aquests i aquestes: Mundo maravilloso, de Javier Calvo, La loca de Chillán, de Aquilino Duque, El padre de Blancanieves, de Belén Gopegui, El corazón helado, de Almudena Grandes, y Los príncipes valientes, de Javier Pérez Andújar.
Resumint; premi: 150.000 eurets, estic per què se’ls gasti o la Belén Gopegui o l’Almudena. Són bones, són d’esquerres i són dones. Els hi falta ser ...de PremiaR de Mar. Ui. què dolent!
6 comentarios:
jo voto LOS PRINCIPES VALIENTES del Pérez Andújar, una novel·la petita i eixerida que entra i surt de les mans en poques hores i que va de conya per emmirallar-nos generacionalment, comprovar l'abast de la paraula "cultura" i de l'adjectiu "popular" aplicat a aquesta paraula polèmica i inestable. Serveix, l'esmentat llibre, per prendre el pols a les coses subalternes de l'extrarradi barceloní dels 60/70's i per recordar els herois dels tebeos i del cinema primerenc
prenc nota. per cert, si la tens...acostumo a tornar les coses!
la tinc, ja saps. vos mateixa.
ENDORA (et passo un text arran del tema Solé Tura, per al·lusions "familiars"):
s'han dit tantes barbaritats en matèria de nacionalitats, socialisme, estat i derivats, que convé treure la pols als textos del Jordi Solé Tura. J.S-T va demostrar amb fets i paraules escrites que la construcció nacional de catalunya, la defensa de la seva llengua, l'articulació del catalanisme polític, són temes que es poden abordar des del marc de l'estat espanyol amb altes dosis de realisme, diàleg i propostes contructives.
No es tracta de desqualificar altres fòrmules (independentisme, sobiranisme, etc.) , només d'entendre que la substància del tema és d'abast social i que ningú té patent de catalanitat ni les propostes nacionalistes acostumen a ser les més decididament catalanistes.
Fa molts anys, i moltes llunes, a la Font de la Plaça de Premià de Mar, un adolescent li deia a un jove "per ser lliure és necessària la independència", l'altre li contestava "o, no". Mira per on...l'adolescent era jo mateix i el jove era en Joan Carles...i la conversa anava sobre les idees de Jordi Solé Tura...i tenia raó. Aleshores es deia "o , no" i ara diria "depèn!". Recordo l'escena perfectament, i agraeeixo aquell "o, no"... tres anys després em vaig fer del PSUC.
Estimada Endora: Pregunte por doña Gopegui a la bella damisela que vive en esa ciudad con forma de tacita.
el millor premi és la COPA DEL REI , mira el nostre blog de la penya
Publicar un comentario